Recomanacions per acabar l'any. I una mica de traca final

Aloysius m'ha recordat que havia de fer una entrada. Sembla que estos dies ens hem relaxat una mica massa, no trobeu? Per tant, últim dia de l'any i entrada meua. Deixaré els balanços de l'any per a Aloysius i/o Lídia.

Primer una recomanació: Clara Montes. No dic res més, l'escolteu, com jo faig ara, i ja me direu que us sembla.

I ara el cos, el moll de l'entrada. Puc triar tema: deixarem de banda les festes d'ara, me cansa haver de parlar contra algo que està present cada any. A més he aconseguit arribar a una mena d'entesa: que cadascú les agafi com li sembli: els que vulguen patxanga, pos patxanga, i els que, no pos no. Fi de la qüestió.

Anem a coses interesants: les excursions en busca de les tradicions perdudes d'Aloysius and Co. M'ha fet recordar que l'única forma de recuperar coses antigues per a després poder-les fer servir, moltes vegades passa per consultar a la gent vella, als que encara tenen memòria del que van veure a la joventut. Una bona manera de construïr coses noves és fer servir les antigues, i potser així les "sagrades" tradicions no resten com una qüestió congelada, inamovible, que del tema a Alldakanough en sabem molt. Vull dir de la qüestió de la congelació de coses, fins al punt que caduquen de tant de temps que estan al congelador.

Tireu-ho endavant, que és interesant. Encara que surtin algunes veus que us diguen que això de fer músiques noves no és de la tradició. Que sabran ells/elles pobres ignorants. Se vesteixen un dia per a ballar i ja són els guardians de la tradició.

Mira ja li he tret punta a la qüestió. Avore si recuperem el to irònic, deconstructiu, que ens caracteritza. No vull destruïr, però la deconstrucció és interesant.

El noi de la mare

Qui era el noi de la mare? Sense cap mena de dubte en Ramon Mercader Del Río Hernández , nascut a Barcelona 7 dies abans que nasqués a La Pobla de Benifassà la meua iaia Carolina, és a dir el 7 de febrer de 1914.
Ramon era fill d'una família de la burgesia barcelonina per par dels Mercader però molt influenciat per la seua mare Caridad. La mare havia nascut a Santiago de Cuba, filla de terratinents espanyols, però arran de la pèrdua de Cuba van instal·lar-se a Barcelona. Allà, després d'haver ingressat com a novícia a les Carmelites i haver fracassart en l'intent es casa amb el bo i millor de Barcelona, un Mercader.
Ella és molt inquieta, té cinc fills, passa temporades en un psiquiàtric, es separa del seu marit i s'emporta amb ella els fills.
Quan esclata la Guerra Civil serà una militant anarquista del PSUC molt activa.L'acabaran anomenant la "Pasionaria" catalana. Planifica missions terroristes enviant-hi com a agents els seus propis fills. Algun acabarà perdent-hi la vida davant la pública indiferència de la seua mare.
L'any 1937 Caridad envia el seu fill Ramon a l'URSS per a que rebi ensinistrament.El final de la Guerra Civil farà que en Jaume Ramon (com així s'anomenava) no tornés mai més a Catalunya.
Caridad i Ramon formen part del nucli dur de l'Stalinisme i el noi és destinat a dur a terme una missió molt important, assassinar a Trotsky, polític Leninista exiliat a Mèxic i que havia conspirat contra la política sinistra de Stalin.
Ramon es trasllada a Mèxic i amb el nom de Franck Jackson s'introduïrà en el cercle íntim de Trotsky. Un dia d'agost de 1940 aconsegueix assassinar-lo amb una piolet, una espècie de pic que fan servir els escaladors.
És detingut i jutjat i el 1943 condemnat a vint anys de presó.Però ningú no en sap la seua identitat real. No és fins al cap de deu o dotze anys d'estar empresonat que el carceller dóna la veu d'alarma..Ja sap on a nascut l'assassí de Trotsky, és Català.
El carceller,català o descendent de catalans ha sentit que el reu a tararejat una melodia, una cançó que només una persona que ha viscut la infantesa a Catalunya pot conéixer i saber; aquesta cancó és ni més ni menys que El noi de la mare.
Així van aconseguir una confessió d'en Ramon, i és que el Nadal les cançons, les tradicions...les portem al moll de l'òs.
Què devia pensar en Mercader, aquest monstre ensinistrat per la seua pròpia mare per a matar i odiar, en aquells solitaris moments a la presó, quins records tendres d'infantesa li van venir que ni els millors sistemes de la KGB no van aconseguir esborrar.Potser li va venir un moment les estones a la vora del foc o a la falda de l'àvia aprenent les cançons tradicionals, potser un record d'un dia a l'escola...qui ho sap.
Ramon va morir a Cuba on va fer-hi cap per passar els seus darrers anys amb la seua mare.

