El silenci de lidlab

Estava pensant què em de fer, amic kotassé, per a que el nostre amor platònic lidlab s'interesse per natros. Perquè bàsicament penso que ha deixat d'estimar-mos. Ja fa dies que al final dels seus comentaris, quan els fa, ja no apareix allò de "bessets" per als dos. ... I a sobre se t'ocurreix la pensada de Phisbling que només mos fa gràcia a n'este parell de desvagats que som tu i jo.En fi, que mos manca glamour i cosmopolitisme.
I com que el silenci de lidlab em comença a turmentar, a l'estil d'Igmar Bergman que estava obsessionat amb el silenci de Déu, estic cercant temes que puguen interessar a un públic més divers i una mica més viatjat que no pas tu i jo. I finalment aquest matí l'he trobat; Maria Teresa Campos ha estat intervinguda quirúrgicament d'una amigdalitis crònica! Estic consternat.

En un altre ordre de coses.......ha quedat bé això, un altre tema que volia tocar és l'enrenou que s'ha originat arran del tunejat del cotxe del President del Parlament, Molt Honorable Benach.
Déu meu, on arribarem a parar.És que tot, absolutament TOT és un autèntic despropòsit. Desde la idea del senyor en qüestió de posar-se tele al cotxe a tota la polseguera generada.
I per acabar-ho de reblar, la Monserrat Nebrera posant folklore i aprofitar l'avinantesa per pegar canya a l'Alícia Sanchez Camacho i de retruc a tot el Partit Popular. Però és que no s'ha aturat aquí, i en declaracions ala matins de tv3 este matí s'ha despatxat a gust contra tot el sistema polític espanyol i a proferit frases d'aquelles que no et deixen indiferent. Aquí en van unes quantes:

-Per què els mestres han de ser funcionaris públics?

-Per què els metges han de ser funcionaris?

-Franco era un dictador d'esquerres amb polítiques socialistes, ja que era un intervencionista!

-Perquè quan han passat les eleccions ja no hi ha cap polític de cap partit preocupat per la desafecció ciutadana envers la política.

-El nombre d'afiliats que diuen els partits política que tenen són falses.Tenen menys afiliats dels que diuen.

-El nombre d'afiliats dels sindicats també ho són.

Si més no, m'agrada perquè no et deixa indiferent, ara, tal com va parlant em perdo.És un personatge molt curiós.

Bé, aquí està la meua contribució, humil i prosàica com sempre, però feta amb tota la il·lusió del món.

Allà a la vall d'Alldakanough

Ho he aconseguit.

M'he assentat, he posat tabac i l'he encés ... però tabac, eh? Ja estic fumant.

És tard, no porto cap pressa i el fum ajuda a pensar. De tant en tant va bé.

Per cert el quadre és del senyor Magritte, pintor surrealista i dadaista. Ja en parlarem un altre dia.

I com que ja esti ben apossentat podré escriure esta entrada. Podia començar parlant de la polèmica anterior: del comentari d'Aloysius que no he pogut llegir (ja ho averiguaré ja). Però per si de cas tenim més públic, en primer lloc parlarem de: "Utilitat del teatre".

El teatre, estimats amiguets (passo del femení, suposo que enteneu que me refereixo a tots), serveix per a moltes coses. Passem a citar-ne algunes:

1. Ajuda a treballar la veu.
2. Ajuda a les persones tímides (entre les quals me conto) a vencer la timidesa, a saber estar en públic.
3. A millorar la dicció.
4. A desfogar-te sortint, deixant una estona a la persona real i fent teu un personatge.

Això entre altres coses. Per això m'ha extranyat l'extranyesa de que algú vulgui fer un curs de teatre.

Ara la segona part, que la primera era circunstancial:

Allà a la vall d'Alldakanough un hortet he cultivat ...

Així comença un dels poemes del gran J.C. Phisbling, un autor anglofaldut (si non e vero e ben trobato), on critica les petiteses de la vida al poble de Alldakanough, una localitat del sud de Gales. L'autor se centra molt en la mesquinesa de certes persones, en la fixació en coses tan insignificants que convertiexen en grans mansion, en castells inmensos. No només els construeixen, hi viuen dins, s'hi instal·len i com a okupes del seu propi invent es resisteixen a sortir.

