Jo, salat?

Estimats Aloysius i Kotassé,

Són les 16h i 30 min. i acabo de despertar-me l’alarma del mòbil en un avís que diu: “Blog!”. L’he estat a punt de rebatre, però no. Aquí hi ha un pacte que s’ha de cumplir i una responsabilitat interna que no para de dir-me: “Va escriu, va…”

La veritat és que en les festes pel mig tot va a l’ample, horaris trastocats i cervells que no donen tot lo que caldria. Però estes festes he començat a fer algo que no me crec ni jo i que justament avui provoca que tingue un tema per escriure.

Resulta que fa uns dies que vaig recordar que me queden 10 mesos per acabar la carrera de periodisme i que abans de començar 4rt, estaria bé fer un repàs a tot lo que porto fet hasta ara. Serien unes 32 assignatures... unes 5000 pàgines d’apunts, sense contar llibres i lectures. Està clar que no podré llegir-ho tot, però sí lo més important.

Per a mí lo més important ha estat Història del Món Actual, que fèiem en lo gran Oriol Junqueras. Quines reflexions, quin pou de sabiduría, este home!

Així que vaig començar per aquí i vaig recordar un dia que mos va parlar de física quantica per què arribessem a una conclusió final (este dia vais fer bona lletra i tot, encara que m’assustava no estar prou atenta per captar tot la informació nova que mos explicava, perquè sóc de lletres!!!!). Potser ho trobareu una tonteria, però a mí, en 17 anys, quan vaig arribar a aquella classe de l’Autònoma i vaig sentir estes coses se’m posaven els pèls de punta!

Oriol va començar dibuixant una caixa a la pissarra i va començar: “Posem una caixa en un canó electrònic i disparem un electró que comença a circular per la caixa. Com sabrem la velocitat, posició i direcció de l’electró? –i lo listo de classe diu: en una llum (molt bé, un que ve de ciències!)– . La llum blanca llança fotons que troben l’electró, ens diu on està, però no la velocitat ni la direcció. La llum roja, el fotó, té menys força, no se mou tant. SE pot intuïr la velocitat, per`p no la posició. De manera que els científics saben que serà molt complicat arribar a contestar la quesito inicial.
Seguim en lo tema. Ara posem una caixa en un canó fotònic. Disparem un fotó. Al cap de poc el fotó pica en un punt de la caixa, arriba i xoca contra la paret de la caixa. En això podem comprovar que el fotó és una particula. Si posem dintre de la caixa una paret (diguem-li així) en dos obertures i disparem el fotó, si vigilem una obertura en una llum vorem que el fotó torna a comportar-se com una partícula, però si no el vigilem, el fotó passa pels dos forats al mateix temps. Se comporta com una ona. Això explica que el fotó té una doble natura. És una ona i una partícula al mateix temps”.

Espero que s’entengue, perquè jo ho tenia explicat en dibuixos una mica xungos. La qüestió és que això és l’orígen de la física quàntica, segons lo profe, i això intenta explicar perquè una cosa està i no està. La marca del fotó a la paret de la caixa, la veiem diferent segons com la mirem.

En això arribem a la conclusió final a la qual vam haver d’arribar natros. Les persones quan mirem la realitat la transformem i quan la mirem condicionats per tot lo que mos ensenyen, la nostra mirada altera el món. Aquí arriba la gran faena del periodista. l’objectivisme somiat.
A més a més, si les persones fracassem davant un electró, com podem saber què passa en un conjunt de 1000 electrons? Com podem arribar a coordinar totes les persones del món i aconseguir lo que dessitja la majoria?

La frase final d’esta asignatura (que agrupa el conjunt de l’escrit) va ser: “El món, amics meus, és molt complicat, cal que tingueu modèstia intel·lectual”.

La frase final d’esta entrada és: “Aloysius, Kotassé perdoneu la ratllada i espero no haver-me equivocat quan vaig agafar els apunts aquell matí de dilluns! Les reflexions que se poden fer a partir d’aquí són interessants, se pot dir que l’assignatura “me caló hondo”.

Salut i que acaben d’anar bé les festes.

