Recomanacions per acabar l'any. I una mica de traca final

Aloysius m'ha recordat que havia de fer una entrada. Sembla que estos dies ens hem relaxat una mica massa, no trobeu? Per tant, últim dia de l'any i entrada meua. Deixaré els balanços de l'any per a Aloysius i/o Lídia.

Primer una recomanació: Clara Montes. No dic res més, l'escolteu, com jo faig ara, i ja me direu que us sembla.

I ara el cos, el moll de l'entrada. Puc triar tema: deixarem de banda les festes d'ara, me cansa haver de parlar contra algo que està present cada any. A més he aconseguit arribar a una mena d'entesa: que cadascú les agafi com li sembli: els que vulguen patxanga, pos patxanga, i els que, no pos no. Fi de la qüestió.

Anem a coses interesants: les excursions en busca de les tradicions perdudes d'Aloysius and Co. M'ha fet recordar que l'única forma de recuperar coses antigues per a després poder-les fer servir, moltes vegades passa per consultar a la gent vella, als que encara tenen memòria del que van veure a la joventut. Una bona manera de construïr coses noves és fer servir les antigues, i potser així les "sagrades" tradicions no resten com una qüestió congelada, inamovible, que del tema a Alldakanough en sabem molt. Vull dir de la qüestió de la congelació de coses, fins al punt que caduquen de tant de temps que estan al congelador.

Tireu-ho endavant, que és interesant. Encara que surtin algunes veus que us diguen que això de fer músiques noves no és de la tradició. Que sabran ells/elles pobres ignorants. Se vesteixen un dia per a ballar i ja són els guardians de la tradició.

Mira ja li he tret punta a la qüestió. Avore si recuperem el to irònic, deconstructiu, que ens caracteritza. No vull destruïr, però la deconstrucció és interesant.

El noi de la mare

Qui era el noi de la mare? Sense cap mena de dubte en Ramon Mercader Del Río Hernández , nascut a Barcelona 7 dies abans que nasqués a La Pobla de Benifassà la meua iaia Carolina, és a dir el 7 de febrer de 1914.
Ramon era fill d'una família de la burgesia barcelonina per par dels Mercader però molt influenciat per la seua mare Caridad. La mare havia nascut a Santiago de Cuba, filla de terratinents espanyols, però arran de la pèrdua de Cuba van instal·lar-se a Barcelona. Allà, després d'haver ingressat com a novícia a les Carmelites i haver fracassart en l'intent es casa amb el bo i millor de Barcelona, un Mercader.
Ella és molt inquieta, té cinc fills, passa temporades en un psiquiàtric, es separa del seu marit i s'emporta amb ella els fills.
Quan esclata la Guerra Civil serà una militant anarquista del PSUC molt activa.L'acabaran anomenant la "Pasionaria" catalana. Planifica missions terroristes enviant-hi com a agents els seus propis fills. Algun acabarà perdent-hi la vida davant la pública indiferència de la seua mare.
L'any 1937 Caridad envia el seu fill Ramon a l'URSS per a que rebi ensinistrament.El final de la Guerra Civil farà que en Jaume Ramon (com així s'anomenava) no tornés mai més a Catalunya.
Caridad i Ramon formen part del nucli dur de l'Stalinisme i el noi és destinat a dur a terme una missió molt important, assassinar a Trotsky, polític Leninista exiliat a Mèxic i que havia conspirat contra la política sinistra de Stalin.
Ramon es trasllada a Mèxic i amb el nom de Franck Jackson s'introduïrà en el cercle íntim de Trotsky. Un dia d'agost de 1940 aconsegueix assassinar-lo amb una piolet, una espècie de pic que fan servir els escaladors.
És detingut i jutjat i el 1943 condemnat a vint anys de presó.Però ningú no en sap la seua identitat real. No és fins al cap de deu o dotze anys d'estar empresonat que el carceller dóna la veu d'alarma..Ja sap on a nascut l'assassí de Trotsky, és Català.
El carceller,català o descendent de catalans ha sentit que el reu a tararejat una melodia, una cançó que només una persona que ha viscut la infantesa a Catalunya pot conéixer i saber; aquesta cancó és ni més ni menys que El noi de la mare.
Així van aconseguir una confessió d'en Ramon, i és que el Nadal les cançons, les tradicions...les portem al moll de l'òs.
Què devia pensar en Mercader, aquest monstre ensinistrat per la seua pròpia mare per a matar i odiar, en aquells solitaris moments a la presó, quins records tendres d'infantesa li van venir que ni els millors sistemes de la KGB no van aconseguir esborrar.Potser li va venir un moment les estones a la vora del foc o a la falda de l'àvia aprenent les cançons tradicionals, potser un record d'un dia a l'escola...qui ho sap.
Ramon va morir a Cuba on va fer-hi cap per passar els seus darrers anys amb la seua mare.

Nadal, nadal... un pas de pardal...

Hola de nou als dos, estimats amics!

Suposo que com diu Aloysius mos feia falta un temps per respirar i tornar a empendre el nostre projecte comú en més força, la veritat és que aquests dies he tingut moltes coses, poques hores per dormir i molt cansament…

Ahir a la nit vam fer sopar de Nadal al pis, era inevitable i, la nostra companya polonesa ens va explicar com era el Nadal a Polònia, com celebren el Nadal al seu poblet. Quina diferència entre la seua celebració i la nostra!

Pel que fa a les dates, més o menys són el mateix. El dia de Nadal és el més important i el que es passa amb la familia i fi d’any amb els amics.

El que més em va cridar l’atenció és com pot ser de diferent la preparació d’una simple taula. Segons ens explicà, a sota del mantel hi posen palla, que simbolitza el lloc on va nèixer el nen Jesús, a taula sempre hi ha 12 plats, que fan referència als 12 apòstols i, a banda de tots els qui és reunieixen, sempre deixen un plat buit a taula, per un “convidat inesperat”. Crec que no ho va voler dir, perquè la nostra cara quan ens parlava de què van tots a l’església i la missa del gall i no sortien de festa pels bars, era de… “Però què estan dient?” (mira que originals que som natros), però suposo jo que és un lloc que guarden per al seu Déu, per simbolitzar que sempre està present.

Allí, per les cases passa el Pare Noel, però després dels Reis, el capellà va casa per casa cada dia a unes guantes de diferents- i fa oració amb la familia i beneeix la casa.

És curiós com hi ha països i moltes famílies que encara mantenen viva la tradició cristiana i celebren aquests dies en un motiu concret. Natros, trobo jo, que ho emprenem d’una manera més festiva, de relax, de sortir i de retrobament en la familia.

Hem perdut l’escència del Nadal?

Com que ningú escriu ...

... no he pogut resistir la tentació de posar aquest cartell.

De tios raros n'hi ha arreu.

Quan les paraules no són suficients

En estos moments no saps mai que dir, sembla que les paraules no arriben a poder expresar tot el que una persona perd en perdre un avi. La persona que t'ha portat amunt i avall, que t'ha ensenyat moltes coses, que sempre te posava bona cara quan et veia se n'ha anat, i res ho canvia.

Et queden, ens queden tots els moments viscuts, tot el que ens ensenyen, les històries de quan eren joves, i els nets ens convertim en depòsits on guarden coses "dels temps d'antes", que solen dir moltes vegades.

Però per molt que t'hagin ensenyat, per molt que ens hagin explicat, el buit no arriba a omplir-se del tot. Amb el temps el dolor es torna més soportable, falta la persona i això sempre queda...

... i potser és bo que quedi. El dolor ens avisa que estem vius.

Aforisme

"L'altruisme és una sofisticació de l'egoisme"

Josep Lluís Fibla

L'home que va desplegar mil cors

Sembla que ve una entrada del senyor Aloysius que ens farà tremolar. Però avui me correspon el torn així que al tall.

Voldria fer una menció a un metge valencià que em va sorpendre: Paco Torrent Guasp. Li han dedicat un documental ("L'home que va desplegar mil cors"), on expliquen la seva vida.

No té un nom anglosaxó ni treballava a cap laboratori, era metge des de que va acabar la carrera, metge de poble, a Dénia. Suposo que per una curiositat insaciable, va començar a estudiar l'anatomia del cor, tot i que no era anatomista. A la cuina de casa seva amb la col·laboració de la seva dona i dels fills bullien cors de vedella i els estudiava ...

(Des de molts anys els manuals de medicina parlaven del cor com una bomba, una série de músculs que es contreien i dilataven, fent així circul·lar la sang. Però ningú savia ben bé com estava constituit el cor, més bé es pensava en quatre cambres (aurícules i ventrículs)).

