Podem posar música al blog?

Qüestions recurrents

És diumenge, 25 de gener de 2009. Són les tres de la tarde (més o menys), acabo de dinar i engego la televisió mentre em prenc un cafè. Reviso els canals de la TDT: tres telebotigues, dos o tres concursos d'aquells que sembla que t'han de donar molts diners per trucar a un número 806. Segueixo canvient i m'aturo a CNN+. Fan una repetició d'un debat, com sempre a aquesta hora. El moderador té dos senyors a banda i banda d'una taula rodona: a l'esquerra l'escriptor Ramon Irigoyen que representa als ateus convençuts i a la dreta un senyor que no em sona però que resulta ser Pablo Ginés, periodista i catòlic molt convençut també. El moderador intenta en va fer-los parlar sobre els autobusos "ateus", la campanya que han posat damunt d'un parell d'autobusos a Barcelona amb la frase: "Probablement Dios no existe. Deja de preocuparte y disfruta de tu vida." No és que sigui una frase incendiària precisament, no crec que done lloc a cap jihad ni persecució.

He escrit que el moderador intenta fer-los parlar del tema, però no hi ha forma. Els debatents no paren de tirar-se pel cap les típiques invectives que fan servir catòlics i ateus: que si l'abort no pot ser lliure, diu el catòlic, que les dates que fan servir per al naixement de Crist no són correctes, que no volen educació per a la ciutadania, que si la iglèsia ha influït durant molts anys negativament a la societat, que els cristians tenen el monopoli d'haver inventat conceptes com justícia o solidaritat i per si fora poc tampoc se posen d'acord en el número de catòlics a Espanya. Enfi, lo de sempre.

I llavors se m'encén la llumeta de pensar i me'n adono que tots dos estan fent servir el mateix tipus de llenguatge absolut. Tots dos parteixen de premises que no qüestionen, tots dos volen tenir raó: el catòlic vol refermar la seva fe i legitimar la religió que practica i l'ateu vol legitimar la negació de Déu per a desarmar a l'altre. Les idees són diferents però la forma d'atacar-se és igual.

Llavors penso que realment no hi ha raons per a creure en l'existència de Deu, però tampoc per a creure que no existeix. Per què no hem de poder quedar-nos dubtant? No queden els senyors cristians desarmats, i els ateus. Això ens permet estar més còmodes, i d'una vegada per totes deixar de amparar-nos en un Deu, per a justificar les nostres accions.

No m'he pres res. Deixeu-me explicar el que vull dir, tot i que potser ja m'heu entés, perque és un qüestió que em preocupa fa temps. Si volem viure en pau amb tothom, potser que ho justifiquem dient que és millor viure en pau que no en guerra, que l'abort pot ser legal però no sempre recomanable, que els homosexuals es poden casar i adoptar fills perque els poden criar perfectament, que els anticonceptius solucionen més problemes dels que creen. I la llista és més llarga però sobretot, i més important, que cap senyor amb unes creences determinades ha de poder negar determinats drets als altres, i això inclou el drets dels religiosos a que no facin res que vagi en contra de les seves creences. Però inclou el dret dels altres a fer-ho, i que no ens jutjin a un tribunal humà. Si el Creador existeix, ja ens jutjarà.

I tot això només deixant en suspens l'existència de Deu.

Hadamar

Estic esgarrifada. És l’adjectiu que millor descriu la sensació que tinc després d’haver vist el documental d’Hadamar. Esgarrifada pels actes que eren capaços de dur a terme els nazis, per l’opinió que tenien de la societat que patia algun tipus de disminució psíquica o física, per la duresa de les imatges –i pensar que són reals- i perquè l’estat usava els mitjans de comunicació per convertir aquestes injustícies en crims justificats i per convèncer la població alemanya de que tot el que feien era per aconseguir una societat pura, forta i apta. És a dir, per crear una raça perfecta i eliminar tots aquells que no eren productius ni necessaris.