Nadal, nadal... un pas de pardal...

Hola de nou als dos, estimats amics!

Suposo que com diu Aloysius mos feia falta un temps per respirar i tornar a empendre el nostre projecte comú en més força, la veritat és que aquests dies he tingut moltes coses, poques hores per dormir i molt cansament…

Ahir a la nit vam fer sopar de Nadal al pis, era inevitable i, la nostra companya polonesa ens va explicar com era el Nadal a Polònia, com celebren el Nadal al seu poblet. Quina diferència entre la seua celebració i la nostra!

Pel que fa a les dates, més o menys són el mateix. El dia de Nadal és el més important i el que es passa amb la familia i fi d’any amb els amics.

El que més em va cridar l’atenció és com pot ser de diferent la preparació d’una simple taula. Segons ens explicà, a sota del mantel hi posen palla, que simbolitza el lloc on va nèixer el nen Jesús, a taula sempre hi ha 12 plats, que fan referència als 12 apòstols i, a banda de tots els qui és reunieixen, sempre deixen un plat buit a taula, per un “convidat inesperat”. Crec que no ho va voler dir, perquè la nostra cara quan ens parlava de què van tots a l’església i la missa del gall i no sortien de festa pels bars, era de… “Però què estan dient?” (mira que originals que som natros), però suposo jo que és un lloc que guarden per al seu Déu, per simbolitzar que sempre està present.

Allí, per les cases passa el Pare Noel, però després dels Reis, el capellà va casa per casa cada dia a unes guantes de diferents- i fa oració amb la familia i beneeix la casa.

És curiós com hi ha països i moltes famílies que encara mantenen viva la tradició cristiana i celebren aquests dies en un motiu concret. Natros, trobo jo, que ho emprenem d’una manera més festiva, de relax, de sortir i de retrobament en la familia.

Hem perdut l’escència del Nadal?

Com que ningú escriu ...

... no he pogut resistir la tentació de posar aquest cartell.

De tios raros n'hi ha arreu.

Quan les paraules no són suficients

En estos moments no saps mai que dir, sembla que les paraules no arriben a poder expresar tot el que una persona perd en perdre un avi. La persona que t'ha portat amunt i avall, que t'ha ensenyat moltes coses, que sempre te posava bona cara quan et veia se n'ha anat, i res ho canvia.

Et queden, ens queden tots els moments viscuts, tot el que ens ensenyen, les històries de quan eren joves, i els nets ens convertim en depòsits on guarden coses "dels temps d'antes", que solen dir moltes vegades.

Però per molt que t'hagin ensenyat, per molt que ens hagin explicat, el buit no arriba a omplir-se del tot. Amb el temps el dolor es torna més soportable, falta la persona i això sempre queda...

... i potser és bo que quedi. El dolor ens avisa que estem vius.

Aforisme

"L'altruisme és una sofisticació de l'egoisme"

Josep Lluís Fibla

L'home que va desplegar mil cors

Sembla que ve una entrada del senyor Aloysius que ens farà tremolar. Però avui me correspon el torn així que al tall.

Voldria fer una menció a un metge valencià que em va sorpendre: Paco Torrent Guasp. Li han dedicat un documental ("L'home que va desplegar mil cors"), on expliquen la seva vida.

No té un nom anglosaxó ni treballava a cap laboratori, era metge des de que va acabar la carrera, metge de poble, a Dénia. Suposo que per una curiositat insaciable, va començar a estudiar l'anatomia del cor, tot i que no era anatomista. A la cuina de casa seva amb la col·laboració de la seva dona i dels fills bullien cors de vedella i els estudiava ...

(Des de molts anys els manuals de medicina parlaven del cor com una bomba, una série de músculs que es contreien i dilataven, fent així circul·lar la sang. Però ningú savia ben bé com estava constituit el cor, més bé es pensava en quatre cambres (aurícules i ventrículs)).

Paco Torrent va començar a gestar una teoria, confirmada amb proves, que el cor estava constituit per una sola banda muscular que es plegava vàries vegades per a formar el cor. I ho va descobrir desmontant amb les mans cors de vedella. A diferència dels estudis anatòmics que usen el bisturí, ell no tallava reseguia simplement les fibres musculars.

I aquí comencen els seus problemes: quan va tenir certesa i proves que lo que havia descobert era interesant i podia revolucionar la cirurgia cardiaca, i ho va voler presentar la comunitat científica el rebutjava una vegada i una altra. Les causes, ara mon riurem i podreu mesurar el tancament de ment dels que haurien d'estar més disposats a examinar (que no acceptar) propostes noves:

• No publicava en revistes famoses de medicina.
• No pertanyia a cap universitat.
• Era un metge de poble, i no podia ser que un simple metge de poble hagués trobat a casa seva una cosa que havien buscat metges i investigadors molt famosos.
  