Paco Torrent va començar a gestar una teoria, confirmada amb proves, que el cor estava constituit per una sola banda muscular que es plegava vàries vegades per a formar el cor. I ho va descobrir desmontant amb les mans cors de vedella. A diferència dels estudis anatòmics que usen el bisturí, ell no tallava reseguia simplement les fibres musculars.

I aquí comencen els seus problemes: quan va tenir certesa i proves que lo que havia descobert era interesant i podia revolucionar la cirurgia cardiaca, i ho va voler presentar la comunitat científica el rebutjava una vegada i una altra. Les causes, ara mon riurem i podreu mesurar el tancament de ment dels que haurien d'estar més disposats a examinar (que no acceptar) propostes noves:

• No publicava en revistes famoses de medicina.
• No pertanyia a cap universitat.
• Era un metge de poble, i no podia ser que un simple metge de poble hagués trobat a casa seva una cosa que havien buscat metges i investigadors molt famosos.
  
• En fi, es presentava com un metge simplement.

Tot això va fer que no s'acceptés el seu descobriment fins començaments del segle XXI. És curiós que durant un homenatge, el primer que li van fer a Espanya, durant un congrés de cardiologia, desprès de la seva conferència i degut a l'estrés provocat pel fet de ser reconegut d'una vegada pels metges que l'havien fins i tot ridiculitzat, va morir d'una fallada cardiaca.

El seu descobriment ha revolucionat i encara revoluciona la cirurgia cardiaca. Ara els cirurgians saben com poden operar un cor, saben com poden suprimir una part del cor i que continui funcionant.

No us sembla que la comunitat científica, els factòtums, haurien de ser capaços d'examinar punts de vista fora de l'ortodòxia en la que viuen? No us sembla que els que haurien de tenir la ment més oberta són els que la tenen més tancada, que viuen tancats als despatxos i tracten de bojos als outsiders que aporten coses des de fora del seu món d'acadèmies i publicacions i premis i mencions?

Un dia explicaré la història del teorema de Fermat per a que vegeu fins on arriba la tonteria dels científics.

Nabaix

Sense novetats

Avui escric plena de l’esperit nadalenc que m’ha envoltat este cap de setmana!

Milers de llums gastant inútilment i invadint tots els carrers de la ciutat. Fileres de cotxes intentant creuar el mini-pont claustrofòbic del centre comercial Costa Azahar, pares pegant surres als fills perquè no paren de plorar perquè volen totes les joguines que hi ha a la tenda, files llarguíssimes a les caixes i gent corrent d’aquí allà abans de pagar perquè s’han deixat aquell detall que havien dit que agafarien a última hora si no trobaven res, carros de la compra que no veus qui condueix fins que no ha acabat de passar, gent comprant figures, que si els reis, que si la mula, la neu i la molsa artifical…

Quin ambient nadalenc… quin agobiament! Arriba la pitjor època de l’any, amics. I ara no criticaré el consumisme, etc. suposo, que més tard o més pronte arribarà el dia que m’hi tocarà immergir a mi. La pregunta que em faig és… Cal este abús tant bèstia? Què ens passa quan arriba el Nadal? És temps d’alegria (com diu la cançó popular) però ho convertim en uns dies d’estrés total, abusem en tot. En menjar, en diners gastats en regals… Ens tornem bojos. D’aquí a allà, amunt i avall, sempre ens queda alguna cosa per comprar… S’ha de quedar bé… una de les coses més importants… quedar bé! No ho entenc. Seguiré tota la vida sense entendre-ho.

Canvio radicalment de tema, perquè este cap de setmana m’ha passat una cosa que no acabo d’entendre tampoc. Suposo que sabeu que hi ha un munt de facultats ocupades, encara pel tema de Bolonia. La meua és una d’estes. Fa dos setmanes que no tenim classe. La gent està reivindicant uns punts i me sembla perfecte tot lo que estan duient a terme per continuar en la ocuapació. La meua facultat està demostrant, com els joves són capaços d’organitzar-se i arribar a acords. En una setmana han creat una ràdio lliure per internet, fan falques, editen premsa gratuïta, omplen totes les hores del dia en activitats (relaxació, euskera, xerrades de professors, etc.). Una única pega. Se pretén ser tan democràtic que trobo que se converteixen en petits dictadors. Potser no se n’adonen però la impressió que tinc jo és que volen fer les coses tant bé que se tornen massa radicals i violen molts drets de les altres persones. La qüestió, però, és que he anat a visitar a muns iaios i els he explicat el tema una mica, i la resposta de ma iaia ha sigut: “Si haguésseu viscut la misèria que vam viure natros a la guerra, nos vos queixaríeu tant!”.

Per què me va sortir en esta frase? Vale, potser té raó. Ho van passar fatal, van viure la pobresa en primera persona, natros en molts temes no mos podem queixar. Però les èpoques avancen i a cadascú li toca viure la seua i la nostra, per sort o per desgràcia és la que tenim ara. Com pot ser que una persona que ha viscut tantes injústicies a la seua vida, sigue la primera que no recolze el fet que la gent proteste?

Tampoc ho entenc.

Una classe que aprofita.

Estimats amics. Una de les facetes que més maldecaps em porta però que a la vegada més me gratifica és la de professor. No m'hi dedico gaire però ja són uns quants anys i no pocs els alumnes que han passat per la meua aula.És molt refrescant el tracte amb adolescents d'entre 12 i 15 anys bàsicament que és la franja d'edat que jo porto.
Realment los xicuelos d'esta edat te situen a tu en la teua justa mesura. A ells no els pots enganyar, t'estudien i et coneixen infinitament més d'el que tu pots arribar a conèixer-los a ells.
Les classes t'humanitzen, fan que estigues preparat per a qualsevol tipus de pregunta, has de saber connectar de la manera més natural possible en ells i al final, aconseguir que aprenguen alguna cosa.
Realment si ho pogués mesurar amb una balança, sempre he rebut més dels meus alumnes del que jo sóc capaç de donar-los.És molt enriquidor, però no mos enganyem, també t'esgota les energies.

Dimecres passat tenia classe de piano en I. I és una noia d'uns catorze anys, morena, seriosa, bona estudiant....tot són qualitats positives. També és molt tímida.Jo sé que té unes grans qualitats per al piano i per tant, quan sóc amb ella, em poso la careta de professor exigent i mai en tinc prou...sempre li estic demanant més...perquè sé que ho pot fer.
I porta uns dies que estudia poc, entenent que ella sempre estudia molt més que la resta d'alumnes.Jo l'he esbroncada un parell de cops, esperant una reacció airada d'ella contra mi i que això la fassa reaccionar (més o menys com pretenc de vegades fer reaccionar lidlab). Jo veig que ella es trasbalsa i no diu res.
Dimecres passat abans de començar la classe, I, puntual com sempre, ja m'esperava asseguda al piano quan vaig arribar. Després de saludar-mos I em comenta que abans de començar vol parlar en mi. Per començar m'avança que esta setmana tampoc ha estudiat gaire, que té molts exàmens a l'Institut i tal. Dit això m'espetega que n'està tipa de mi (com lidlab),que només li aporto energia negativa i que la faig sentir molt malament quan li recrimino que no fa bé les coses. I ho acaba d'arreglar dient-me que sóc la persona més extranya que s'ha trobat mai.
Déu meu, mai havia sentit una descripció més intel·ligent i sincera de la meua persona.

Després de parlar, jo la convido a canviar de professor i ella em diu que el seu professor sóc jo, que ella no en vol cap més, però que necessita que jo li ensenye les meues cartes, que n'esta tipa d'anar venuda, de no saber com reaccionaré, de preguntar-se cada dia a l'entrar a la classe de quin humor hem trobarà, que tot això ha de canviar, i qui ha de canviar sóc jo.

Té tota la raó. M'ha deixat inquiet.A part m'ha trasbalsat veure la seua maduresa i fermesa a l'hora de dir les coses.Us repetixo que ella és tímida, molt tímida, però ha donat el cop de puny damunt la taula! Me n'ha perdonat moltes però ara m'ha dit PROU!

Us asseguro que a partir d'ara I per a mi ja no serà el mateix que fins ara. Ni I ni la resta d'alumnes. I m'ha ensenyat Humilitat i Humanitat, sentit comú i un munt de coses més.M'ha fet recuperar l'esperança en la juventut i en totes les coses bones que poden aportar-mos.

Gràcies I.

Posem-nos una mica filosòfics (2ª part i no pas l'última)

Servidora de vostés té un problema (només un? heu pensat de seguida, segur, que ja mos coneixem), em debato entre les dues opcions d'aquesta dita de Nietzsche:

"El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo."

