VALORS. Respecte

Pos això. Que m’aproximo unes hores a la ràdio i me trobo en l’hora del cafè, a Itarte aprofitant-se de mi i fent-me portar-lo a la vacuna de la grip i a Kotassé proposant-me tema.

Per què els animals que podem acariciar i els posem un nom no van a l'olla i els que no podem acariciar i no tenen nom van a l'olla? Suposo que com tot deu ser una construcció cultural, no? Per tradició. No sé... creieu que els gats xinos no tenen nom? Arran d’això els vaig posar nom a les gallines, kotassé... me van fer pena.

Vale prou. Avui torno a estar contenta!

Estimats amics i tots els lectors del món que freqüenteu el blog,

AVUI he acabat el curs de monitora de lleure. Realment he acabat les classes teòriques, però encara me falta el treball teòric, el diari de les vivències de les pràctiques, 100 hores de pràctiques i un monogràfic de 10 hores... Bueno, que de moment estic a la meitat de la meitat, però algo és algo!!

El final de les classes teòriques m’ha obligat a fer una avaluació del curs per entregar-lo al moment. Ha estat molt bé, la veritat. Inclús el recomanaria perquè t’ensenyen coses molt bàsiques per a la vida (seguir bona alimentació, jocs, danses, primers auxilis, etc. i se tracten molts temes actuals sobre tracte amb els immigrants, integració, multuculturalitat en els grups, estereotips i un munt de coses). Prou publicitat.

A la vegada he après com podem arribar a ser de perverses les persones. Avore, ja sé que no sóc jo la més adequada per parlar (ni jo ni ningú, vaja). Tots, absolutament tots, critiquem, som poc respectuosos, som mínimament racistes, etc. Però a banda de la maldat que pugue arribar a tindre i que me’n fotigue de certes coses, normalment intento actuar en respecte, en coherència.

La última pràctica va ser definir-mos en un valor. No sé si realment me defineix o no, però me vaig definir en RESPECTUOSA. Vaig dir que solc escoltar molt, parlar lo just i actuar tenint en compte les opinions de tots, respectant-les i sense imposar res. Els altres van definir-se en altres, però vaig vore com la gent podem parlar molt bé i tenir molts conceptes interioritzats, però actuar completament al revés.

Se suposa que serem futurs monitors, que educarem els vostres fills de la millor manera (o nostres, com vulgueu). Sabem que hem de respectar, que hem de tractar a tots per igual, que no se pot jutjar abans d’hora... però atenció al cas que vos conto. L’altre dia parlàvem de què no s’ha de fer bulling, que tots som iguals, etc. Doncs resulta que hi ha una xica al nostre curs i tothom se’n riu d’ella. És joveneta, crec que ha tingut problemes i reconec que és una mica rara i fantasmilla, però és una persona, i lo mínim que s’ha de fer és tractar-la com a tu t’agradaria que te tractessen (és un fàcil exercici d’empatia). Durant tot el curs i, en especial el dia de l’excursió, tothom se n’ha estat rient d’ella, criticant com vesteix, com parla, com actua, TOT. Realment això me va fer plantejar lo que comentava al principi. Això som els futurs monitors?

No vull anar ara de Maria Teresa de Calcuta, però me va sapiguer tan de mal que la deixessen la última i sola a l’excursió, que me vaig quedar detràs de tot parlant en ella. I des de davant, els altres companys me deies: “Lídia, vine! No te quedes tan atràs que no pot ser bo...!” (o algo així).

Sort que en la definició final de tots, los valors eren: comunicació, comprensió, cohesió, unió, etc. Com integrarem, com tractarem els nens, com serem un grup de monitors cohesionats... si en uns dies de compartir curs això ho passem per alt? Si som els primers a des-unir i criticar...

La veritat és que això m’indigna bastant. Al llarg de la vida te trobaràs en mil persones que no te cauran bé, que pensen diferent que tu, que no suportaràs... però com a mínim rescpete, no?

Pos bueno, intentaré seguir vivint en estos valors per davant, encara que de vegades és molt difícil. Perquè abans de definir-te tu, hi haurà deu mil més que ho hauran fet abans que tu i seguiras sent aquell estereotip... Aquella xiqueta que no ha entrat al clan, que els companys critiquen sense que se n’adone...

Good night my close friends!