(Segur que algú de la audiència s'ha perdut. Per als despistats, no parlo de cases físiques. Mos perd la tele-basura.)

Bé, continuo. L'autor, del que ja us donaré més referències, parla de la gent, però sense voler fer-ne una estampa costumbrista. Molt al contrari, critica acidament els aspectes més rastrers de les persones, dels tipus que retrata a la seva obra.

(Ara me trec la careta de crític i pregunto: podria ser que inventant un poble poguessim aconseguir els mateixos efectes? Si Fernando Pessoa podia crear personatges ficticis, natros també).

Espero haver sacsejat alguna cosa. Una miqueta?. Ja m'ho direu.

No tot són flors i violes...

Hola als dos, estimats companys… Avui me toca retornar… i aquí arriba la meua entrada!

Lo domenge vaig tornar en tren a Barcelona (com és habitual) i quan vaig pujar al metro vaig vore un vídeo dels típics que passen ara per les pantalles interiors dels vagons que me va recordar a l’entrada que va fer Aloysius el dia que va anar a vore la pel·lícula de Woody Allen (veieu com si que me’n recordo de vatros i del blog…!).

Aquells dies vam estar comentant que la pel·lícula havia rebut moltes crítiques perquè es reflectia una ciutat, una societat, una cultura… que no és del tot real. Vam excusar el pobre Allen, dient que els americans no saben ni situar Catalunya al mapa, que ni ganes en tenen de saber-ho… que potser tenen una idea i a partir d’allò en fan un desenvolupament (que en este cas esdevingué pel·lícula) ple de floretes, papallones que volen pel cel blau.... Vaia, almenys és lo que io vaig interpretar.

Com anava dient, l’altre dia al metro vaig vore un vídeo que, en este sentit, sí que s’hauria de criticar, perquè fa un reflex de la ciutat que no és el real, ni de conya! I lo pitjor és que no pretén ser ficció…

Us explico. TMB feia publicitat dels seus grans transports metropolitans (no vull fer ironia perquè millor que RENFE si que ho són, però déu n’hi do…). La cosa està en què al vídeo arriba el tren a l’andana. Hi ha quatre revisors, en lo tratge oficial dels TMB, net, pulit i planxat. Esperen que la gent baixe del tren per demanar el bitllet. El primer que baixa és un senyor, d’uns 45 anys, vestit en un tratge impecable, maletí del portàtil i bossa “d’executiu”. Ell els entrega els bitllets en un somrís als llavis. Seguidament baixen quatre estudiants. Tots ells en la carpeta de la seua universitat, també ben vestidets, repentinats, alegres i feliços ensenyen la seua T-10… Quan acaba de passar la gent, l’andana queda buida completament. Els revisors, després d’haver assessorat els viatgers i d’haver comprovat els bitllets a la societat modèlica que acaba de baixar del metro, es giren de cara a la càmera, somriuen, i, en un moment, comencen a caminar, desapareixen del pla i acaba el vídeo…

I què rebonic! La descripció al peu de la lletra de “la realitat metrònica de Barcelona”…

On estan totes les persones que normalment van per allí en unes pintes que flipes? Els estudiants despentinats i en los texans esgarrats i descolorits? Totes les persones que no són executives, ni vesteixen tratge, ni tenen la pell blanca, ni riuen perquè aquell dia no en tenen ganes…? I aquelles que peguen a la gent pel metro, que empenten, que beuen i fumen als vagons encara que estiga prohibit i amenaçant la gent que els diu alguna cosa, aquells que van mirant qui porta el bolso o bossa més fàcil d’obrir? I els cosos de seguretat que vigilen les andanes a tot hora? Els somriures i bones cares dels revisors que t’ajuden en tot?

Entenc que això [el vídeo] és lo que ven la ciutat, lo que la gent vol vore quan arriba, el que els amos volen mostrar… s’ha de vendre tot positivament i destacant-ne les virtuts, és clar!… Però us vull dir en això, que per fer una ciutat ideal i gens semblant a la realitat, no cal que ens ho face algú dels Estats Units que ni ens coneix… que la gent d’aquí també sabem tergiversar la realitat per atreure turistes o per guanyar vots o per al que calgue!

Companys i amics, mos veiem. Esperaré (el temps que calgue) els vostres comentaris, aleluya, aleluya… (o potser millor, Amén, amén…)!