Més fotos

Tardes de festes

Hola benvolguts companys.Observeu bé la foto.És al·lucinant.Dilluns per la tarde, lo meu amic Tomàs (sí Lídia jo també uso el possessiu) i jo vam decidir fer turisme cultural.També estava la Montse, una amiga de Tomàs que ve a vore lo ball de mantons.Pos resulta que la Montse és musicòl·loga i entrem a l'església i què ens trobem? Això.I què és això? Un àngel músic tocant un orgue portàtil.Amb la mà dreta toca el teclat i en l'esquerra fa anar les manxes d'aire.Però és que d'àngels tocant instruments n'hi han prop d'una vintena.Segons la Montse això és extranyíssim i podria dir que als segles XIV i XV a Ulldecona hi havia una capella musical molt important.Jo benvolguts amics m'ofegava en mel,va ser meravellòs.En vaig fotografiar molts que publicaré després.
Ha arribat l'hora de reivindicar l'església de Sant Lluc com l'obra d'art més important d'Ulldecona i comarca. Això s'ha d'esbrinar però jo en vull saber més.Algú ha d'investigar a fons sobre el temple.És que no us ho podeu imaginar.
Hem d'arribar a saber qui va ser l'escultor, quins instruments toquen, quina agrupació musical hi havia, quina música feien......hi havia compositors locals? Aquí hi ha un camp bastíssim per capbussar-s'hi.

Bé, com que és tard i encara he d'anar al testre (amb Kotassé per cert) ja us explicaré més coses que he fet estes tardes de festes, perquè ahir vaig anar a fer fotos pel riu i vam fotografiar una casa molt interessant, antiga, que hi ha a la partida del banyador.
Però és que a més demà és Sant Agustí i també m'hagués agradat fer-vos-en unes pinzellades, però és que a més ...............................

Continuarà......................................

Abans dels bous una reflexió (= flexió doble) ...

Un any més arriben les festes les festes arriben per sorpresa, un any més la discussió de sempre: els bous, a favor, en contra. És que no hi ha una manera millor de fer les festes? Aquesta matí, una senyora m'ha trucat preguntant si és que a Ulldecona haviem decidit no fer bous, que mos volia felicitar, per què havia sentit lo del concert de la Banda de Música i pensava que ja no hi havia bous a les festes. Una vegada aclarit el malentés, és a dir, que de bous se'n fan i se'n faran, si no és que cau una bomba atòmica i la vall d'ulldecona desapareix de la faç de la Terra, o los xinos mos declaren la guerra. Una vegada aclarit m'he posat a pensar (cosa per a la qual m'he d'esforçar) i és que no me surt cap cosa que els pugui substituïr. Que faria molta gent sense poder anar a foter-se lo bocata entre pit i espatlla, acompanyat dels tragos de vi necessaris per a fer baixar-ho tot? No veig quin acte podriem pensar per a fer al seu lloc. I la veritat, cansa haver d'estar fent la crítica contínua dels bousm, per què sempre que fas la crítica durant les festes semblem, els que no ens agraden, els aiguadors de festes, els amargats, i no és això ... companys, no és això.

La reflexió no la puc evitar: és necessari tancar un animal, i fer-lo patir, per a disfrutar? I que no me diguin que no pateix, que és un mamífer i té sistema nerviòs. La diferència és que quan pateix no elabora complicades teories filosòfiques, ni s'inventa religions per a justificar el patiment: només brama i és queixa.

Us deixo un poema d'un autor sorprenent que no coneixia: Jesús Lizano.

MAMÍFEROS (Jesús Lizano 1931- )

Yo veo mamíferos.
Mamíferos con nombres extrañísimos.
Han olvidado que son mamíferos
y se creen obispos, fontaneros,
lecheros, diputados. ¿Diputados?
Yo veo mamíferos.

Policías, médicos, conserjes,
profesores, sastres, cantoautores.
¿Cantoautores?
Yo veo mamíferos…

Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores
¡Aparejadores!
¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero!
Miembros, sí, miembros, se creen miembros
del comité central, del colegio oficial de médicos…
académicos, reyes, coroneles.
Yo veo mamíferos.

Actrices, putas, asistentas, secretarias,
directoras, lesbianas, puericultoras…
La verdad, yo veo mamíferos.
Nadie ve mamíferos,
nadie, al parecer, recuerda que es mamífero.
¿Seré yo el último mamífero?
Demócratas, comunistas, ajedrecistas,
periodistas, soldados, campesinos.
Yo veo mamíferos.

Marqueses, ejecutivos, socios,
italianos, ingleses, catalanes.
¿Catalanes?
Yo veo mamíferos.

Cristianos, musulmanes, coptos,
inspectores, técnicos, benedictinos,
empresarios, cajeros, cosmonautas…
Yo veo mamíferos.

(Jesús Lizano 1931 - )
del libro Novios, Mamiferos y Caballitos

Aquí teniu el llibre complet. No és ilegal, és la web de l'autor.

Fins la propera cita. Avore ALOYSIUS ...

Després del Ball de Mantons, què..?

UN EXERCICI MÉS DE FORMA QUE DE CONTINGUT.

A diferència de les entrades dels meus dos companys, lo meu tema és un tema concret i, damunt, ja el tenia preparat, vale?