Sí amics, m'agrada fer coses sol, disfruto, no hi puc fer més. Soc un individualista, no estic encantat de coneixer-me, sé que tinc molts defectes i alguna que altra virtud. Però de tant en tant algun company intenta, de bona fe suposo, fer-me tornar al mon de les persones i que faci alguna cosa en comú, que experimenti el "plaer?" de la societat. Fins aquí tot correcte. Però llavors ...

... per que ha d'aparéixer sempre el "desagradable" que aconsegueix destruir tota la feina de bona fe que l'amic en qüestió ha intentat fer. Llavors servidora de vostés pensa: "Quina merda, lo de sempre". Llavors allò de "il mondo e una merda" i d'aquí cap amunt". També he pensat que soc un tio raro que no té remei, però en vista de lo que tinc pel costat, salvant alguna excepció entre les quals us conto, estimats cobloggers, i algunes persones més, acabo pensant que si soc un tio raro potser que hi hagin més tios raros.

No és estar sol a un lloc, aquesta solitud és de vegades desitjable.

Si no heu entés res és que no escoltaveu a la classe de filosofia, o bé haurieu de llegir algun que altre llibre. A bon entenedor ...

Nota final: Certa persona (la llum que ens il·lumina) potser diria que "estàs carregat de manies". La veritat seria un consol que em confirmés el que ja suposo: que pots viure molts anys i no enterar-te de lo que passa al mon.

Bé, prou que si no ...

VALORS. Respecte

Pos això. Que m’aproximo unes hores a la ràdio i me trobo en l’hora del cafè, a Itarte aprofitant-se de mi i fent-me portar-lo a la vacuna de la grip i a Kotassé proposant-me tema.

Per què els animals que podem acariciar i els posem un nom no van a l'olla i els que no podem acariciar i no tenen nom van a l'olla? Suposo que com tot deu ser una construcció cultural, no? Per tradició. No sé... creieu que els gats xinos no tenen nom? Arran d’això els vaig posar nom a les gallines, kotassé... me van fer pena.

Vale prou. Avui torno a estar contenta!

Estimats amics i tots els lectors del món que freqüenteu el blog,

AVUI he acabat el curs de monitora de lleure. Realment he acabat les classes teòriques, però encara me falta el treball teòric, el diari de les vivències de les pràctiques, 100 hores de pràctiques i un monogràfic de 10 hores... Bueno, que de moment estic a la meitat de la meitat, però algo és algo!!

El final de les classes teòriques m’ha obligat a fer una avaluació del curs per entregar-lo al moment. Ha estat molt bé, la veritat. Inclús el recomanaria perquè t’ensenyen coses molt bàsiques per a la vida (seguir bona alimentació, jocs, danses, primers auxilis, etc. i se tracten molts temes actuals sobre tracte amb els immigrants, integració, multuculturalitat en els grups, estereotips i un munt de coses). Prou publicitat.

A la vegada he après com podem arribar a ser de perverses les persones. Avore, ja sé que no sóc jo la més adequada per parlar (ni jo ni ningú, vaja). Tots, absolutament tots, critiquem, som poc respectuosos, som mínimament racistes, etc. Però a banda de la maldat que pugue arribar a tindre i que me’n fotigue de certes coses, normalment intento actuar en respecte, en coherència.

La última pràctica va ser definir-mos en un valor. No sé si realment me defineix o no, però me vaig definir en RESPECTUOSA. Vaig dir que solc escoltar molt, parlar lo just i actuar tenint en compte les opinions de tots, respectant-les i sense imposar res. Els altres van definir-se en altres, però vaig vore com la gent podem parlar molt bé i tenir molts conceptes interioritzats, però actuar completament al revés.

Se suposa que serem futurs monitors, que educarem els vostres fills de la millor manera (o nostres, com vulgueu). Sabem que hem de respectar, que hem de tractar a tots per igual, que no se pot jutjar abans d’hora... però atenció al cas que vos conto. L’altre dia parlàvem de què no s’ha de fer bulling, que tots som iguals, etc. Doncs resulta que hi ha una xica al nostre curs i tothom se’n riu d’ella. És joveneta, crec que ha tingut problemes i reconec que és una mica rara i fantasmilla, però és una persona, i lo mínim que s’ha de fer és tractar-la com a tu t’agradaria que te tractessen (és un fàcil exercici d’empatia). Durant tot el curs i, en especial el dia de l’excursió, tothom se n’ha estat rient d’ella, criticant com vesteix, com parla, com actua, TOT. Realment això me va fer plantejar lo que comentava al principi. Això som els futurs monitors?

No vull anar ara de Maria Teresa de Calcuta, però me va sapiguer tan de mal que la deixessen la última i sola a l’excursió, que me vaig quedar detràs de tot parlant en ella. I des de davant, els altres companys me deies: “Lídia, vine! No te quedes tan atràs que no pot ser bo...!” (o algo així).

Sort que en la definició final de tots, los valors eren: comunicació, comprensió, cohesió, unió, etc. Com integrarem, com tractarem els nens, com serem un grup de monitors cohesionats... si en uns dies de compartir curs això ho passem per alt? Si som els primers a des-unir i criticar...

La veritat és que això m’indigna bastant. Al llarg de la vida te trobaràs en mil persones que no te cauran bé, que pensen diferent que tu, que no suportaràs... però com a mínim rescpete, no?

Pos bueno, intentaré seguir vivint en estos valors per davant, encara que de vegades és molt difícil. Perquè abans de definir-te tu, hi haurà deu mil més que ho hauran fet abans que tu i seguiras sent aquell estereotip... Aquella xiqueta que no ha entrat al clan, que els companys critiquen sense que se n’adone...

Good night my close friends!

Endevinalla

A partir dels següents mots heu d'esbrinar a quin lloc em refereixo:

Pols, brutícia, voreres trencades, voreres esfondrades, serres foradades, olor a tossinassa, entitats rutinàries, comerços tancats, joventut avorrida, bars lletjos, festes poc imaginatives, carrers foscos a les nits, inexistent vida nocturna, cinema enderrocat, biblioteca petita, sense auditori, teatre eternament a punt de reformar, drogues, vida cultural 1970+ ó - = vida cultural 2008, sense vida social, sense grups d'opinió, piscina pública 1975 = piscina pública 2008 (però més vella) ..... continueu la llista per favor, a mi ja em cansa l'endevinalla.

Aibó, aibó ... a fer l'entrada anem

Avís a navegants: la lectura del texte que ve a continució pot produïr mal de cap i un increment de la tonteria.
Durant la realització del texte no s'han utilitzat drogues ni substàncies psicotròpiques de cap tipus. Bé, no sé jo si una tassa de cafè val com a droga.

Com me recorda Aloysius he de perpetrar un nou atentat al bon gust i contra la gent benpensant. Tot seguit passo a contribuïr a il·luminar la trista vida d'aquesta humanitat que pateix damunt de la petita vall del riu sec (Little Valley from Dry River, oh yeah!!!)

Arriví jo (el català ben usat no té futur!!!) de les meves correries per la vall, i en entrar a la meva morada, em trobo el comandament de la televisió, eixe monstre que detesten els progres, i accidentalment premo una tecla, i com a conseqüència s'esdevé l'aparició d'imatges a la pantalla de l'anteriorment esmentat aparell.

Avore ... a partir d'ara, continuo en un català no tan ... diguem-ne sideral.

I quin programa donaven al canal K3 de la TDT de TV3, la nostra, de fet la del que governa en aquell moment: un programa molt bo "CANON", que parla de pintors, i en general de manifestacions artístiques: pintura, escultura, video. Dos aspectes interesants del programa són: d'una banda expliquen la vida de l'autor i com arriba a produïr l'obra i el segon aspecte és la motivació de l'obra, el Com? i les idees que el porten a produïr la seva obra, que a mi me sembla inclús més interesant que l'obra.

No us explicaré qui era Rothko, ho podeu troba aquí: http://es.wikipedia.org/wiki/Mark_Rothko i us he apegat una de les seues pintures. Sí, pintava degradats, colors, variacions i abans quadres molt particulars, des del seu punt de vista, molt influit pel misticisme i la religió i vol transmetre emocions.

Una notícia curiosa sobre una exposició de Rothko.