Lo Vicari

Avui me toca entrada i com molt bé sap kotassé los temes podien ser múltiples i diversos.
De tots los que este matí hem barallat, processó felliniana, relativisme discursiu de lidlab,festes de Sant lluc.....finalment he decidit canviar de registre i entrar en temes seriosos.
I és que avui a la ràdio ha vingut Mossèn Javier Obón, lo vicari per a la nostra generació, i la veritat és que m'ha deixa't, com diria lidlab, bastant impressionat.

Realment explicant el dia a dia de la seua parròquia al Perú, les mancances materials més elementals de les persones i els xiquets ha sigut com una dutxa gelada que ha colpit el meu cos flàccid amb una virulència salvatge.

Sé que estic caient en els tòpics que sempre he combatut, però com podem estar parlant de crisi econòmica al nostre món?Segons dia lo vicari,en 120 euros anuals d'ajuda pots aconseguir que un xiquet tinga cobertes totes les seues necessitats materials i educatives de tot l'any! 120 euros, que són 10 eurosal mes...i el pobre home encara dia que, si voleu, podrieu estar-vos d'algun caprici i al cap de l'any un xiquet tindria.....
Avui i amb tota la crisi la majoria de la gent del nostre entorn en 120 euros de menys a l'any no es priva de cap cosa. És al·lucinant. Com lo nostre vicari de tota la vida, que mos ensenyava un catecisme infantil i sense sentit avui ve i mos parla de la VIDA.

I és que penso que potser tot té una connexió.Una de les coses que ha dit el nostre home és que allà l'Església té prestigi social. I és que segurament la raó de ser de l'església és la vida en pobresa i entre la pobresa i és quan aquesta se desubica que perd el nord.

Potser m'he passat tres pobles però em sembla que la cosa està clara. Mossèn Javier no és la mateixa persona avui que fa vint anys. O potser si? O és que ben mirat lo que mos ensenyava al catecisme de la comunió no estava tan lluny de les persones del Perú com semblava.Potser de qui estava lluny el catecisme és dels xiquets de la societat opulenta occidental.

Supera això lidlab, ja saps, lo dijous..........si pots!

Benvinguts, ben trobats ...

I tot el que vulgueu. Pos resulta que se m'ha passat l'arròs ...

...però no us heu de preocupar que l'entrada ja ha començat.

Estava mirant jo la meva dosi diària de documentals del C33 i en això que m'ensenyen una de pintura japonesa, de la que feien amb tinta xinesa, blau de prúsia, ocre, tot pigments naturals i he quedat parat. No només de la pintura en si que ja és impresionant sinó de la tècnica que utilitzaven els japonesos, i que encara la fan servir actualment per a fer gravats tradicional. Us ho conto breument. L' "Onada a alta mar a Kanagawa" forma part d'un llibre de 36 gravats de Katsushika Hokusai (1760-1849), porta el títol de "36 vistes del mont Fuji", que va composar els últims anys de la seua vida i que desprès va ser reproduida i avui dia és una peça de col·leccionista. Una vida llarga li va permetre de pintar de tot, incòs uns llibres anomenats "manga" (us sona la paraula?), que anaven destinats a la gent que volia aprendre a dibuixar i on retratava tota classe de coses: animals, persones, objectes, models en fi per a qui vulgués aprendre. El nom d'aquest tipus d'estampa en japonés és ukiyo-e, que vol dir "retrat de la bellesa", tota una declaració de principis.

A finals del segle XIX va arribar la seva fama, fins llavors es desconeixien, a Europa i van influenciar a pintors impresionistes i post-impresionistes com Van Gogh, que van intentar imitar les seves tècniques en alguns quadres.

A banda de la qualitat de les obres, una altra cosa sorprenent és la forma de gravar l'obra en plaques de fusta de cirerer. L'artista feia l'obra en paper d'arroç, un paper molt fi, on només anaven les línies, sense pintura. Llavors el gravador posava el paper damunt d'un plafó de cirerer, una fusta duríssima, i procedia amb un ganivet a marcar el dibuix, lo qual significava destruïr el dibuix. Es feia una placa per a cada color que havien decidit mostraria el dibuix, i cada una de les plaques contenia elements diferents, els que es volien marcar amb el color. Cada placa contenia marques per a que cada impressió quedés al lloc en posar el paper.