Endevinalla

A partir dels següents mots heu d'esbrinar a quin lloc em refereixo:

Pols, brutícia, voreres trencades, voreres esfondrades, serres foradades, olor a tossinassa, entitats rutinàries, comerços tancats, joventut avorrida, bars lletjos, festes poc imaginatives, carrers foscos a les nits, inexistent vida nocturna, cinema enderrocat, biblioteca petita, sense auditori, teatre eternament a punt de reformar, drogues, vida cultural 1970+ ó - = vida cultural 2008, sense vida social, sense grups d'opinió, piscina pública 1975 = piscina pública 2008 (però més vella) ..... continueu la llista per favor, a mi ja em cansa l'endevinalla.

Aibó, aibó ... a fer l'entrada anem

Avís a navegants: la lectura del texte que ve a continució pot produïr mal de cap i un increment de la tonteria.
Durant la realització del texte no s'han utilitzat drogues ni substàncies psicotròpiques de cap tipus. Bé, no sé jo si una tassa de cafè val com a droga.

Com me recorda Aloysius he de perpetrar un nou atentat al bon gust i contra la gent benpensant. Tot seguit passo a contribuïr a il·luminar la trista vida d'aquesta humanitat que pateix damunt de la petita vall del riu sec (Little Valley from Dry River, oh yeah!!!)

Arriví jo (el català ben usat no té futur!!!) de les meves correries per la vall, i en entrar a la meva morada, em trobo el comandament de la televisió, eixe monstre que detesten els progres, i accidentalment premo una tecla, i com a conseqüència s'esdevé l'aparició d'imatges a la pantalla de l'anteriorment esmentat aparell.

Avore ... a partir d'ara, continuo en un català no tan ... diguem-ne sideral.

I quin programa donaven al canal K3 de la TDT de TV3, la nostra, de fet la del que governa en aquell moment: un programa molt bo "CANON", que parla de pintors, i en general de manifestacions artístiques: pintura, escultura, video. Dos aspectes interesants del programa són: d'una banda expliquen la vida de l'autor i com arriba a produïr l'obra i el segon aspecte és la motivació de l'obra, el Com? i les idees que el porten a produïr la seva obra, que a mi me sembla inclús més interesant que l'obra.

No us explicaré qui era Rothko, ho podeu troba aquí: http://es.wikipedia.org/wiki/Mark_Rothko i us he apegat una de les seues pintures. Sí, pintava degradats, colors, variacions i abans quadres molt particulars, des del seu punt de vista, molt influit pel misticisme i la religió i vol transmetre emocions.

Una notícia curiosa sobre una exposició de Rothko.

I ara la reflexió: no us pregunteu de vegades "Com ha sorgit la idea que ha fet possible l'obra o una màquina o una idea?. Quin procés mental, més encara quines vivències porten a aquest final?". Suposo que és molt interesant explorar una selva, un planeta llunyà (el dia que puguem), però ens queda una aventura més complexa encara i està dins del nostre cap: conéixer els processos mentals, el funcionament del cervell, com els grups de neurones produeixen intel·ligència i a la fi obres, eines físiques i intel·lectuals, idees ...

Que ens impulsa a pintar, a fer música? M'explico: hem aprés a construïr eines per a caçar o tallar i més encara, hem fet eines per a fer eines, que és una de les branques de la tècnica més fascinant, però ... la música, els quadres de Rothko, o de qualsevol pintor, el fet de bastir tota una construcció conceptual per a produïr obres musicals que no són directament per a diversió, escultures, pintures ...

Perdoneu si em poso pesat ... és que per molt gran que sigui l'univers, cada vegada que penso sobre el fet de pensar, tinc la sensació de submergir-me en un espai més gran que l'univers. Em sembla que estic en un espai que no té límits: el pensament.

Aloysius, puja el nivell.

Per culpa de Katy Perry...

Sento no haver escrit ahir, però vaig anar a un concert, al de Katy Perry per ser més concrets, i no vaig tenir temps.

De la cola del gran concert (la veritat és que va estar bastant bé) surt l’anècdota del dia, que mos permet vore la innocència de certs adolescents i lo listos que són alguns mitjans de comunicació. Lo concert era gratis, clarament… sinó allí hagués estat jo… i les xiques de davant mos diuen: “Hola, que les vostres entrades com són? És que a nosaltres ens han tocat aquestes dos en un concurs de la ràdio i no sabem si mos deixaran entrar…” Mos quedem mirant Joss i io i diem : “Com poden haver guanyat dos entrades en un concurs per a un concert que és gratis???? Que no calia entrada… que només calia fer cola!!!”. Vaia que la ràdio en qüestió se va deixar lo jornal en entrades!!! Vaia estragègia comercial... I les xiques tant felices... Si és que no hi ha res millor que tindre il·lusió i no trencar-la!