Dieu-me "cutre", dieu-me "patxanguera", però com ja vaig indicar al comentari de notenimremei jo sóc una persona que sent una certa passió per les festes majors del seu poble. Cada any, quan arriba el final de l’agost estic a casa, deleïtant que arribe el programa de festes (no per criticar les pubilles) i encara que haja sentit "que no, que no fan res", jo fullejo i miro dia a dia, línia a línia, els actes, esperant trobar alguna novetat: lo concert d’aquell grup de moda, lo ball de mantons en dimarts, que a la carpa hi haja un dia de festa ska, que inviten el quintet Forvmbrass per fer una cosa diferent... per demanar que no quede! Però no. Enguany tampoc toca: ni canvi, ni innovació. "Segur que estan estalviant per a l’any que ve, que l’any que ve sí...!", me dic des de l’any 2000.

Però el dissabte passat, la meua amiga Núria i jo vam trobar l’alternativa perfecta a aquest buit que originen les festes per a mí i part de la meua colla i part de tot el poble, potser.

Tot va començar el 9 d’agost, quan G.J.D, de 26 anys i C.N.B, de 25 van abandonar-nos per anar a Suomi (el que han tornat anomenant Suomilari, suomilari...). Se va decidir fer un sopar de xiques i després de viure certes injustícies que van passar a la nostra cara i no vam fer res per evitar, totes van anar a la Metro (gran Metro d’Amposta). Crec que sóc la única de la colla que encara no hi he anat, em sento molt orgullosa d’això. He aconseguit que allò de que tothom parla me siga indiferent i li haja agafat una certa mania. Com anava dient, vam ser dos les que ens vam quedar al poble i la primera destinació va ser la Lluna, però al final la cosa comença a cansar, de manera que com a senyal de protesta i en la intenció de ser úniques vam decidir comprar una cerveseta i dirigir-mos a les escoles (quant de temps sense anar-hi, i mira que és un lloc mític que quan ets jove!) La veritat és que el signe de protesta no es va veure per enlloc, però lo de úniques si que ho vam aconseguir, perquè no hi havia ni Déu!

La nostra primera voluntat era fer-mos unes fotos als columpios. I així va ser. Que si allò que s’escala, que si el tobogan, que si el columpio, que si la barra dels caçafantasmes... Lo book és digne de vore.
Ara va quan faig servir esta frase típica i tòpica que no para de repetir Carlos Ruíz Zafón al seu llibre "El Joc de l’Àngel" i a la qual li tinc mania total (potser prefiriria anar abans a la Metro!). "Va ser només llavors quan vam veure que hi havia uns columpios estranys a l’altra banda del carrer" (Només llavors? Mai més? Mai abans?)
Quan vaig veure allò se’m van il·luminar els ulls. Ho vaig veure tot molt clar. Gairebé, no, no... asseguro que em van acabar regalimant algunes llàgrimes galta avall. Ens hi vam acostar per veure-ho de prop. Si treballés a La Vanguardia hagués suplicat al comte de Godó que m’hagués deixat publicar-ho en portada, a tot color i en Times New Roman 28: "L’ajuntament d’Ulldecona instal·la unes màquines per fer gimnàsia al mig del passeig de les escoles".

I se va confirmar lo que jo intuïa. Que se pot confiar en lo govern local. Sabia que guardaven els diners per a festes, que ens sorprendrien en algo! Quina cosa més preciosa i més útil per a tota la gent del poble! És un mobiliari urbà que tothom se mata per usar! Cada dia se formen unes coes que ni l’entrada al Dragon Khan... Per fi inverteixen els diners en alguna cosa d’interès popular i general! Que bonic, quin gran alcalde preocupat per la salut de tots els convilatans!

Llàstima que no hi haja anunciat l’acte al programa, però el dilluns 25 a les 2’30 de la matinada, tots els que vulgueu unir-vos a Núria i a mi, veniu amb el xandall i les bambes als pinets, que hem autoproclamat un acte nou: gimnasiada popular a l’avinguda escoles, lloc de costum..., organitza...

Ja que hi és i no fan res més, algun profit se li ha de treure. No?

Von rieu de mi?