I ara la reflexió: no us pregunteu de vegades "Com ha sorgit la idea que ha fet possible l'obra o una màquina o una idea?. Quin procés mental, més encara quines vivències porten a aquest final?". Suposo que és molt interesant explorar una selva, un planeta llunyà (el dia que puguem), però ens queda una aventura més complexa encara i està dins del nostre cap: conéixer els processos mentals, el funcionament del cervell, com els grups de neurones produeixen intel·ligència i a la fi obres, eines físiques i intel·lectuals, idees ...

Que ens impulsa a pintar, a fer música? M'explico: hem aprés a construïr eines per a caçar o tallar i més encara, hem fet eines per a fer eines, que és una de les branques de la tècnica més fascinant, però ... la música, els quadres de Rothko, o de qualsevol pintor, el fet de bastir tota una construcció conceptual per a produïr obres musicals que no són directament per a diversió, escultures, pintures ...

Perdoneu si em poso pesat ... és que per molt gran que sigui l'univers, cada vegada que penso sobre el fet de pensar, tinc la sensació de submergir-me en un espai més gran que l'univers. Em sembla que estic en un espai que no té límits: el pensament.

Aloysius, puja el nivell.

Per culpa de Katy Perry...

Sento no haver escrit ahir, però vaig anar a un concert, al de Katy Perry per ser més concrets, i no vaig tenir temps.

De la cola del gran concert (la veritat és que va estar bastant bé) surt l’anècdota del dia, que mos permet vore la innocència de certs adolescents i lo listos que són alguns mitjans de comunicació. Lo concert era gratis, clarament… sinó allí hagués estat jo… i les xiques de davant mos diuen: “Hola, que les vostres entrades com són? És que a nosaltres ens han tocat aquestes dos en un concurs de la ràdio i no sabem si mos deixaran entrar…” Mos quedem mirant Joss i io i diem : “Com poden haver guanyat dos entrades en un concurs per a un concert que és gratis???? Que no calia entrada… que només calia fer cola!!!”. Vaia que la ràdio en qüestió se va deixar lo jornal en entrades!!! Vaia estragègia comercial... I les xiques tant felices... Si és que no hi ha res millor que tindre il·lusió i no trencar-la!

Vale, després de l’anècdota, lo tema del dia. Avui a les 8 del matí, a la classe d’anglès hem hagut de comentar un article (nivell examen final). La notícia parlava d’esta xiqueta de 13 anys que refusa el transplantament de cor i que diu que prefereix morir en dignitat. Lo nostre profe estava indignat de veure que, en general, la classe considerava que estava bé que se complís la voluntat de la xiqueta. És cert que la ciència avança, que en pocs anys se pot millorar en qüestions de salut i no sigue tant difícil la seua curació, que és jove i deixar prendre esta decisió a n’esta xiqueta no s’hauria de consentir… Però deu estar tant cansada! Vuit anys de metge en metge… suportant sessions duríssimes…

Jo havia començat pensat lo que pensava la majoria, però és un tema tant complicat, que al final ja no sé que pensar. Estem parlant de la vida, que és lo més important del món. N’hi ha qui lluita per donar-ne, n’hi ha qui lluita per acabar en ella. Si és que viure és complicat, però tant difícil deu ser suportar-la per prendre estes decisions?

Aquí deixo la qüestió penjada.

Res més. Vaig a continuar en la vaga d’avui, en la vaga contra Bolonia. Lo pla este que mos vol igualar a Europa i que tothom refusa. Dieu-me indecisa avui, però no sé fins a quin punt hem d’estar en contra. Hi ha tant punts a tractar... Pel que fa al tema d’acabar en les classes magistrals i fer avaluacions continuades... jo porto quatre anys sense estar dintre el pla bolonia i no paro de fer avaluació contínua... El que és veritat és que se privatitza l’educació, en certa manera. Qui necessita treballar per estudiar, en este pla és impossible compaginar-ho i els passos a grau seran caríssims. Va, me consolido en la causa!

Cuatro Minutos

Aquest és el títol de la pel·lícula que he vist esta tarde. És un film alemany dirigit per un talChris Kraus que m'ha semblat senzillament genial. Tracta d'una professora de piano d'avançada edat que dóna classes de piano a les recluses d'una presó femenina. Allà troba una alumna amb molt de talent però amb una personalitat violenta.
Bàsicament lo que m'ha fet reflexionar és com n'és de difícil d'establir un diàleg intergeneracional, tant en les coses del día a día com en les manifestacions artístiques. La vella professora vol redimir la reclusa mitjançant Schubert, Beethoven i Schumann però a ella només l'omple la música amb ritmes africans "música de negros" que dia la professora a la pel·lícula. Finalment s'arriba a una síntesi de tots dos estils, o totes dues maneres d'entendre l'art i la vida, que és el mateix. Fixeu-vos en lo que us he dit, l'art i la vida no poden anar separats.
L'art i la vida, sinònims o antònims, vida o mort, realitat o ficció, veritat o mentida, amor o odi.........o potser tot i res a la vegada.
Vinga i los dos comenceu a meditar sobre el tema. I no vull ni comentaris de compromís (lidlab) ni respostes precipitdes (kotassé)

Un conte de ... por? Primera part: Un llogarret molt bonic, per a que?

Ja ha passat l'hora foscant, ja és negra nit. El vent xiula a les finestres i a mi em resta poc temps per a escriure l'entrada, sinó me condemnaré per a tota l'eternitat a vagar per la terra escrivint entrades de blog. Abans que l'hora de les bruixes i dels esperits, i de tots aquells que apareixen quan el rellotge marca les dotze hauré d'haver fet l'entrada, ...

(Un toquet de novel·la gòtica per a començar)


... i no vull deixar passar el moment. Invocaré als esperits dels records per a que m'ajudin a recordar el infaustes successos que vaig viure a Alldakanough, que van portar la perdició dels seus habitants, de l'extrany ésser que va aparéixer al castell i de com va condemnar al poble per a l'eternitat.

Au va, que ja n'hi ha prou per avui, que sino serà massa pesat. A cada entrada en tindreu un trocet del meu conte de terror. Com que hi ha gent que escolta, aka hi ha roba estesa, anirem escrivint les "Cròniques d'Alldakanough", el poble del riu sec. Com que sembla que existeixen ents físics (persona, animal o cosa) que pensen de natros que som uns pobrets retardadets que no tenen res millor a fer, los demostraré que puc escriure (los meus companys ja ho han demostrat).

Diuen que és bo tenir amics, però que els enemics et donen la mida de la teua vàlua. Bé, llavors serà cosa de començar a fer petits comentaris amicals, de fet proposo que a cada entrada elaborem cada un de natros una petita frase lapidària, de les que ja hem fet gala alguna vegada.

D'altra banda, sempre ens queda el nostre rajolar, el lloc on els "desagradables" (o deu meu quin insult més savi!!!) no poden entrar, on la ignorància malintencionada no té lloc, on pots opinar sense que et censurin o no te deixin jugar amb els altres xiquets. Tots portem un rajolar al cor (ara m'he passat de cursi).

Moment que m'he deixat una cosa al foc ...

En conclusió i com ja va dir un senyor fa un trescents anys:

"Cuando un verdadero genio aparece en el mundo, lo reconoceréis por este signo: todos los necios se conjuran contra él"

(Jonathan Swift, 1667-1745)

Que més poden demanar els nostres lectors: novel·la gòtica, reflexions i cites dels clàssics, política. Hem evolucionat, tot cap al bloc de notenimremei.


I recordeu, sempre hi ha una llum encesa al rajolar. És la llum de la saviesa, sempre la pot vore qui sap mirar.

On Time

El nostre rajolar

Què passa aquí? Estem acabats… Per favor, torneu! Per favor, TORNEM! Potser no sóc la més indicada per exigir-ho, però em trenca el cor veure que un projecte com el nostre, EL NOSTRE RAJOLAR estigue entrant en la més fosca etapa de l’edat mitjana… Vale, prou d’exageracions.

Avui, fent comptes enrera, etc. he calculat que em toca escriure a mi. Em pregunto quin sant deu ser.

L’altre dia es parlava de “El silenci de Lidlab”. Es veritat, el silenci ha estat llarg. Però us he de dir que estava en vaga. No per res personal en vatros, que quede clar. He après que hi ha vegades que val més un silenci, que dos ratlles fora de context (o mal contextualitzades o mal enteses, dieu-ho com vulgue). Per cert, que ara la vaga veig que l’ha reprès Aloysius… I hi ha silencis que fan molt mal… uns més que d’altres.