• En fi, es presentava com un metge simplement.

Tot això va fer que no s'acceptés el seu descobriment fins començaments del segle XXI. És curiós que durant un homenatge, el primer que li van fer a Espanya, durant un congrés de cardiologia, desprès de la seva conferència i degut a l'estrés provocat pel fet de ser reconegut d'una vegada pels metges que l'havien fins i tot ridiculitzat, va morir d'una fallada cardiaca.

El seu descobriment ha revolucionat i encara revoluciona la cirurgia cardiaca. Ara els cirurgians saben com poden operar un cor, saben com poden suprimir una part del cor i que continui funcionant.

No us sembla que la comunitat científica, els factòtums, haurien de ser capaços d'examinar punts de vista fora de l'ortodòxia en la que viuen? No us sembla que els que haurien de tenir la ment més oberta són els que la tenen més tancada, que viuen tancats als despatxos i tracten de bojos als outsiders que aporten coses des de fora del seu món d'acadèmies i publicacions i premis i mencions?

Un dia explicaré la història del teorema de Fermat per a que vegeu fins on arriba la tonteria dels científics.

Nabaix

Sense novetats

Avui escric plena de l’esperit nadalenc que m’ha envoltat este cap de setmana!

Milers de llums gastant inútilment i invadint tots els carrers de la ciutat. Fileres de cotxes intentant creuar el mini-pont claustrofòbic del centre comercial Costa Azahar, pares pegant surres als fills perquè no paren de plorar perquè volen totes les joguines que hi ha a la tenda, files llarguíssimes a les caixes i gent corrent d’aquí allà abans de pagar perquè s’han deixat aquell detall que havien dit que agafarien a última hora si no trobaven res, carros de la compra que no veus qui condueix fins que no ha acabat de passar, gent comprant figures, que si els reis, que si la mula, la neu i la molsa artifical…

Quin ambient nadalenc… quin agobiament! Arriba la pitjor època de l’any, amics. I ara no criticaré el consumisme, etc. suposo, que més tard o més pronte arribarà el dia que m’hi tocarà immergir a mi. La pregunta que em faig és… Cal este abús tant bèstia? Què ens passa quan arriba el Nadal? És temps d’alegria (com diu la cançó popular) però ho convertim en uns dies d’estrés total, abusem en tot. En menjar, en diners gastats en regals… Ens tornem bojos. D’aquí a allà, amunt i avall, sempre ens queda alguna cosa per comprar… S’ha de quedar bé… una de les coses més importants… quedar bé! No ho entenc. Seguiré tota la vida sense entendre-ho.

Canvio radicalment de tema, perquè este cap de setmana m’ha passat una cosa que no acabo d’entendre tampoc. Suposo que sabeu que hi ha un munt de facultats ocupades, encara pel tema de Bolonia. La meua és una d’estes. Fa dos setmanes que no tenim classe. La gent està reivindicant uns punts i me sembla perfecte tot lo que estan duient a terme per continuar en la ocuapació. La meua facultat està demostrant, com els joves són capaços d’organitzar-se i arribar a acords. En una setmana han creat una ràdio lliure per internet, fan falques, editen premsa gratuïta, omplen totes les hores del dia en activitats (relaxació, euskera, xerrades de professors, etc.). Una única pega. Se pretén ser tan democràtic que trobo que se converteixen en petits dictadors. Potser no se n’adonen però la impressió que tinc jo és que volen fer les coses tant bé que se tornen massa radicals i violen molts drets de les altres persones. La qüestió, però, és que he anat a visitar a muns iaios i els he explicat el tema una mica, i la resposta de ma iaia ha sigut: “Si haguésseu viscut la misèria que vam viure natros a la guerra, nos vos queixaríeu tant!”.

Per què me va sortir en esta frase? Vale, potser té raó. Ho van passar fatal, van viure la pobresa en primera persona, natros en molts temes no mos podem queixar. Però les èpoques avancen i a cadascú li toca viure la seua i la nostra, per sort o per desgràcia és la que tenim ara. Com pot ser que una persona que ha viscut tantes injústicies a la seua vida, sigue la primera que no recolze el fet que la gent proteste?

Tampoc ho entenc.

Una classe que aprofita.