Hadamar és un documental que reflecteix el gran poder que tenien els mitjans, sobretot els audiovisuals, i la doble funció que van exercir als anys 40 en el règim de Hitler: d’una banda, la importància que tenien com a mitjà propagandístic per convèncer a tothom d’un fet i, de l’altra, el valor que tingueren com a arma de denúncia dels crims de guerra que es van cometre –igual que havien fet els articles i fotografies anys enrere-.

Per als nazis, les persones que patien algun tipus de deficiència i les que provenien de famílies políticament no acceptables eren morts amb vida, la seua vida no tenia sentit. A més a més, les previsions que feien apuntaven a que en pocs anys 1 de cada 4 persones serien gent d’aquest tipus i que no es podia permetre “aquest corrent d’horror infinit”. Per això, el règim va començar a projectar als 5.300 cinemes alemanys, de manera obligatòria, pel·lícules que inculcaven a la societat la seua ideologia i, d’altres que donaven suport i justificació a la gent que executava els crims per demanda de l’estat. Les primeres pel·lícules eren films d’aficionats, fins als 40 no es van dur a terme les que usaven tècniques de persuasió subtil. De totes maneres, tant les unes com les altres, eren igual de cruels i injustes.

Per convèncer la societat, emetien pel·lícules com Opfer o L’Herència. A la primera, la Comissió de Política Racial del partit, exposà una versió deformada de les teories de Darwin, que deien que només els forts tenien dret a sobreviure. La segona, defensava la llei que havien creat a favor de l’esterilització de les dones i justificava l’eutanàsia en casos de persones malaltes. A banda de comparar les persones amb animals, els protagonistes de les pel·lícules eren científics o famosos de la època –amb repercussió i influència social- que donaven autoritat a les falses teories i premisses que donaven els metges i experts. A més, afegien que no es podia consentir que molts joves sans i purs “perguessen la seua vida atenent les necessitats dels bojos incurables”. Per encoratjar tots aquells que participaven en els assassinats en massa, com en el cas d’Hadamar –un sanatori preparat per dur a terme les morts dels malalts i falsificar els documents de defunció-, les pel·lícules transmetien la idea que aquelles morts eren per caritat. Juntament amb la llei de salut hereditària, l’estat tenia la obligació de matar les persones incurables per alliberar-los del patiment inhumà que els havia tocat i per disminuir la despesa que suposava assistir-los. Un exemple d’això és el film Mentalment Malalt, que reflecteix les morts caritatives com la conclusió definitiva dels raonaments científics –que eren inqüestionables-. Tot això anava enfocat a través d’imatges manipulades. Agafaven els malalts amb la llum procedent de sota per causar més por, els insultaven, els treien en els pitjors moments per justificar els seus discursos i afirmaven: “Són un perill greu per a la salut d’un poble”.

La reflexió última que faig d’això és: Com eren capaços d’opinar els funcionaris de l’estat sobre la vida dels altres, sense haver-los vist en la vida? Quin dret tenien a fer-ho? Cap. Només la intenció d’inculcar una idea de societat ideal i poderosa. Fins i tot, la seua manera de parlar era tant convincent, que els familiars d’alguns “malalts” creien que tenien raó, que calia acabar amb ells.

Finalment, en el documental hi ha diferents testimonis. Persones que van escapar dels sanatoris i de les dutxes de gas, fills de mares que van morir amb diagnòstics falsos per no ser afins al règim, funcionaris que van treballar en els centres i eren testimonis de la realitat, etc. És dur pensar tot el que va passar, i també ho és pensar que hi ha persones d’aquestes que encara són vives i que han de continuar vivint amb la consciència del que van ajudar a fer a l’estat o del que van haver de viure. Com es va pagar això? En el Procés de Nuremberg, Sentís ens explica que encara que els nazis van destruir la majoria de pel·lícules, els nord-americans van trobar proves dels crims de guerra i es van jutjar, en el procés més important de la història, els principals dirigents i supervivents del govern nazi. Això va servir per treure la culpa dels crims a la població alemanya i evitar-ne de nous. Però, s’ha aconseguit? La resposta és no. Els mitjans, continuen mostrant imatges de la crueltat que podem arribar exercir unes persones sobre altres per les simples diferències socials, polítiques, ideològiques o religioses. A partir d’aquí, cadascú pot reflexionar el que hem fet i estem fent encara amb la vida de les persones, amb el primer dels drets de la Declaració Universal de Dret Humans.

