I i l'amor

Tornem-hi.
Estimats amics, hi ha qui diu que els notenimremei som uns pedants. Jo encara diria més; som arrogants. Us heu parat a pensar que en aquest blog encara no hem parlat mai de la crisi econòmica? Només és un exemple. Però és que hi ha més temes universals que tampoc hem abordat. Parlem de trascendència, de cultura , de la vida i de l'art però ens manca parlar d'allò que ens diferencia de la resta dels mamífers....l'amor.
Si si, amics, kotassé...no aixeques les celles...lidlab....no m'he tornat boig.
Von recordeu de la meua alumna I?. Si, aquella que últimament estudiava poc. Doncs finalment me ho va confessar: I està enamorada. És fantàstic. La veritat és que em vaig emocionar molt quan m'ho explicava. Jo, com sempre faig, vaig començar a ironitzar sobre el tema la qual cosa la va disgustar. Però al cap d'una estona d'estar parlant el meu posat es va anar tornant seriòs. I és que m'estava explicant un drama, sobretot sabent que estem parlant d'una persona de quinze anys.
I és romanesa i està sortint amb un xic cinc anys més gran que ella que també és romanés. I resulta que com sabeu la crisi econòmica està fent tornar a casa a molts inmigrants...i aquest és el cas del xicot d'I. Per una banda I no sap encara si a finals d'any ella i la seua família tornaran a Romania.Mentrestant el nòvio d'I marxa la propera setmana. I el més greu del cas és que l'única cosa que ha fet que aquestes dos persones es coneguen ha sigut el fet de viure a Ulldecona. A Romania cadascú viu en parts del país molt allunyades. I està desesperada. Cada dia que passa és un conte enrere. Quin drama!
Això m'ha dut a plantejar-me l'orígen de l'amor en les persones. És fruit de l'evolució de la nostra espècie? Els homes primitius també l'experimentaven? I els animals què?
Aquí, permeteu-me-ho, no m'acabo de creure que sigua un instint natural per tal de perpetuar l'espècie. Per a això ja tenim l'instint sexual. I a mi em sembla que l'amor sent surt dels paràmetres objectius que ens etiqueten com a animals. L'amor ens diferencia, ens fa especials. Perquè a més aquesta "malaltia psíquica" diuen que té data de caducitat. Una vegada la flama de l'amor s'ha extingit queden sentiments tan nobles com la gratitut, l'estimació, l'apreci...i en el millor dels casos el respecte. Però és que de vegades aquell ésser que tan hem estimat pot arribar a convertir-se en el nostre pitjor enemic.
A més tenim l'amor juvenil que és el més autèntic i genuí. Tota la resta seran fal·làcies, tristes còpies o segones parts mai prou bones.
Envejo I per la sensació d'intensitat i plenitut que experimenta, però la compadixo pels sofriments que segur que pateix, un nus al pit que no la deu deixar ni respirar. Meravellosa angoixa irrepetible que els anys i la vida s'encarregaran d'exterminar.

Deixeu que la música soni.

Amb retard però aquí teniu un altra entrada. De vegades costa trobar alguna cosa de la que parlar, sembla que els temes s'escapen quan intentem concentrar-nos en algun tema. Però a la fi ...

Primer que res música. El Michael Bublé francés.




I com que entra dins del meu camp permeteu-me que parli d'una cosa que conec (una mica) i que ha sortit a ràdio, televisió i diaris: les descàrregues P2P, és a dir l'us d'emule, bittorrent, kazaa, etc

Els que hem comprat música, els que escoltem música com un altre se'n va a caçar un dissabte a la tarde, o com un cercador de bolets, i hem viscut l'època en que per a obtenir música podies fer dos coses: o gravar de la ràdio o comprar el disc. Dic que els que hem viscut aquesta època i ens hem deixat uns quants diners en música a les botigues tradicionals, on podies treure el disc de l'envoltori i escoltar-lo abans de comprar, sabem que durant molts anys les empreses discogràfiques ens han estat fotent el pel. M'explico: quantes vegades s'han aprofitat els cantants del top 40 per a llençar discs on hi havia dues cançons decentes i deu més que eren infumables?. Per què durant anys i anys han estat cobrant preus abusius pels discs i desprès i encara més pels CDs. No tenen vergonya.