Arribats a aquest punt un impresor, amb tintes de pigments naturals, feia successivament les impressions de cada color, posant una paper humit sobre la superfície de la placa entintada i fent passar sobre el paper un disc de fusta recobert de fulles de bambú aconseguia marcar el paper. En el cas de l'onada, és van necessitar vuit passades, per tant vuit plaques. Tot el procés feia que moltes vegades no haguessin dos dibuixo exactament iguals.

Em sorprén i m'admira la parsimonia que tenen els japonesos, que els fa elevar quasi a la categoria d'art coses com la fabricació d'espases (les katanes), o de imprimir gravats. I me'n adono que ho apliquen a quasi tot el que fan. No són els més originals (com sí que en són a USA), però són molt perseverants: prenen alguna aparell inventat a un altre lloc i el porten a la seva màxima expressió: ja no parlo d'electrònica només. Han aconseguit reduïr els motors d'explosió de dos o quatre temps a mides molt petites, mantenint la fiabilitat i baixant el consum.

Espero que no hagi semblat una panegíric de l'imperi del sol naixent. Declaro la meva admiració, tot i les marrades que han fet.

Ala, aneu i anuncieu l'evangeli del Senyor. O algo paregut.

Your chance, Aloysius.

Una mica d'humor...

Hola als dos. Aloysius, Kotassé... me passen los dies volant, una mica més i se m’oblida fer l’entrada d’avui, però... ja estic al puesto (com se sol dir).

La veritat és que fa dos minuts no sabia que havia d’escriure i ja se m’estan acabant les idees... (serà que no hi ha temes al món pa parlar!)... però no us decebré (o si...).

Mireu! acabo de recordar que l’altre dia mos van ensenyar un vídeo, The Last Laugh. Un trosset d’un programa d’una TV nortamericana, on John Bird i John Fortune tracten el tema de la crisi financera en clau d’humor. He llegit comentaris de que si és un vídeo dedicat al poble nortamericà de classe mitjana, que no té un nivell cultural molt alt (acabant-ho d’exemplificar amb els dibuixos d’en Homer Simpson) i no seria capaç d’entendre segons quines coses, etc. Estic totalment en desacord en esta opinió classista i retrògrada. Penso que avui dia l’humor és una manera molt eficaç de comunicar i que tothom té eines a l’abast per informar-se i entendre el què passa al món. Però avui en dia és molt freqüent tractar la política, economia i qüestions d’altres àmbits en clau d’humor i tenen èxit, per això el fet que existeixin programes com aquest. Crec que són molt atractius al públic i que acosten la realitat a la societat adaptant els temes especialitzats a l’àmbit qüotidià, a allò que tenim a l’abast en el dia a dia. Diguem que són una forma d’apartar estos “aires elisites” (no sé si són molts o pocs, depèn com se mire), que mos trobem molts cops.

El vídeo. Al primer tall un agent d’inversions parla de la volatilitat del mercat que és causada pel fet (diu ell) que el mercat està composat per gent aguda i sofisticada i que són ells mateixos els que un dia diuen que tot va bé i un altre que ho perdem tot. Vaia, que el mercat va dirigit pels sentiments i que es precisament això, l’entusiasme de la gent, el que un dia fa que tot puge i que un altre tot baixe. Però lo més graciós és lo segon tall. Expliquen que hi ha un negre a l’atur assentat a un portal d’una casa i un venedor d’hipoteques li diu: Vols comprar aixè abans que caigue? Un banc agafa este deute i l’empaqueta amb altres. Este paquet va a Wall-street i se compra i ven entre varies persones sense saber que hi ha. Lo final diu que si no se comprés per l’afany de guanyar molt i essent conscient del què se fa no se col·lapsaria el mercat i no mos voríem rodejats d’estos problemes econòmics...

Vale, acabo de fer una descripció molt per damunt i evident, però la gràcia és vore lo conjunt del vídeo (http://www.youtube.com/watch?v=tDUiVLKZT80) i com en paraules molt senzilles i directes se transmet un tema complex.

No res, acabo que he de buscar informació de les eleccions nord-americanes per emprendre un altre blog que haig de fer per a una nova assignatura. No entenc massa els Estats Units, l’únic que estic veient (una vegada més) és que la premsa espanyola és molt superficial pel que fa al tema de les eleccions nord-americanes, que només tracten les icones (en Obama, per exemple, que és negre...) i venen molta imatge. S’entén que passe això en un món visual com el que vivim, però, les imatges no poden aprofundir en los 50 estats, en la complexitat del sistema electoral... i això és lo que necessito saber io!