El món s'ha tornat imbècil?

Definitivament, he desistit. Ja no m'interessa entendre el fenomen Obama. M'ataca el sistema nerviós. I no és que trobe a l'home insuportable, és que no el conec ni m'interessa.
No haviem quedat que la història l'escriviem el conjunt de persones anònimes que formem part de la humanitat? Doncs no.
Perquè les religions necesiten messies, els països necessiten líders, els adolescents necessiten referents.... Resulta que la democràcia més antiga del món necessita fabricar personatges per a poder tirar endavant.
La llibertat i la democràcia no són per elles mateixos estímul suficient individual i col·lectiu?
I tota la resta del món encantats de la vida.
Afortunadament una família en la majoria dels casos no depèn de la capacitat de lideratge del seu cap. I reconeixem que les col·lectivitats funcionen millor en equip...Ara resulta que aguardem un salvador i com diu cert personatge en un blog (lidlab), organitzem actes d'enaltiment del líder.
I tota la colla de bufons a cantar-li "las mañanitas del rei David".
Resulta que un polític en un grapat de frases ben trobades per una colla de brillants publicistes ha de ser el sustent de la democràcia més gran del món....doncs no m'interessa aquesta democràcia. Ni m'interessa la resta de la humanitat que es dedica a elucubrar sobre què farà o deixarà de fer....
El món funciona quan els polítics pràcticament són anònims, per a lo bo i per a lo dolent.
Aquest senyor mantindrà la lògica dels EEUU, és a dir la lògica imperialista, per a tot. Els seus discuros no enganyen.No para de dir com vol que siga el món, perquè té molt clar que ha d'intervenir a escala mundial. Intervenir, de la manera que siga, ja siga ideològicament, políticament o militarment.
L'única cosa que desitjaria és que aquest senyor siga íntegre; que medite les seues accions i després siga conseqüent en les seus decissions, siguen les que siguen. Però segur que és demanar massa.

Tot este espectacle és una burla al sentit comú.

Els emprenedors emprenyats?

La qüestió és que fa uns quants anys uns senyors que cobren de l'estat van descobrir que apart dels funcionaris existien uns altres senyors que enlloc de buscar-se una feina segura decidien inventar coses o s'envaparraven en fer coses com a particulars, jugant-se els seus diners i van pensar: "Oh, estos senyors volen fer coses. Ara farem vore que els apoiem". I van inventar-se (alehop) una série de mesures encaminades a, suposadament, ajudar-los.

Excuso dir que si els emprenedors haguéssin confiat en les ajudes s'haurien mort de gana. I si no ho creieu aneu a preguntar (com ja va fer un servidor una vegada) quines ajudes podien donar a un negoci que començava.

I no ens oblidem que d'emprenedors n'hi hagut sempre i per sort han pogut tirar avant sense ajuda de polítics, ans al contrari, moltes vegades els frenen i tenen la sensació que els estan donant pel .... sí, per allí.

No me molesten els emprenedors, me molesta la gent que se'n omple la boca i els treu per ensenyar-los. No us molesta a vatros? Per que els interesa que hi hagi tants emprenedors si resulta que a l'hora de la veritat ningú els ajuda. Potser necessiten gent que mantingui el sistema? Potser se'n han adonat massa tard que han d'ajudar una mica a la gent que comença, per que si no acabarem vivint en un païs de funcionaris? No tins la certesa, però sí la sospita.