Durant anys han estat publicant basura i dificultant la publcació de l'obra de músics excel·lents que no volien acceptar les condicions de treball de les "majors". I quan al començament de la revolució que Internet va portar al món audiovisual els van proposar entrar al negoci de les descàrregues s'hi van negar, és més ho van voler frenar. Tan poca vista tenien que pensaven que la gent continuaria comprant CDs. Un cd que costa 10 cèntims d'€ de fabricar i que ells venen a quant? 18 o 20 €. Que us sembla?

Hi ha molts músics que han optat per altres models de promoció, i on la venda del CD no representa la major part dels seus ingressos. De de la llicència Creative Commons o el copyleft. Podeu trobar exemples a Internet de música que podeu escoltar o descarregar lliurement sense haver de pagar drets, només heu de citar l'autor i la procedència. El Myspace o els mateixos blocs serveixen per a promocionar els músics, i si un és prou manyós pot gravar directament el que baixa per internet al propi ordinador.

Suposo que com se la veuen venir, fa temps que les entitats que recapten i gestionen aquest impost revolucionari anomenat CANON van menjant-li l'orella al govern per a que ens persegueixin a tots els que descarreguem música per la via P2P. I sembla que volen implantar el sistema dels tres avisos que ja han implantat a França el govern Sarkozy. Com ho sabran? Fàcil, ens vigilaran lo que enviem i rebem, és a dir ens suposen a tots delinqüents que han de ser vigilats. Me ve a la memòria dues paraules: "Big Brother".

No crec que sigui possible aturar facilment un fenòmen tant majoritari, i més ara que molts músics han trobat la forma de promocionar-se per internet i no els cal dependre de les estructures de les discogràfiques. Potser l'únic que podem lamentar és la desaparició de les botigues tradicionals de discs on hi havia un senyor o senyora que coneixia la música que venia. Sel's hagués pogut donar l'oportunitat de reciclar-se, el que no sé és en que. Han hagut notícies que fins i tot botigues tan de sempre com "Discos Castelló" tenen problemes, però és que el que tenim amb internet és una nova forma de comunicació, potser més democràtica, on tothom potser tant emisor com receptor. Cosa que havia de fer la TDT, però que el model que han adoptat no permetrà, és a dir, facilita la comunicació al emisor i el dificulta al receptor.

Per a complicar-ho més han aparegut webs com http://www.spotify.com que permeten escoltar música de forma gratuïta, i per una quota mensual permeten descarregar tota la música que vulgueu. I a més té el suport de les discogràfiques.
Que us sembla? A mi em sembla el model millor, una quota fixa per accedir als continguts.

En fi, no sé que n'opineu però a pesar de la crisi espero que puguem continuar disfrutant de internet sense trabes.

Transhumància

Hola amics, quant de temps sense escriure, sense parlar, sense trobar-mos… Me sap mal haver estat absent tants dies.

Fa unes setmanes, mentre estava estudiant a la Rabal, un dels veïns ens va avisar que des de Traiguera, per la Via Augusta, estava venint la transhumància i que en poc més d’una hora estarien al riu, després pararien a la bassa i continuarien cap a Amposta i Reus.

La veritat és que la notícia me va fer molta il·lusió, perquè mai ho havia vist –només n’havia sentit parlar algunes vegades-. I encara me’n va fer més quan els pocs veïns que queden comentaven que feia més de 50 anys que no veien ramats passant pel barri. “Cinquanta o més…”. Va ser una sort enorme poder estar al lloc i l’hora i veure totes les vaques, bous, bovets i cavalls caminant lentament, seguint els pastors i els jinets reunint els fugitius que, en comptes d’anar pel camí, caminaven pel marge i pels bancals.

I esta situació me va recordar a un conte que me contava mun iaio quan era menuda. La filets, crec que era el títol. Per poder-se casar amb la seua filla, el rei havia reptat els pretendents a arribar a palau anant ni vestit ni despullat, ni pel camí ni per fora del camí. I el més llest, vestit amb una xarxa de pescar i a caball d’una cabra ho va aconseguir. Ni anava vestit ni despullat i, amb els salts que pegava la cabra –refermant l’adjectiu que la sol acompanyar el nom- anava pel camí i pels bancals. Crec que del conte se n’han fet diverses adaptacions, el que jo recordo és este. De fet, no me quadra massa el títol en l’argument de la història… però, de fet, el més important és la moralina que en trèiem, i és que, en una mica d’ingeni, sempre s’aconsegueix realitzar el que et proposes. No calen grans sumes de diners ni tot l’or del món.