Pel que fa a la meua vaga. Sabeu què passa? No cal que us ho explique, ho sabeu millor que ningú. Al nostre poble no es pot parlar i qualsevol acte serveix per esclafar l’altre. Jo que he nascut en la democràcia em veuré obligada a passar la més estricta censura i a mesurar cada paraula... Si opines algo, millor reservar-ho, no dir-ho, no siga el cas que que tot se sàpiga i acabes emmerdant-ho tot. Pretens actuar i no cal que valorem lo positiu d’aquella intenció, millor maxacar-ho, infravalorar-ho i tirar-ho pel terra, buscar la part més perniciosa, el que pot fer més mal. Per què passa això? Quina mena de poble i de gent som? Donem………… Com podem ser tant…? Vaia, això.

Acabo la reflexió personal (Kotassé, espero haver-te fet una bona introdució) i passo a parlar dels Estats Units, que estan més lluny i no parlen català. Parlant d’USA recolzo a Kotassé i així aprofito el text per a un altre dels 1000 blogs que tinc. Aquí s’ha de recilar tot.

Com deia Aloysius, amb el nou candidat no canviarà cap arbre, ni muntanyes… ni res de res. Però Obama hereda un país bastant fracturat pel que fa a les classes socials, etnies, partits polítics (per cert, n’hi ha més? perquè la realitat del dia a dia fa pensar que no. És greu, però potser ho és més a Espanya, que tenint un altre sistema passa el mateix) i és l’home que s’ha d’encarregar de canviar “una mica” el món. Creieu que ho puc afirmar? Penso que acaba d’acceptar un dels càrrecs més importants i que decepcionarà mig món si no ho aconsegueix.

Entrant en el terreny de les especulacions (oh! quina frase més tòpica al món del periodisme… m’agrada i tot!) crec que és un bon candidat però que ha arribat al poder submergit en forma de mite. De moment ja se’l compara a M.L King. Que si els lemes són semblants, etc. El seu “Yes We Can” està carregat d’energia, ha connectat amb la gent, s’ha transformat en un líder de masses. En este sentit, el seu mite anirà creixent…

Els artistes, actors… s’han posat de la seua banda. Pensem en la cançoneta del “Yes We Can” mescada amb un dels seus mítings. La pronúncia de VOTE i OBAMA incitava a votar i a elegir-lo. S’ha mogut tantes persones, tants diners… Imagineu que la meitat de la meitat de la meitat d’invertís per solucionar les carències mundials… Suposo que el senyor lluitarà i s’entregarà a l’economia. Porta amb la seua campanya promeses de rebaixes d’impostos a la gent més desafavorida. Encara que suposo que quan entres a la Casa Blanca tot este afecte canviarà una mica.

Abandono el pro-Obamisme, per una estona, almenys.

Espero que Aloysius estiga bé de salut (no és una al·lusíó personal per obligar-te a respondre, és interès real).

Espero no haver molestat massa a Kotassé el divendres… però mira, gràcies a tu se va acabar la vaga, ja saps.

Bessets pals dos.

OOOOOh... bama, bama, oooooooooh...

Estava perpetrant una entrada pel bloc, que havia pensat, quan de repent ha aparegut davant la meva vista en lletres daurades (concretament Verdana tipus 12 Negreta) les paraules del frere Aloysius: "Si guanya Oooooooooohbama aquell arbre serà diferent?". Impregnat de saviesa he anat a netejar-me les ulleres, no fos cas que la brutícia del vidre causés al·lucinacions. Una vegada comnprovat que l'alucinació venia del meu cervell, m'he inspirat per a fer aquesta entrada.

Per què sempre la mateixa torramenta? Parlen de fer la pàtria gran, quan la gent en té prou en tenir una caseta, o que no li despareguen la mitat dels estalvis dins dels forats negres de moda: els bancs. Me podeu dir: això és demagogia, o ja ho hem sentit abans, però és que lo de fer la pàtria gran és més vell que cagar ajupit. Quan no saben que dir, o no tenen res a dir, vinga la pàtria. És com una navalla suissa, serveix per a tots els discursos: siguin de dreta o d'esquerra de dalt o de baix, la pàtria en les seves formulacions diverses, la pots introduïr al discurser quan vols aixecar el discurs. Que la gent té por pels estalvis: direm que E-panya té el sistema bancari més bo del món. Que hem de guanyar les eleccions, soltem un senyor negre, que parle bé a les classes més desfavorides i les faci anar a inscriure's i a votar i que parli com un altre senyor que predicava als anys 60.

Total que un desperta al matí amb la ressaca de desprès de les eleccions i troba que tot està igual, i del que haviem promés, ja t'ho mirarem que ara estem organitzant el govern. Si més endavant ho tornem a provar, ens diran que encara no, que no poden canviar tan ràpid les coses, o per dir-ho en paraules d'ara: "Es que la crisi no permet aumentar la despesa".

Total que la democràcia serà (és de fet), la millor forma de govern. Però alguna cosa fa mala olor a Dinamarca.

De totes formes, millor Ooooooohbama que McCain, no trobeu?

Is your chance, Aloysius.

La Castanyada o Halloween?

Perdoneu pel retras, però ahir se me’n van anar “tots los sants al cel”!

Este cap de setmana ha sigut bastant intens al poble, tot i el mal temps… però encara hi ha una cosa que no entenc de cap manera!!! Perquè quan s’organitza alguna cosa, n’hi ha una altra d’alternativa i l’alternativa és millor i a la que s’ha organitzat primer no hi va ningú???

Sempre passa igual en tot! No podria haver-hi una mica de coordinació? Sí, parlo de l’aplec del Sénia i dels concerts al del tractant! I l’altra pregunta és, per què no va ni déu del poble a les coses que s’organitzen? Què fa falta? Per què són els altres els qui han de vindre a treure les castanyes del foc?? (mai més ben dit…)

Ahir, en una entrevista que li vaig haver de fer a mun iaio per un treball de classe, li vaig preguntar per les festes al barri. Me va explicar que quan ell i els seus amics eren joves eren ells, els joves o quintos, els encarregats de buscar les orquestres i organitzar els actes que se feien. A l’hora de dinar, cada jove del barri acollia a casa seua a un membre de l’orquestra (perquè clarament necessitaven algun lloc on quedar-se) i entre tots feien festa i s’ho passaven d’allò més bé.

Avui dia, els joves deixem que ho organitzen tot els altres, són pocs els que participen d’actes o els que en promouen. I quan s’organitza algo, o no s’hi va o se critica. Per què valorem tant poc les coses? Suposo que és perquè a natros no mos costa res de montar-ho i criticar és lo més fácil que surt de la boca de les persones.

Deixeu-me felicitar a la gent que va organitzar l’aplec del sénia este cap de setmana. Són d’estos pocs joves que organitzen coses i les organitzen bé.

Encara que, permeteu-me dir que, l’esperit patriòtic i “senienc” que en principi intenta reflexar el cap de setmana de concerts, no se va deixar vore molt, que diguessem. Ni els grups en van parlar ni entre els joves ho van cridar.

Si es que trobo que passa com tot. Allò que tenim a la vora no se valora, no sé si es que passa de moda o és que la TV mos ha absorvit del tot.

Què celebrarem l’any que ve… la castanyada o Halloween? Què cridarem l’any que ve… visca el Sénia o… (podeu posar qualsevol nom d’allà, lluny… “allò que és modern”!)

El silenci de lidlab

Estava pensant què em de fer, amic kotassé, per a que el nostre amor platònic lidlab s'interesse per natros. Perquè bàsicament penso que ha deixat d'estimar-mos. Ja fa dies que al final dels seus comentaris, quan els fa, ja no apareix allò de "bessets" per als dos. ... I a sobre se t'ocurreix la pensada de Phisbling que només mos fa gràcia a n'este parell de desvagats que som tu i jo.En fi, que mos manca glamour i cosmopolitisme.
I com que el silenci de lidlab em comença a turmentar, a l'estil d'Igmar Bergman que estava obsessionat amb el silenci de Déu, estic cercant temes que puguen interessar a un públic més divers i una mica més viatjat que no pas tu i jo. I finalment aquest matí l'he trobat; Maria Teresa Campos ha estat intervinguda quirúrgicament d'una amigdalitis crònica! Estic consternat.

En un altre ordre de coses.......ha quedat bé això, un altre tema que volia tocar és l'enrenou que s'ha originat arran del tunejat del cotxe del President del Parlament, Molt Honorable Benach.
Déu meu, on arribarem a parar.És que tot, absolutament TOT és un autèntic despropòsit. Desde la idea del senyor en qüestió de posar-se tele al cotxe a tota la polseguera generada.
I per acabar-ho de reblar, la Monserrat Nebrera posant folklore i aprofitar l'avinantesa per pegar canya a l'Alícia Sanchez Camacho i de retruc a tot el Partit Popular. Però és que no s'ha aturat aquí, i en declaracions ala matins de tv3 este matí s'ha despatxat a gust contra tot el sistema polític espanyol i a proferit frases d'aquelles que no et deixen indiferent. Aquí en van unes quantes:

-Per què els mestres han de ser funcionaris públics?