Vale, després de l’anècdota, lo tema del dia. Avui a les 8 del matí, a la classe d’anglès hem hagut de comentar un article (nivell examen final). La notícia parlava d’esta xiqueta de 13 anys que refusa el transplantament de cor i que diu que prefereix morir en dignitat. Lo nostre profe estava indignat de veure que, en general, la classe considerava que estava bé que se complís la voluntat de la xiqueta. És cert que la ciència avança, que en pocs anys se pot millorar en qüestions de salut i no sigue tant difícil la seua curació, que és jove i deixar prendre esta decisió a n’esta xiqueta no s’hauria de consentir… Però deu estar tant cansada! Vuit anys de metge en metge… suportant sessions duríssimes…

Jo havia començat pensat lo que pensava la majoria, però és un tema tant complicat, que al final ja no sé que pensar. Estem parlant de la vida, que és lo més important del món. N’hi ha qui lluita per donar-ne, n’hi ha qui lluita per acabar en ella. Si és que viure és complicat, però tant difícil deu ser suportar-la per prendre estes decisions?

Aquí deixo la qüestió penjada.

Res més. Vaig a continuar en la vaga d’avui, en la vaga contra Bolonia. Lo pla este que mos vol igualar a Europa i que tothom refusa. Dieu-me indecisa avui, però no sé fins a quin punt hem d’estar en contra. Hi ha tant punts a tractar... Pel que fa al tema d’acabar en les classes magistrals i fer avaluacions continuades... jo porto quatre anys sense estar dintre el pla bolonia i no paro de fer avaluació contínua... El que és veritat és que se privatitza l’educació, en certa manera. Qui necessita treballar per estudiar, en este pla és impossible compaginar-ho i els passos a grau seran caríssims. Va, me consolido en la causa!

Cuatro Minutos

Aquest és el títol de la pel·lícula que he vist esta tarde. És un film alemany dirigit per un talChris Kraus que m'ha semblat senzillament genial. Tracta d'una professora de piano d'avançada edat que dóna classes de piano a les recluses d'una presó femenina. Allà troba una alumna amb molt de talent però amb una personalitat violenta.
Bàsicament lo que m'ha fet reflexionar és com n'és de difícil d'establir un diàleg intergeneracional, tant en les coses del día a día com en les manifestacions artístiques. La vella professora vol redimir la reclusa mitjançant Schubert, Beethoven i Schumann però a ella només l'omple la música amb ritmes africans "música de negros" que dia la professora a la pel·lícula. Finalment s'arriba a una síntesi de tots dos estils, o totes dues maneres d'entendre l'art i la vida, que és el mateix. Fixeu-vos en lo que us he dit, l'art i la vida no poden anar separats.
L'art i la vida, sinònims o antònims, vida o mort, realitat o ficció, veritat o mentida, amor o odi.........o potser tot i res a la vegada.
Vinga i los dos comenceu a meditar sobre el tema. I no vull ni comentaris de compromís (lidlab) ni respostes precipitdes (kotassé)

Un conte de ... por? Primera part: Un llogarret molt bonic, per a que?

Ja ha passat l'hora foscant, ja és negra nit. El vent xiula a les finestres i a mi em resta poc temps per a escriure l'entrada, sinó me condemnaré per a tota l'eternitat a vagar per la terra escrivint entrades de blog. Abans que l'hora de les bruixes i dels esperits, i de tots aquells que apareixen quan el rellotge marca les dotze hauré d'haver fet l'entrada, ...

(Un toquet de novel·la gòtica per a començar)


... i no vull deixar passar el moment. Invocaré als esperits dels records per a que m'ajudin a recordar el infaustes successos que vaig viure a Alldakanough, que van portar la perdició dels seus habitants, de l'extrany ésser que va aparéixer al castell i de com va condemnar al poble per a l'eternitat.

Au va, que ja n'hi ha prou per avui, que sino serà massa pesat. A cada entrada en tindreu un trocet del meu conte de terror. Com que hi ha gent que escolta, aka hi ha roba estesa, anirem escrivint les "Cròniques d'Alldakanough", el poble del riu sec. Com que sembla que existeixen ents físics (persona, animal o cosa) que pensen de natros que som uns pobrets retardadets que no tenen res millor a fer, los demostraré que puc escriure (los meus companys ja ho han demostrat).

Diuen que és bo tenir amics, però que els enemics et donen la mida de la teua vàlua. Bé, llavors serà cosa de començar a fer petits comentaris amicals, de fet proposo que a cada entrada elaborem cada un de natros una petita frase lapidària, de les que ja hem fet gala alguna vegada.