Ja ho veig, suspendré per culpa dels diaris... arggg! ja estic pensant en l’examen final... (nooo, no ho he de fer... el que compta és el camí)!!!

Bona nit als dos, estimats companys.
Saludeu al maestro de part meua, si el veieu, que no me constesta els mails!

Vicky Cristina Barcelona

Benvolguts companys, aquest passat cap de setmana vaig cometre el crim;vaig anar a vore la peli subvencionada, comprada i pagada pels governs progressistes, cosmopolites i d'esquerres que governen Barcelona i Catalunya i sabeu què?..........me va agradar.

Si mireu les crítiques que ha rebut el film, és per arrencar a córrer. Que si Woody ja no és lo que era, que quina imatge dóna de BCN, que la història no és creible,que la música de fons;una omnipresent guitarra espanyola a vore que pinta,..........pos resulta que jo me ho vaig passar la mar de bé.

És evident que Vicky Cristina no és Annie Hall, Misteriós assassinat a Manhattan,Interiors.....però és que aquestes pel·lícules que he esmentat que són veritables obres mestres avui no funcionarien! Lo que anem dient estos dies al blog, la mediocritat i la falta de gust s'està imposant a marxes forçades.Totes estes meravelles avui no tenen el públic que van tindre en lo seu dia, però és que natros, com tota la societat, hem canviat. I el senyor Allen ho ha entés a la perfecció, i què voleu que us digue, per a tot lo que es fa avui en dia déu ni do.

Passa una cosa, que la pel·lícula s'ha rodat a Barcelona i la majoria de coses no funcionen.Potser que probablement a BCN no hi ha les mansions i els personatges que apareixen al film, que les situacions que allí es donen no són creïbles aquí, però i què?

Jo, la veritat, trobo que Allen ens retrata un món que és fantàstic. Dos americanes venen a Barcelona i lo primer que es troben és una megamansió per a viure, un pintor de prestigi, que al mateix temps és un Latinlover, que els proposa directament sexe i que a sobre pilota avionetes, una exnòvia del pintor que tota ella és passió, una Carmen de Bizet implantada a la Catalunya del XXI i a més que toca Scriabin al piano a la perfecció...i que també pinta....uns amis que es passen les tardes al golf o navegant.....És Fantàstic!

És una mica allò de que, com també apareix a Retorn a Brideshead, que diu :"Tan me fa que sigue veritat o mentida, mentres sigue encantador!"

I aquí és on enllaço en l'entrada anterior del benvolgut kotassé.....la funció de l'art! Que volem realisme?, que la història sigue creïble? .....o que sigue encantadora?

Pos tot és possible i tot està permés....la veritat, jo en tinc prou en les vistes de Barcelona, unes imatges molt boniques i que no semblen reals....però és que tant les imatges com la història són d'un creador que viu a milers de Kilòmetres de Barcelona, que ni sap lo què som ni punyeteres ganes que té de saber-ho.....i a lo millor si al senyor Allen li diem que els catalans no som com ens retrata....pos igual el decebem!

L'entrada que quasi no arriba

Només una menció.
És que és tan bonic.

PARAD LOS RELOJES

Parad los relojes y desconectad el teléfono,

dadle un hueso jugoso al perro para que no ladre,

haced callar a los pianos, tocad tambores con sordina,

sacad el ataúd y llamad a las plañideras.

Que los aviones den vueltas en señal de luto

y escriban en el cielo el mensaje “Él ha muerto”,

ponedles crespones en el cuello a las palomas callejeras,

que los agentes de tráfico lleven guantes negros de

algodón.

Él era mi norte y mi sur, mi este y mi oeste,

mi semana de trabajo y mi descanso dominical,

mi día y mi noche, mi charla y mi música.

Pensé que el amor era eterno; estaba equivocado.

Ya no hacen falta estrellas: quitadlas todas,

guardad la luna y desmontad el sol,

tirad el mar por el desagüe y podad los bosques,

porque ahora ya nada puede tener utilidad.