-Per què els metges han de ser funcionaris?

-Franco era un dictador d'esquerres amb polítiques socialistes, ja que era un intervencionista!

-Perquè quan han passat les eleccions ja no hi ha cap polític de cap partit preocupat per la desafecció ciutadana envers la política.

-El nombre d'afiliats que diuen els partits política que tenen són falses.Tenen menys afiliats dels que diuen.

-El nombre d'afiliats dels sindicats també ho són.

Si més no, m'agrada perquè no et deixa indiferent, ara, tal com va parlant em perdo.És un personatge molt curiós.

Bé, aquí està la meua contribució, humil i prosàica com sempre, però feta amb tota la il·lusió del món.

Allà a la vall d'Alldakanough

Ho he aconseguit.

M'he assentat, he posat tabac i l'he encés ... però tabac, eh? Ja estic fumant.

És tard, no porto cap pressa i el fum ajuda a pensar. De tant en tant va bé.

Per cert el quadre és del senyor Magritte, pintor surrealista i dadaista. Ja en parlarem un altre dia.

I com que ja esti ben apossentat podré escriure esta entrada. Podia començar parlant de la polèmica anterior: del comentari d'Aloysius que no he pogut llegir (ja ho averiguaré ja). Però per si de cas tenim més públic, en primer lloc parlarem de: "Utilitat del teatre".

El teatre, estimats amiguets (passo del femení, suposo que enteneu que me refereixo a tots), serveix per a moltes coses. Passem a citar-ne algunes:

1. Ajuda a treballar la veu.
2. Ajuda a les persones tímides (entre les quals me conto) a vencer la timidesa, a saber estar en públic.
3. A millorar la dicció.
4. A desfogar-te sortint, deixant una estona a la persona real i fent teu un personatge.

Això entre altres coses. Per això m'ha extranyat l'extranyesa de que algú vulgui fer un curs de teatre.

Ara la segona part, que la primera era circunstancial:

Allà a la vall d'Alldakanough un hortet he cultivat ...

Així comença un dels poemes del gran J.C. Phisbling, un autor anglofaldut (si non e vero e ben trobato), on critica les petiteses de la vida al poble de Alldakanough, una localitat del sud de Gales. L'autor se centra molt en la mesquinesa de certes persones, en la fixació en coses tan insignificants que convertiexen en grans mansion, en castells inmensos. No només els construeixen, hi viuen dins, s'hi instal·len i com a okupes del seu propi invent es resisteixen a sortir.

(Segur que algú de la audiència s'ha perdut. Per als despistats, no parlo de cases físiques. Mos perd la tele-basura.)

Bé, continuo. L'autor, del que ja us donaré més referències, parla de la gent, però sense voler fer-ne una estampa costumbrista. Molt al contrari, critica acidament els aspectes més rastrers de les persones, dels tipus que retrata a la seva obra.

(Ara me trec la careta de crític i pregunto: podria ser que inventant un poble poguessim aconseguir els mateixos efectes? Si Fernando Pessoa podia crear personatges ficticis, natros també).

Espero haver sacsejat alguna cosa. Una miqueta?. Ja m'ho direu.

No tot són flors i violes...

Hola als dos, estimats companys… Avui me toca retornar… i aquí arriba la meua entrada!

Lo domenge vaig tornar en tren a Barcelona (com és habitual) i quan vaig pujar al metro vaig vore un vídeo dels típics que passen ara per les pantalles interiors dels vagons que me va recordar a l’entrada que va fer Aloysius el dia que va anar a vore la pel·lícula de Woody Allen (veieu com si que me’n recordo de vatros i del blog…!).

Aquells dies vam estar comentant que la pel·lícula havia rebut moltes crítiques perquè es reflectia una ciutat, una societat, una cultura… que no és del tot real. Vam excusar el pobre Allen, dient que els americans no saben ni situar Catalunya al mapa, que ni ganes en tenen de saber-ho… que potser tenen una idea i a partir d’allò en fan un desenvolupament (que en este cas esdevingué pel·lícula) ple de floretes, papallones que volen pel cel blau.... Vaia, almenys és lo que io vaig interpretar.

Com anava dient, l’altre dia al metro vaig vore un vídeo que, en este sentit, sí que s’hauria de criticar, perquè fa un reflex de la ciutat que no és el real, ni de conya! I lo pitjor és que no pretén ser ficció…

Us explico. TMB feia publicitat dels seus grans transports metropolitans (no vull fer ironia perquè millor que RENFE si que ho són, però déu n’hi do…). La cosa està en què al vídeo arriba el tren a l’andana. Hi ha quatre revisors, en lo tratge oficial dels TMB, net, pulit i planxat. Esperen que la gent baixe del tren per demanar el bitllet. El primer que baixa és un senyor, d’uns 45 anys, vestit en un tratge impecable, maletí del portàtil i bossa “d’executiu”. Ell els entrega els bitllets en un somrís als llavis. Seguidament baixen quatre estudiants. Tots ells en la carpeta de la seua universitat, també ben vestidets, repentinats, alegres i feliços ensenyen la seua T-10… Quan acaba de passar la gent, l’andana queda buida completament. Els revisors, després d’haver assessorat els viatgers i d’haver comprovat els bitllets a la societat modèlica que acaba de baixar del metro, es giren de cara a la càmera, somriuen, i, en un moment, comencen a caminar, desapareixen del pla i acaba el vídeo…

I què rebonic! La descripció al peu de la lletra de “la realitat metrònica de Barcelona”…

On estan totes les persones que normalment van per allí en unes pintes que flipes? Els estudiants despentinats i en los texans esgarrats i descolorits? Totes les persones que no són executives, ni vesteixen tratge, ni tenen la pell blanca, ni riuen perquè aquell dia no en tenen ganes…? I aquelles que peguen a la gent pel metro, que empenten, que beuen i fumen als vagons encara que estiga prohibit i amenaçant la gent que els diu alguna cosa, aquells que van mirant qui porta el bolso o bossa més fàcil d’obrir? I els cosos de seguretat que vigilen les andanes a tot hora? Els somriures i bones cares dels revisors que t’ajuden en tot?

Entenc que això [el vídeo] és lo que ven la ciutat, lo que la gent vol vore quan arriba, el que els amos volen mostrar… s’ha de vendre tot positivament i destacant-ne les virtuts, és clar!… Però us vull dir en això, que per fer una ciutat ideal i gens semblant a la realitat, no cal que ens ho face algú dels Estats Units que ni ens coneix… que la gent d’aquí també sabem tergiversar la realitat per atreure turistes o per guanyar vots o per al que calgue!

Companys i amics, mos veiem. Esperaré (el temps que calgue) els vostres comentaris, aleluya, aleluya… (o potser millor, Amén, amén…)!

Lo Vicari

Avui me toca entrada i com molt bé sap kotassé los temes podien ser múltiples i diversos.
De tots los que este matí hem barallat, processó felliniana, relativisme discursiu de lidlab,festes de Sant lluc.....finalment he decidit canviar de registre i entrar en temes seriosos.
I és que avui a la ràdio ha vingut Mossèn Javier Obón, lo vicari per a la nostra generació, i la veritat és que m'ha deixa't, com diria lidlab, bastant impressionat.

Realment explicant el dia a dia de la seua parròquia al Perú, les mancances materials més elementals de les persones i els xiquets ha sigut com una dutxa gelada que ha colpit el meu cos flàccid amb una virulència salvatge.

Sé que estic caient en els tòpics que sempre he combatut, però com podem estar parlant de crisi econòmica al nostre món?Segons dia lo vicari,en 120 euros anuals d'ajuda pots aconseguir que un xiquet tinga cobertes totes les seues necessitats materials i educatives de tot l'any! 120 euros, que són 10 eurosal mes...i el pobre home encara dia que, si voleu, podrieu estar-vos d'algun caprici i al cap de l'any un xiquet tindria.....
Avui i amb tota la crisi la majoria de la gent del nostre entorn en 120 euros de menys a l'any no es priva de cap cosa. És al·lucinant. Com lo nostre vicari de tota la vida, que mos ensenyava un catecisme infantil i sense sentit avui ve i mos parla de la VIDA.