Bé, anem a coses diferents. Dues recomanacios: dos grups italians poperos, Madreblu i Baustelle. Molts recomanables per anar a caminar o fer sport, que és una de les millors formes d'escoltar música quan un se fa gran.

Me'n vaig a "empendre" una caminada.

Ho confesso

Abans de començar l’escrit hauré de confessar una cosa. Sí, tinc Facebook! No he pogut evitar entrar al clan dels qui ho fan tot a través d’internet! No he pogut evitar no poder xafardejar les fotos de la gent que ne té! No he pogut evitar saber “¿Qué estás haciendo en estos momentos?”. Si és que tot a n’esta vida mos està portant a pensar que lo més important és la vida dels altres i saber lo que fan. Després me direu que lo millor és la soledat! No podem evitar estar pendents dels demés, amics. Sinó, mireu alguns exemples de coses que fan avui dia: Facebook, Fotolog, Metroflog, Tuenti, El juego de tu vida, DEC, Gran Hermano... estem sempre pendents dels altres... si és que tot te porta a interessar-te per altres! Serem bona gent!

I bueno, lo millor d’això del Facebook... Sabeu qui m’ha agregat com a amiga? Pos l’actual alcaldessa i l’ex-alcalde socialista. Si, si... ells també en tenen. També posen les seues fotos, els comentaris de què estan fent en el moment que se connecten, etc.

I la veritat és que no me’n ric, eh. Encara que pugue parèixer cutre, és una estratègia que pot arribar a funcionar. Igual que lo meu company de faena se va fer un fotolog per promocionar la seua empresa, els polítics se fan el Facebook, per apropar-se a la gent (i mira, inclús per guanyar adeptes... ja se sap que com més amics més a dins...). Ara mateix, si s’organitza un acte de la Taula del Sénia, te n’anteres de seguida. Si hi ha alguna novetat respecte a les Quinquennals, reps el missatge; si necessites fer-li un comentari a l’alcaldessa, només cal escriure-li al Mur... si és que tot és més fàcil que mai amb aquestes eines!

Ara que, que ells arriben a tu és molt fàcil, ja vorem en quina mesura natros podrem arribar a ells. De moment, en Facebook o no, tot continua igual. Bueno tot, tot, tampoc! ara sé que JA va estar a una assemblea de la Mancomunitat a Beseit i que va anar d’excursió entre Teruel, Castelló i Terres de l’Ebre! Au! Per cert, Kotassé! tu que n’antens! Quan una persona s’ha pogut etiquetar és que també té Facebook? Per què ho està J. Romeu! Això és una plaga! Va que potser una de les propostes del futur serà “Farem un Facebook per a cadascú, per a que tots puguessem opinar i dir el que pensem! Així serà més fàcil escoltar el poble!”. Sííííííí!

Interessant…

Plaer desenfrenat

Benvolguts amics, no sé si avui em toca o no em toca escriure al nostre de vegades oblidat espai de llibertat que ens hem regalat a nosaltres mateixos.Si és que em toca, aquí estic, si és que no, permeteu-me sense ofendre-us de robar-vos uns minuts del vostre temps.
Perquè avui, amb tota la ressaca de les festes feliçment finalitzant, us vull parlar de les coses que ens fan sentir bé.
La nostra lidlab (per cert, lamento no haver-te vist pràcticament en totes les festes i aprofito per desitjar-te un 2009 ple de......lo que tu vulgues) ,repeteixo, la nostra lidlab ens diria que l'amistat la fa feliç. I estic segur que ella ho pot dir perquè deu tenir bons amics.
El nostre kotassé (hola company de barbes) suposo que entraria en les seues teories, tantes vegades compartides per mi, que com el plaer de la soletat pocs s'hi poden comparar.
A mi avui m'ha fet feliç aquesta música. Estimats, cliqueu al següent enllaç i per sis minuts oblideu tot allò que us engoixa i lliureu-vos amb desenfrè al plaer; http://es.youtube.com/watch?v=cxnRviCp0ZA&eurl=http://hablemosdvictorias.blogspot.com/.