Bé, comencem.Les dos primeres entrades només les puc qualificar d'inquietants.Primer això de "m'omple d'orgull i satisfacció....." i després "pensaments de tres segons com els peixets...." o una altra perla com "no donem per a tant, no piquem tan fort..."
Benvolguts amics, von rieu de mi?
A vore Lídia,la invitació que t'han fet este parell de decadents morals i intel·lectuals no és res més que el cant del cigne de dos tristos personatges, espectres diria jo, reflexos tènues d'unes figures que ja de per sí brillen poc i que en tú han trobat lo repòs de les seues últimes falçades.No som res ni pretenem res que no sigue la adulació d'una persona jove i brillant.Però també esperem la llum dels teus escrits, la frescor de l'aigua jove acabada de sortir de la font, la mirada al món d'una persona que encara no ha estat contaminada per la mesquinesa humana.Els teus ulls nets segur que ens faran sortir, encara que només sigue per un moment, de la nostra vida dissoluta, impura, corrupta, falsa i menyspreable.
Notenimremei; esforça't, pensa una mica més de tres segons i no defallisques en l'empresa que ens ocupa.De ben segur que les nostres ànimes anoerrades s'alimentaran del manà que emanarà d'aquest blog, no desaprofitem una altra vegada una ocasió que la vida, potser ja no mo'n queden moltes, ens ha regalat per tal que amb l'ajuda de Lídia almenys per un moment intentem ser millors persones i potser una mica més savis.
I sí, el títol de notenimremei ja no serveix, però ens hem s'aguantar.A mi me n'agradaria potser un altre com ara "Cartes a Lídia" i així , com Séneca va fer en Lucili, donar uns consells a la nostra amiga i començar els nostres escrits en un "Benvolguda Lídia....".O també li podriem ficar "Memòries de dos sense remei" i imitar a l'emperador Adrià acomsellant al seu successor Marc". En fi, com que ni tu ets Séneca ni jo Yourcenar ens conformarem amb un títol tan pocapena com el que tenim.
Companys i amics som-hi.Comencem i fem camí. I sobretot xalem perquè si no la cosa no té gràcia.Disculpeu l'extensió del missatge però és què estava preocupa't pel que estava llegint.
I lo d'Aloysius dixem-ho per més endavant.

Jo no sé que dir ...

Desprès de la inauguració propiciada per la nova incorporació, jo no sé per on agafar-ho.

Per què anem a vore? Qué podem pretendre amb un bloc anomenat "notenimremei"?.

Per a complicar-ho més, posem tres paraules juntes i ens quedem tan tranquils.

Repeteixo, que volem "vindre a dir"?. Potser que no hi ha qui ens arregle ... potser. És possible que vulguem parlar de tot el gènere humà, que NO TENIM REMEI, és a dir, un bloc de filosofia.

No donem per a tant. No piquem tant fort.

Podriem recomanar llibres, així una mica pedants, podem dir: "Estic llegint un llibre d'un autor anglès, en llengua anglesa, per suposat". Però si escric això començaré a pensar que realment no tinc remei. I seria greu.

Per tant, com diu la nostra consigna, una mena de "pensat i fet" amb una rima consonant agafada pels pels (ho sento no recordo quin va accentuat), la feina seria posar en format electrònic pensaments de tres segons, com els peixets de "Buscant a Nemo". I d'aquests en tenim de sobres.

Per si no us en adoneu, porto escrites tretze línies (catorze amb l'actual) i no he dit res amb substància. Per tant, "notenimremei" ha triomfat una vegada més.

Ara li toca a "Aloysius", que no sé d'on haurà tret el nom.

Avore que posem, noi.

Un tripartit tal com cal, sense remei i en ganes de dir la nostra

M'omple d'orgull i satisfacció que els tres deixebles d'un mateix "maestro" ens unim en un projecte comú. Aquí, en esta entrada inicial i inaugural, fem constar les obligacions del nostre pacte: que cada tres dies, cadascú de natros, en més o menys longitud i més o menys qualitat (parlo per mi), accedirem al blog i penjarem un comentari, en una seguida rigurosa. La temàtica serà diversa, segons les nostres inquietuds, queixes, interessos, experiències, actualitat,…etc.

El primer en iniciar esta cadena serà Juan Carlos, concretament el dia 15 d'agost (l'empar de la mare de Déu d'agost sempre serà un bon principi, segur. Si cal ho acompanyem del Credo d'Elsa Baeza, que se'ns dóna molt bé interpretar); el seguirà Joan, que haurà de publicar l'entrada en dilluns (per això li he demanat de ser la tercera); i continuaré jo, Lidia, el dia 21, dia de sant Pius (si estés Julián segurament podria incloure entre els parèntesis un refrany o rima amb Pius, però de moment no ho podré fer. Consultaré el Costumari català…).

Juan Carlos, Joan, suposo que el fet que hem deixeu participar en este blog és

1. perquè he rebut el vostre perdó després que us enfadeu en mi per una frase que no diré que arretiro… sinó que amplio (…mmmm, ara m'ho he currat, eh!)
2. o perquè em voleu imposar un càstig perpetu (que em fa il·lusió i tot!)

Després d'esta breu introducció, només me queda dir:

Tripartit, a treballar!

I a tots vatros, senyors lectors i senyores lectores, que gaudiu d'este trio, sense remei (en principi, ja vorem el final), que us servirà el millor que podrà comentaris, opinions, notícies i tot això que es diu als blogs.

Emprenem camí.

LidLab