I és que penso que potser tot té una connexió.Una de les coses que ha dit el nostre home és que allà l'Església té prestigi social. I és que segurament la raó de ser de l'església és la vida en pobresa i entre la pobresa i és quan aquesta se desubica que perd el nord.

Potser m'he passat tres pobles però em sembla que la cosa està clara. Mossèn Javier no és la mateixa persona avui que fa vint anys. O potser si? O és que ben mirat lo que mos ensenyava al catecisme de la comunió no estava tan lluny de les persones del Perú com semblava.Potser de qui estava lluny el catecisme és dels xiquets de la societat opulenta occidental.

Supera això lidlab, ja saps, lo dijous..........si pots!

Benvinguts, ben trobats ...

I tot el que vulgueu. Pos resulta que se m'ha passat l'arròs ...

...però no us heu de preocupar que l'entrada ja ha començat.

Estava mirant jo la meva dosi diària de documentals del C33 i en això que m'ensenyen una de pintura japonesa, de la que feien amb tinta xinesa, blau de prúsia, ocre, tot pigments naturals i he quedat parat. No només de la pintura en si que ja és impresionant sinó de la tècnica que utilitzaven els japonesos, i que encara la fan servir actualment per a fer gravats tradicional. Us ho conto breument. L' "Onada a alta mar a Kanagawa" forma part d'un llibre de 36 gravats de Katsushika Hokusai (1760-1849), porta el títol de "36 vistes del mont Fuji", que va composar els últims anys de la seua vida i que desprès va ser reproduida i avui dia és una peça de col·leccionista. Una vida llarga li va permetre de pintar de tot, incòs uns llibres anomenats "manga" (us sona la paraula?), que anaven destinats a la gent que volia aprendre a dibuixar i on retratava tota classe de coses: animals, persones, objectes, models en fi per a qui vulgués aprendre. El nom d'aquest tipus d'estampa en japonés és ukiyo-e, que vol dir "retrat de la bellesa", tota una declaració de principis.

A finals del segle XIX va arribar la seva fama, fins llavors es desconeixien, a Europa i van influenciar a pintors impresionistes i post-impresionistes com Van Gogh, que van intentar imitar les seves tècniques en alguns quadres.

A banda de la qualitat de les obres, una altra cosa sorprenent és la forma de gravar l'obra en plaques de fusta de cirerer. L'artista feia l'obra en paper d'arroç, un paper molt fi, on només anaven les línies, sense pintura. Llavors el gravador posava el paper damunt d'un plafó de cirerer, una fusta duríssima, i procedia amb un ganivet a marcar el dibuix, lo qual significava destruïr el dibuix. Es feia una placa per a cada color que havien decidit mostraria el dibuix, i cada una de les plaques contenia elements diferents, els que es volien marcar amb el color. Cada placa contenia marques per a que cada impressió quedés al lloc en posar el paper.

Arribats a aquest punt un impresor, amb tintes de pigments naturals, feia successivament les impressions de cada color, posant una paper humit sobre la superfície de la placa entintada i fent passar sobre el paper un disc de fusta recobert de fulles de bambú aconseguia marcar el paper. En el cas de l'onada, és van necessitar vuit passades, per tant vuit plaques. Tot el procés feia que moltes vegades no haguessin dos dibuixo exactament iguals.

Em sorprén i m'admira la parsimonia que tenen els japonesos, que els fa elevar quasi a la categoria d'art coses com la fabricació d'espases (les katanes), o de imprimir gravats. I me'n adono que ho apliquen a quasi tot el que fan. No són els més originals (com sí que en són a USA), però són molt perseverants: prenen alguna aparell inventat a un altre lloc i el porten a la seva màxima expressió: ja no parlo d'electrònica només. Han aconseguit reduïr els motors d'explosió de dos o quatre temps a mides molt petites, mantenint la fiabilitat i baixant el consum.

Espero que no hagi semblat una panegíric de l'imperi del sol naixent. Declaro la meva admiració, tot i les marrades que han fet.

Ala, aneu i anuncieu l'evangeli del Senyor. O algo paregut.

Your chance, Aloysius.

Una mica d'humor...

Hola als dos. Aloysius, Kotassé... me passen los dies volant, una mica més i se m’oblida fer l’entrada d’avui, però... ja estic al puesto (com se sol dir).

La veritat és que fa dos minuts no sabia que havia d’escriure i ja se m’estan acabant les idees... (serà que no hi ha temes al món pa parlar!)... però no us decebré (o si...).

Mireu! acabo de recordar que l’altre dia mos van ensenyar un vídeo, The Last Laugh. Un trosset d’un programa d’una TV nortamericana, on John Bird i John Fortune tracten el tema de la crisi financera en clau d’humor. He llegit comentaris de que si és un vídeo dedicat al poble nortamericà de classe mitjana, que no té un nivell cultural molt alt (acabant-ho d’exemplificar amb els dibuixos d’en Homer Simpson) i no seria capaç d’entendre segons quines coses, etc. Estic totalment en desacord en esta opinió classista i retrògrada. Penso que avui dia l’humor és una manera molt eficaç de comunicar i que tothom té eines a l’abast per informar-se i entendre el què passa al món. Però avui en dia és molt freqüent tractar la política, economia i qüestions d’altres àmbits en clau d’humor i tenen èxit, per això el fet que existeixin programes com aquest. Crec que són molt atractius al públic i que acosten la realitat a la societat adaptant els temes especialitzats a l’àmbit qüotidià, a allò que tenim a l’abast en el dia a dia. Diguem que són una forma d’apartar estos “aires elisites” (no sé si són molts o pocs, depèn com se mire), que mos trobem molts cops.

El vídeo. Al primer tall un agent d’inversions parla de la volatilitat del mercat que és causada pel fet (diu ell) que el mercat està composat per gent aguda i sofisticada i que són ells mateixos els que un dia diuen que tot va bé i un altre que ho perdem tot. Vaia, que el mercat va dirigit pels sentiments i que es precisament això, l’entusiasme de la gent, el que un dia fa que tot puge i que un altre tot baixe. Però lo més graciós és lo segon tall. Expliquen que hi ha un negre a l’atur assentat a un portal d’una casa i un venedor d’hipoteques li diu: Vols comprar aixè abans que caigue? Un banc agafa este deute i l’empaqueta amb altres. Este paquet va a Wall-street i se compra i ven entre varies persones sense saber que hi ha. Lo final diu que si no se comprés per l’afany de guanyar molt i essent conscient del què se fa no se col·lapsaria el mercat i no mos voríem rodejats d’estos problemes econòmics...

Vale, acabo de fer una descripció molt per damunt i evident, però la gràcia és vore lo conjunt del vídeo (http://www.youtube.com/watch?v=tDUiVLKZT80) i com en paraules molt senzilles i directes se transmet un tema complex.

No res, acabo que he de buscar informació de les eleccions nord-americanes per emprendre un altre blog que haig de fer per a una nova assignatura. No entenc massa els Estats Units, l’únic que estic veient (una vegada més) és que la premsa espanyola és molt superficial pel que fa al tema de les eleccions nord-americanes, que només tracten les icones (en Obama, per exemple, que és negre...) i venen molta imatge. S’entén que passe això en un món visual com el que vivim, però, les imatges no poden aprofundir en los 50 estats, en la complexitat del sistema electoral... i això és lo que necessito saber io!

Ja ho veig, suspendré per culpa dels diaris... arggg! ja estic pensant en l’examen final... (nooo, no ho he de fer... el que compta és el camí)!!!

Bona nit als dos, estimats companys.
Saludeu al maestro de part meua, si el veieu, que no me constesta els mails!

Vicky Cristina Barcelona

Benvolguts companys, aquest passat cap de setmana vaig cometre el crim;vaig anar a vore la peli subvencionada, comprada i pagada pels governs progressistes, cosmopolites i d'esquerres que governen Barcelona i Catalunya i sabeu què?..........me va agradar.

Si mireu les crítiques que ha rebut el film, és per arrencar a córrer. Que si Woody ja no és lo que era, que quina imatge dóna de BCN, que la història no és creible,que la música de fons;una omnipresent guitarra espanyola a vore que pinta,..........pos resulta que jo me ho vaig passar la mar de bé.

És evident que Vicky Cristina no és Annie Hall, Misteriós assassinat a Manhattan,Interiors.....però és que aquestes pel·lícules que he esmentat que són veritables obres mestres avui no funcionarien! Lo que anem dient estos dies al blog, la mediocritat i la falta de gust s'està imposant a marxes forçades.Totes estes meravelles avui no tenen el públic que van tindre en lo seu dia, però és que natros, com tota la societat, hem canviat. I el senyor Allen ho ha entés a la perfecció, i què voleu que us digue, per a tot lo que es fa avui en dia déu ni do.