D'altra banda, sempre ens queda el nostre rajolar, el lloc on els "desagradables" (o deu meu quin insult més savi!!!) no poden entrar, on la ignorància malintencionada no té lloc, on pots opinar sense que et censurin o no te deixin jugar amb els altres xiquets. Tots portem un rajolar al cor (ara m'he passat de cursi).

Moment que m'he deixat una cosa al foc ...

En conclusió i com ja va dir un senyor fa un trescents anys:

"Cuando un verdadero genio aparece en el mundo, lo reconoceréis por este signo: todos los necios se conjuran contra él"

(Jonathan Swift, 1667-1745)

Que més poden demanar els nostres lectors: novel·la gòtica, reflexions i cites dels clàssics, política. Hem evolucionat, tot cap al bloc de notenimremei.


I recordeu, sempre hi ha una llum encesa al rajolar. És la llum de la saviesa, sempre la pot vore qui sap mirar.

On Time

El nostre rajolar

Què passa aquí? Estem acabats… Per favor, torneu! Per favor, TORNEM! Potser no sóc la més indicada per exigir-ho, però em trenca el cor veure que un projecte com el nostre, EL NOSTRE RAJOLAR estigue entrant en la més fosca etapa de l’edat mitjana… Vale, prou d’exageracions.

Avui, fent comptes enrera, etc. he calculat que em toca escriure a mi. Em pregunto quin sant deu ser.

L’altre dia es parlava de “El silenci de Lidlab”. Es veritat, el silenci ha estat llarg. Però us he de dir que estava en vaga. No per res personal en vatros, que quede clar. He après que hi ha vegades que val més un silenci, que dos ratlles fora de context (o mal contextualitzades o mal enteses, dieu-ho com vulgue). Per cert, que ara la vaga veig que l’ha reprès Aloysius… I hi ha silencis que fan molt mal… uns més que d’altres.

Pel que fa a la meua vaga. Sabeu què passa? No cal que us ho explique, ho sabeu millor que ningú. Al nostre poble no es pot parlar i qualsevol acte serveix per esclafar l’altre. Jo que he nascut en la democràcia em veuré obligada a passar la més estricta censura i a mesurar cada paraula... Si opines algo, millor reservar-ho, no dir-ho, no siga el cas que que tot se sàpiga i acabes emmerdant-ho tot. Pretens actuar i no cal que valorem lo positiu d’aquella intenció, millor maxacar-ho, infravalorar-ho i tirar-ho pel terra, buscar la part més perniciosa, el que pot fer més mal. Per què passa això? Quina mena de poble i de gent som? Donem………… Com podem ser tant…? Vaia, això.

Acabo la reflexió personal (Kotassé, espero haver-te fet una bona introdució) i passo a parlar dels Estats Units, que estan més lluny i no parlen català. Parlant d’USA recolzo a Kotassé i així aprofito el text per a un altre dels 1000 blogs que tinc. Aquí s’ha de recilar tot.

Com deia Aloysius, amb el nou candidat no canviarà cap arbre, ni muntanyes… ni res de res. Però Obama hereda un país bastant fracturat pel que fa a les classes socials, etnies, partits polítics (per cert, n’hi ha més? perquè la realitat del dia a dia fa pensar que no. És greu, però potser ho és més a Espanya, que tenint un altre sistema passa el mateix) i és l’home que s’ha d’encarregar de canviar “una mica” el món. Creieu que ho puc afirmar? Penso que acaba d’acceptar un dels càrrecs més importants i que decepcionarà mig món si no ho aconsegueix.

Entrant en el terreny de les especulacions (oh! quina frase més tòpica al món del periodisme… m’agrada i tot!) crec que és un bon candidat però que ha arribat al poder submergit en forma de mite. De moment ja se’l compara a M.L King. Que si els lemes són semblants, etc. El seu “Yes We Can” està carregat d’energia, ha connectat amb la gent, s’ha transformat en un líder de masses. En este sentit, el seu mite anirà creixent…

Els artistes, actors… s’han posat de la seua banda. Pensem en la cançoneta del “Yes We Can” mescada amb un dels seus mítings. La pronúncia de VOTE i OBAMA incitava a votar i a elegir-lo. S’ha mogut tantes persones, tants diners… Imagineu que la meitat de la meitat de la meitat d’invertís per solucionar les carències mundials… Suposo que el senyor lluitarà i s’entregarà a l’economia. Porta amb la seua campanya promeses de rebaixes d’impostos a la gent més desafavorida. Encara que suposo que quan entres a la Casa Blanca tot este afecte canviarà una mica.

Abandono el pro-Obamisme, per una estona, almenys.

Espero que Aloysius estiga bé de salut (no és una al·lusíó personal per obligar-te a respondre, és interès real).