Estimats amics. Una de les facetes que més maldecaps em porta però que a la vegada més me gratifica és la de professor. No m'hi dedico gaire però ja són uns quants anys i no pocs els alumnes que han passat per la meua aula.És molt refrescant el tracte amb adolescents d'entre 12 i 15 anys bàsicament que és la franja d'edat que jo porto.
Realment los xicuelos d'esta edat te situen a tu en la teua justa mesura. A ells no els pots enganyar, t'estudien i et coneixen infinitament més d'el que tu pots arribar a conèixer-los a ells.
Les classes t'humanitzen, fan que estigues preparat per a qualsevol tipus de pregunta, has de saber connectar de la manera més natural possible en ells i al final, aconseguir que aprenguen alguna cosa.
Realment si ho pogués mesurar amb una balança, sempre he rebut més dels meus alumnes del que jo sóc capaç de donar-los.És molt enriquidor, però no mos enganyem, també t'esgota les energies.

Dimecres passat tenia classe de piano en I. I és una noia d'uns catorze anys, morena, seriosa, bona estudiant....tot són qualitats positives. També és molt tímida.Jo sé que té unes grans qualitats per al piano i per tant, quan sóc amb ella, em poso la careta de professor exigent i mai en tinc prou...sempre li estic demanant més...perquè sé que ho pot fer.
I porta uns dies que estudia poc, entenent que ella sempre estudia molt més que la resta d'alumnes.Jo l'he esbroncada un parell de cops, esperant una reacció airada d'ella contra mi i que això la fassa reaccionar (més o menys com pretenc de vegades fer reaccionar lidlab). Jo veig que ella es trasbalsa i no diu res.
Dimecres passat abans de començar la classe, I, puntual com sempre, ja m'esperava asseguda al piano quan vaig arribar. Després de saludar-mos I em comenta que abans de començar vol parlar en mi. Per començar m'avança que esta setmana tampoc ha estudiat gaire, que té molts exàmens a l'Institut i tal. Dit això m'espetega que n'està tipa de mi (com lidlab),que només li aporto energia negativa i que la faig sentir molt malament quan li recrimino que no fa bé les coses. I ho acaba d'arreglar dient-me que sóc la persona més extranya que s'ha trobat mai.
Déu meu, mai havia sentit una descripció més intel·ligent i sincera de la meua persona.

Després de parlar, jo la convido a canviar de professor i ella em diu que el seu professor sóc jo, que ella no en vol cap més, però que necessita que jo li ensenye les meues cartes, que n'esta tipa d'anar venuda, de no saber com reaccionaré, de preguntar-se cada dia a l'entrar a la classe de quin humor hem trobarà, que tot això ha de canviar, i qui ha de canviar sóc jo.

Té tota la raó. M'ha deixat inquiet.A part m'ha trasbalsat veure la seua maduresa i fermesa a l'hora de dir les coses.Us repetixo que ella és tímida, molt tímida, però ha donat el cop de puny damunt la taula! Me n'ha perdonat moltes però ara m'ha dit PROU!

Us asseguro que a partir d'ara I per a mi ja no serà el mateix que fins ara. Ni I ni la resta d'alumnes. I m'ha ensenyat Humilitat i Humanitat, sentit comú i un munt de coses més.M'ha fet recuperar l'esperança en la juventut i en totes les coses bones que poden aportar-mos.

Gràcies I.

Posem-nos una mica filosòfics (2ª part i no pas l'última)

Servidora de vostés té un problema (només un? heu pensat de seguida, segur, que ja mos coneixem), em debato entre les dues opcions d'aquesta dita de Nietzsche:

"El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo."

Sí amics, m'agrada fer coses sol, disfruto, no hi puc fer més. Soc un individualista, no estic encantat de coneixer-me, sé que tinc molts defectes i alguna que altra virtud. Però de tant en tant algun company intenta, de bona fe suposo, fer-me tornar al mon de les persones i que faci alguna cosa en comú, que experimenti el "plaer?" de la societat. Fins aquí tot correcte. Però llavors ...

... per que ha d'aparéixer sempre el "desagradable" que aconsegueix destruir tota la feina de bona fe que l'amic en qüestió ha intentat fer. Llavors servidora de vostés pensa: "Quina merda, lo de sempre". Llavors allò de "il mondo e una merda" i d'aquí cap amunt". També he pensat que soc un tio raro que no té remei, però en vista de lo que tinc pel costat, salvant alguna excepció entre les quals us conto, estimats cobloggers, i algunes persones més, acabo pensant que si soc un tio raro potser que hi hagin més tios raros.

No és estar sol a un lloc, aquesta solitud és de vegades desitjable.

Si no heu entés res és que no escoltaveu a la classe de filosofia, o bé haurieu de llegir algun que altre llibre. A bon entenedor ...

Nota final: Certa persona (la llum que ens il·lumina) potser diria que "estàs carregat de manies". La veritat seria un consol que em confirmés el que ja suposo: que pots viure molts anys i no enterar-te de lo que passa al mon.

Bé, prou que si no ...