És un poema de Wystan Hugh Auden. Per a posar-vos en referència, el reciten a "Cuatro bodas y un funeral". No conec moltes altres maneres d'expresar la pena que sentim en una situació com la que ja coneixeu.

I com diuen els Monthy Python: "And now, something completely diferent".

I que és completament diferent si hi ha una cosa que ocupa la ment. Bé, fixem-nos en lo que tenim prop. Oh, la picadora Moulinex que vaig comprar. Parlem dels electrodomèstics útils. Mos fem un tip de comprar coses i un dia un aparatet que costa 40 € te soluciona la cuina. Déu meu, ho pica tot: per a amanides de col, falafels, picar pastanagues ... en fi és molt útil. I fa mainesa i batuts i de tot ...

Perdoneu ... no m'he tornat boig. És que m'ha deixat fascinat.

I ara la part de comentari seriós. Tampoc tant, eh?

La meva pregunta i el tema que proposo és: quan us passa alguna cosa important a la vida, busqueu explicacions o referències del que us està passant a la literatura o a la música. I si ho feu, us ha ajudat mai a passar o a millorar algun moment de la vostra vida. Jo he tingut, no ara, moments en els que un llibre o una peça musical m'han ajudat o m'han alegrat o simplement el fet de saber que una altra persona havia escrit, en el moment que li passava lo mateix que a mi, et dona la sensació que d'alguna forma estem connectats. Per tant, en certa manera la literatura i la música ens el·leven per damunt del fet de ser animals, ens fa més humans?

Ala, ja tenim tema. Ara faré un comentari a l'entrada de Lídia sobre els transgènics.

Aloysius ... la teva la propera.

Excuses i transgènics

Estimats amics,

sento el retràs. Ja no tinc l’excusa d’internet, espero que encara siga vàlida la de que tinc molta faena. Com ja us vaig comentar, com que durant la setmana “no tinc molta cosa a fer”, ara m’he apuntat a fer el curs de monitora de lleure, un intensiu els caps de setmana (si, per a poder demanar més diners…) i no dono massa l’abast (en això no vull dir que s’acaba el blog, of course!). Pel que fa al curs no està mal. Està ple d’activitats en grup dedicades a perdre la vergonya, buscar tota mena d’activitat i objectius per transmetre una bona educació als xiquets. De moment encara no se pot explicar gran cosa, a banda que mos toca imitar el funcionament de les torradores de pa i que les dones aprofiten la mínima activitat en un cert “rosse” per tirar-se damunt el monitor! Després parlen que les xiques joves sempre van provocant… També ens volen ensenyar a saber ser líder. Avore si ho aconsegueixo, no sé, no va molt en mi. De moment les líders són les dones de 40-50 anys que s’han apuntat i que són les típiques mares que van de “xulilles gracioses” i que no fan gens de gràcia. Ja us aniré explicant… De moment penso que ja tinc a més de mig curs en contra per posicionar-me a favor de la llibertat atenuada de De Juana Chaos… (mira, m’agrada portar la contrària, sinó és massa aborrit. Vaig ser la líder de la oposició, una mena de Rajoy, però “sin la niña”).

Paro de parlar de tonteries, i passo a la qüestió d’avui (o abans d’ahir, ja he perdut la noció del temps). Estos dies, aprofitant la premsa gratuïta estudiantil que reparteixen per la UAB, he estat pensant en lo tema dels aliments transgènics. Allí defeineixen el que és i donen algunes dades al respecte.

Segurament, cada dia estem envoltats d’estos aliments, que a priori ens espanten. Però són realment tant dolents? Aquí hi ha un gran tema obert i que no s’acabaria mai de debatre. D’una banda, els transgènics són potser l’exemple més clar d’avenç tecnològic i poden millorar la producció o els productes. És un avenç que té repercussió econòmica, ètica, social i fins i tot jurídica. De l’altra, els ecologistes (majoritàriament) sostenen que la modificació genètica és del tot incontrolable, que no podem preveure les conseqüències d’unes tècniques que escapen al control total i que obeeixen més a motius econòmics que a motius socials, posant en perill tant la salut pública com la del planeta. També és cert, tal com diu el Nobel de la Pau, Borlaug, que el progrés científic aplicat a l’alimentació seria la clau per a la lluita de l’home contra la fam al món.