Des de dalt d’un arbre, fent un petit vídeo en la càmera de fotos, vaig preguntar als pastors quant temps feia que caminaven i me van dir que feia quatre dies que havien sortit de Fortanete. No vaig ser a temps de preguntar on passaven les nits, però suposo que deixarien els ramats pels masos i ells descansarien el més aprop posible dels animals, per tenir-los controlats. Tot això acompanyats d'aquell fred impressionant que feia… quin valor! Quin remei, vaja!

Potser sembla una tonteria, però el que més il·lusió em va fer és que, a banda dels dos pastors, anaven altres nois a caball, com he dit. Nois que tenien entre 18 i 25 anys, com a molt. Una mostra de que no tots estan davant un ordindador, consola o Tv les 24 hores. Hi ha qui encara treballa per mantenir les tradicions, i ho admiro. Tradició que, en el fons, és un treball més...

Així que, per uns moments, el mas que separa o uneix, com vulgueu dir-ho, Catalunya i el País Valencià va estar rodejat dels animals que pastaven a "l’herba fresca" de banda i banda del riu. I els veïns comentaven entre ells que quan eren menuts això era una cosa normal, que cada any, passava dos o tres vegades la transhumància i que anaven a veure-ho i a saludar els pastors… i me va fer encara més il·lusió reviure en ells les vivències de la seua juventut.

Ara mateix he acabat el llibre que em llegia. Paul Auster diu que les coses que s’escriuen són prediccions del futur que solen cumplir-se amb el temps. Hi estic d’acord, però trobo que com los records no hi ha res. Segur que és millor reviure el que ha passat, que no viure el que vindrà. O no. Qui sap.

Stravinski i les revolucions; etimologies

Ben retrobats amics:
Després d'aquest imperdonable però necessari recès, hi torno amb energies renovades. I el tema no és altre que "Les revolucions"
Estos dies, apartat del soroll mundà, m'he refugiat en la lectura del llibre "Poètica Musical" del compositor Igor Stravinski. El volum no és altra cosa que un recull de diverses conferències que el genial músic va pronunciar a la universitat de Harvard cap a finals dels anys seixanta.
Stravinski parla de música per a no músics, però a persones del món universitari, per tan no entra en terminologies musicals desconegudes per a la majoria i es centra a parlar de música i creativitat.
I una de les coses que més m'ha cridat l'atenció ha estat la bastíssima cultura "general" que tenia el compositor. Sap de tot i a més li intuixo una certa predisposició cap a la trascendència que ja m'agrada.
Stravinski diu que una de les coses que més li molesta quan es parla de la seua obra és que la qualifiquen de revolucionària. I ell és pregunta, què és una revolució? I és llavors quan diu que hem d'anar a l'etimologia del mot; moviment de rotació d'un cos al voltant d'un eix.
I això és una revolució, un donar voltes per una corba tancada fruit d'una energia que s'aplica a un mòbil, més o menys ràpida, però que finalmement quan s'atura el cos es troba en el lloc d'orígen. I això és el que el creador de "La consagració de la primavera" no vol. Ell es sent dintre de la tracició, i diu que només així, dintre de la perpètua evolució de les coses aparentment inamobibles es pot anar cap endavant.
I això ho podem extrapolar a tots els moviments revolucionaris de la història. Un esdeveniment revolucionari és un fet aïllat, que s'acaba en ell mateix, que enriqueix per l'energia que momentàniament desprén però que en acabar tornem al principi en que estavem.
No estarem sempre esperant revolucions que no són tal, o que són falàcies, per acabar al punt de partida?

Ja ho veieu amics, en temps de crisi nosaltres parlant de l'etimologia de les paraules. Potser sí que som frívols. Com li diu Íngrid Bergman a Humprey Bogard a Casablanca quan els alemanys entren a París " el mundo derrumbándoase y tu y yo enamorándonos", però ell li diu "los alemanes iban de gris i tu ibas de azul". Sublim.