Espero no haver molestat massa a Kotassé el divendres… però mira, gràcies a tu se va acabar la vaga, ja saps.

Bessets pals dos.

OOOOOh... bama, bama, oooooooooh...

Estava perpetrant una entrada pel bloc, que havia pensat, quan de repent ha aparegut davant la meva vista en lletres daurades (concretament Verdana tipus 12 Negreta) les paraules del frere Aloysius: "Si guanya Oooooooooohbama aquell arbre serà diferent?". Impregnat de saviesa he anat a netejar-me les ulleres, no fos cas que la brutícia del vidre causés al·lucinacions. Una vegada comnprovat que l'alucinació venia del meu cervell, m'he inspirat per a fer aquesta entrada.

Per què sempre la mateixa torramenta? Parlen de fer la pàtria gran, quan la gent en té prou en tenir una caseta, o que no li despareguen la mitat dels estalvis dins dels forats negres de moda: els bancs. Me podeu dir: això és demagogia, o ja ho hem sentit abans, però és que lo de fer la pàtria gran és més vell que cagar ajupit. Quan no saben que dir, o no tenen res a dir, vinga la pàtria. És com una navalla suissa, serveix per a tots els discursos: siguin de dreta o d'esquerra de dalt o de baix, la pàtria en les seves formulacions diverses, la pots introduïr al discurser quan vols aixecar el discurs. Que la gent té por pels estalvis: direm que E-panya té el sistema bancari més bo del món. Que hem de guanyar les eleccions, soltem un senyor negre, que parle bé a les classes més desfavorides i les faci anar a inscriure's i a votar i que parli com un altre senyor que predicava als anys 60.

Total que un desperta al matí amb la ressaca de desprès de les eleccions i troba que tot està igual, i del que haviem promés, ja t'ho mirarem que ara estem organitzant el govern. Si més endavant ho tornem a provar, ens diran que encara no, que no poden canviar tan ràpid les coses, o per dir-ho en paraules d'ara: "Es que la crisi no permet aumentar la despesa".

Total que la democràcia serà (és de fet), la millor forma de govern. Però alguna cosa fa mala olor a Dinamarca.

De totes formes, millor Ooooooohbama que McCain, no trobeu?

Is your chance, Aloysius.

La Castanyada o Halloween?

Perdoneu pel retras, però ahir se me’n van anar “tots los sants al cel”!

Este cap de setmana ha sigut bastant intens al poble, tot i el mal temps… però encara hi ha una cosa que no entenc de cap manera!!! Perquè quan s’organitza alguna cosa, n’hi ha una altra d’alternativa i l’alternativa és millor i a la que s’ha organitzat primer no hi va ningú???

Sempre passa igual en tot! No podria haver-hi una mica de coordinació? Sí, parlo de l’aplec del Sénia i dels concerts al del tractant! I l’altra pregunta és, per què no va ni déu del poble a les coses que s’organitzen? Què fa falta? Per què són els altres els qui han de vindre a treure les castanyes del foc?? (mai més ben dit…)

Ahir, en una entrevista que li vaig haver de fer a mun iaio per un treball de classe, li vaig preguntar per les festes al barri. Me va explicar que quan ell i els seus amics eren joves eren ells, els joves o quintos, els encarregats de buscar les orquestres i organitzar els actes que se feien. A l’hora de dinar, cada jove del barri acollia a casa seua a un membre de l’orquestra (perquè clarament necessitaven algun lloc on quedar-se) i entre tots feien festa i s’ho passaven d’allò més bé.

Avui dia, els joves deixem que ho organitzen tot els altres, són pocs els que participen d’actes o els que en promouen. I quan s’organitza algo, o no s’hi va o se critica. Per què valorem tant poc les coses? Suposo que és perquè a natros no mos costa res de montar-ho i criticar és lo més fácil que surt de la boca de les persones.

Deixeu-me felicitar a la gent que va organitzar l’aplec del sénia este cap de setmana. Són d’estos pocs joves que organitzen coses i les organitzen bé.

Encara que, permeteu-me dir que, l’esperit patriòtic i “senienc” que en principi intenta reflexar el cap de setmana de concerts, no se va deixar vore molt, que diguessem. Ni els grups en van parlar ni entre els joves ho van cridar.

Si es que trobo que passa com tot. Allò que tenim a la vora no se valora, no sé si es que passa de moda o és que la TV mos ha absorvit del tot.

Què celebrarem l’any que ve… la castanyada o Halloween? Què cridarem l’any que ve… visca el Sénia o… (podeu posar qualsevol nom d’allà, lluny… “allò que és modern”!)