Realment, davant de totes estes postures, molts cops no saps quina decisió prendre. En el meu cas prefereixo les hortalisses i fruites naturals de l’hort. Els transgènics diuen que sovint poden ser inductors de tumors, etc. A més, apareix una oportunitat única per a les empreses, de monopolitzar el comerç d’estos aliments. I el que és pitjor, que quan tenen les patents, obliguen a gent indirectament (com ara ma mare) a comprar els seus insecticides per a cada espècie.

Potser és que els pagesos tradicionals no coneixen l’avenç de la ciencia i creen una alarma social que no és tant greu? Potser és que l’experiència fa el savi i realment els pagesos i ecologistes tenen raó?

A mi, dieu-me tradicional, però em manifesto en contra dels transgènics. Crec que al món actual hi ha prou excedent com per combatre la desnutrició (només fan falta una altres governs i noves polítiques de repartiment) i que, en molts casos, posar estes substàncies químiques al cos, no pot aportar res de bo.

Per sort, a nosaltres no els cal patir. Als rajolars, podem fer el nostre hort… el nostre hort ecològic.

Kotassé, Aloysius... fins la pròxima!

Benvolgut amic...

Avui m'he volgut saltar el nostre ordre establert d'intervencions per dedicar una mica de temps al nostre amic Juan Carlos. Sé que estic parlant en nom també de Lídia i és que avui em sembla que tots dos, Lídia i jo, hem estat patint veient el teu sofriment.Avui la vida te s'ha manifestat en la seua màxima crueltat. Ella ja és així i saps que no la podem canviar. Estàs sofrint molt, però ni Lídia ni jo et podem estalviar ni un segon d'aquest patiment. Cap paraula et pot ajudar, però sàpigues que els teus companys de blog et sentim proper i volem que ens hi sentis tu també a natros. T'apreciem moltíssim i volem que contes en natros per a TOT.
Ànims!

Recuperant la primera entrada

Podria parlar d'Aloysius....i ho faré.
Hi ha un llibre , publicat després de la IIª GuerraMundial, podria consultar l'any però no en tinc ganes,que parla d'això....de DECADÈNCIA. Es tracta de "Retorn a Brideshead" de l'Evelyn Waugh, que als anys 80 es va dur a la petita pantalla en sèrie de 12 capítols amb l'actuació estelar de Jeremy Irons. Una de les conclusions a les que s'arriba al final del llibre, tal com posa a la solapa de l'exemplar que jo tinc és "No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços en la Infelicitat"....us sona aquest estat d'ànim.
Doncs bé, al llibre es parla d'una família decadent anglesa, un fill de la qual,en Sebastian (a la sèrie Anthony Andrews) reflecteix el súmum de la degradació....un desesperat ésser que cerca la felicitat, primer en el record de la seua infantesa feliç, com totes les infanteses, i després en els plaers edonistes i concupiscents (és homosexual).
Acaba víctima d'això, de l'alcohol i de l'esclavatge amb que el sotmet el seu nòvio Kurt en una petita casa al Marroc. I tot això ho contempla en Charles Ryder, amic i amant d'en Sebastian de l'època de la universitat.
Finalment ell també és inmensament infeliç, però una infelicitat nostàlgica, va ser massa feliç els anys en que va ser amic d'en Sebastian.
En fi, un llibre que no s'acaba mai, amb reflexions trascendents i amb un amor a la vida i un culte a la bellesa sense precedents, escrita per un escriptor si més no controvertit i autor de novel·les d'humor que en aquest cas la tragèdia és la protagonista...tragèdia pel temps perdut i que ja no tornarà, per la bellesa que les guerres destrueixen, per l'educació i les formes socials en un clar declivi, per les creences religioses que ja no omplen l'home actual......però en definitiva una exhaltació de l'estètica....perquè la vida o serà estètica o no serà, perque la religió després del Concili Vaticà II ha perdut l'estètica, perquè la gent hem perdut l'estètica, perquè en les nostres relacions interpersonals han perdut l'estètica, perquè la televisió és la que més ha col·laborat en la pèrdua de l'estètica.....i sense estètica com algú va dir no hi ha ÈTICA.

Per cert l'Aloysius en aquesta història és l'osset de pelús d'en Sebastian, record o despulla de la seua infantesa que sempre l'acompanya. Aloysius és el record inesborrable del que no tornarà i no aporta cap esperança, només enyorament i tristor.