Passa una cosa, que la pel·lícula s'ha rodat a Barcelona i la majoria de coses no funcionen.Potser que probablement a BCN no hi ha les mansions i els personatges que apareixen al film, que les situacions que allí es donen no són creïbles aquí, però i què?

Jo, la veritat, trobo que Allen ens retrata un món que és fantàstic. Dos americanes venen a Barcelona i lo primer que es troben és una megamansió per a viure, un pintor de prestigi, que al mateix temps és un Latinlover, que els proposa directament sexe i que a sobre pilota avionetes, una exnòvia del pintor que tota ella és passió, una Carmen de Bizet implantada a la Catalunya del XXI i a més que toca Scriabin al piano a la perfecció...i que també pinta....uns amis que es passen les tardes al golf o navegant.....És Fantàstic!

És una mica allò de que, com també apareix a Retorn a Brideshead, que diu :"Tan me fa que sigue veritat o mentida, mentres sigue encantador!"

I aquí és on enllaço en l'entrada anterior del benvolgut kotassé.....la funció de l'art! Que volem realisme?, que la història sigue creïble? .....o que sigue encantadora?

Pos tot és possible i tot està permés....la veritat, jo en tinc prou en les vistes de Barcelona, unes imatges molt boniques i que no semblen reals....però és que tant les imatges com la història són d'un creador que viu a milers de Kilòmetres de Barcelona, que ni sap lo què som ni punyeteres ganes que té de saber-ho.....i a lo millor si al senyor Allen li diem que els catalans no som com ens retrata....pos igual el decebem!

L'entrada que quasi no arriba

Només una menció.
És que és tan bonic.

PARAD LOS RELOJES

Parad los relojes y desconectad el teléfono,

dadle un hueso jugoso al perro para que no ladre,

haced callar a los pianos, tocad tambores con sordina,

sacad el ataúd y llamad a las plañideras.

Que los aviones den vueltas en señal de luto

y escriban en el cielo el mensaje “Él ha muerto”,

ponedles crespones en el cuello a las palomas callejeras,

que los agentes de tráfico lleven guantes negros de

algodón.

Él era mi norte y mi sur, mi este y mi oeste,

mi semana de trabajo y mi descanso dominical,

mi día y mi noche, mi charla y mi música.

Pensé que el amor era eterno; estaba equivocado.

Ya no hacen falta estrellas: quitadlas todas,

guardad la luna y desmontad el sol,

tirad el mar por el desagüe y podad los bosques,

porque ahora ya nada puede tener utilidad.

És un poema de Wystan Hugh Auden. Per a posar-vos en referència, el reciten a "Cuatro bodas y un funeral". No conec moltes altres maneres d'expresar la pena que sentim en una situació com la que ja coneixeu.

I com diuen els Monthy Python: "And now, something completely diferent".

I que és completament diferent si hi ha una cosa que ocupa la ment. Bé, fixem-nos en lo que tenim prop. Oh, la picadora Moulinex que vaig comprar. Parlem dels electrodomèstics útils. Mos fem un tip de comprar coses i un dia un aparatet que costa 40 € te soluciona la cuina. Déu meu, ho pica tot: per a amanides de col, falafels, picar pastanagues ... en fi és molt útil. I fa mainesa i batuts i de tot ...

Perdoneu ... no m'he tornat boig. És que m'ha deixat fascinat.

I ara la part de comentari seriós. Tampoc tant, eh?

La meva pregunta i el tema que proposo és: quan us passa alguna cosa important a la vida, busqueu explicacions o referències del que us està passant a la literatura o a la música. I si ho feu, us ha ajudat mai a passar o a millorar algun moment de la vostra vida. Jo he tingut, no ara, moments en els que un llibre o una peça musical m'han ajudat o m'han alegrat o simplement el fet de saber que una altra persona havia escrit, en el moment que li passava lo mateix que a mi, et dona la sensació que d'alguna forma estem connectats. Per tant, en certa manera la literatura i la música ens el·leven per damunt del fet de ser animals, ens fa més humans?

Ala, ja tenim tema. Ara faré un comentari a l'entrada de Lídia sobre els transgènics.

Aloysius ... la teva la propera.

Excuses i transgènics

Estimats amics,

sento el retràs. Ja no tinc l’excusa d’internet, espero que encara siga vàlida la de que tinc molta faena. Com ja us vaig comentar, com que durant la setmana “no tinc molta cosa a fer”, ara m’he apuntat a fer el curs de monitora de lleure, un intensiu els caps de setmana (si, per a poder demanar més diners…) i no dono massa l’abast (en això no vull dir que s’acaba el blog, of course!). Pel que fa al curs no està mal. Està ple d’activitats en grup dedicades a perdre la vergonya, buscar tota mena d’activitat i objectius per transmetre una bona educació als xiquets. De moment encara no se pot explicar gran cosa, a banda que mos toca imitar el funcionament de les torradores de pa i que les dones aprofiten la mínima activitat en un cert “rosse” per tirar-se damunt el monitor! Després parlen que les xiques joves sempre van provocant… També ens volen ensenyar a saber ser líder. Avore si ho aconsegueixo, no sé, no va molt en mi. De moment les líders són les dones de 40-50 anys que s’han apuntat i que són les típiques mares que van de “xulilles gracioses” i que no fan gens de gràcia. Ja us aniré explicant… De moment penso que ja tinc a més de mig curs en contra per posicionar-me a favor de la llibertat atenuada de De Juana Chaos… (mira, m’agrada portar la contrària, sinó és massa aborrit. Vaig ser la líder de la oposició, una mena de Rajoy, però “sin la niña”).

Paro de parlar de tonteries, i passo a la qüestió d’avui (o abans d’ahir, ja he perdut la noció del temps). Estos dies, aprofitant la premsa gratuïta estudiantil que reparteixen per la UAB, he estat pensant en lo tema dels aliments transgènics. Allí defeineixen el que és i donen algunes dades al respecte.

Segurament, cada dia estem envoltats d’estos aliments, que a priori ens espanten. Però són realment tant dolents? Aquí hi ha un gran tema obert i que no s’acabaria mai de debatre. D’una banda, els transgènics són potser l’exemple més clar d’avenç tecnològic i poden millorar la producció o els productes. És un avenç que té repercussió econòmica, ètica, social i fins i tot jurídica. De l’altra, els ecologistes (majoritàriament) sostenen que la modificació genètica és del tot incontrolable, que no podem preveure les conseqüències d’unes tècniques que escapen al control total i que obeeixen més a motius econòmics que a motius socials, posant en perill tant la salut pública com la del planeta. També és cert, tal com diu el Nobel de la Pau, Borlaug, que el progrés científic aplicat a l’alimentació seria la clau per a la lluita de l’home contra la fam al món.

Realment, davant de totes estes postures, molts cops no saps quina decisió prendre. En el meu cas prefereixo les hortalisses i fruites naturals de l’hort. Els transgènics diuen que sovint poden ser inductors de tumors, etc. A més, apareix una oportunitat única per a les empreses, de monopolitzar el comerç d’estos aliments. I el que és pitjor, que quan tenen les patents, obliguen a gent indirectament (com ara ma mare) a comprar els seus insecticides per a cada espècie.

Potser és que els pagesos tradicionals no coneixen l’avenç de la ciencia i creen una alarma social que no és tant greu? Potser és que l’experiència fa el savi i realment els pagesos i ecologistes tenen raó?

A mi, dieu-me tradicional, però em manifesto en contra dels transgènics. Crec que al món actual hi ha prou excedent com per combatre la desnutrició (només fan falta una altres governs i noves polítiques de repartiment) i que, en molts casos, posar estes substàncies químiques al cos, no pot aportar res de bo.

Per sort, a nosaltres no els cal patir. Als rajolars, podem fer el nostre hort… el nostre hort ecològic.

Kotassé, Aloysius... fins la pròxima!

Benvolgut amic...

Avui m'he volgut saltar el nostre ordre establert d'intervencions per dedicar una mica de temps al nostre amic Juan Carlos. Sé que estic parlant en nom també de Lídia i és que avui em sembla que tots dos, Lídia i jo, hem estat patint veient el teu sofriment.Avui la vida te s'ha manifestat en la seua màxima crueltat. Ella ja és així i saps que no la podem canviar. Estàs sofrint molt, però ni Lídia ni jo et podem estalviar ni un segon d'aquest patiment. Cap paraula et pot ajudar, però sàpigues que els teus companys de blog et sentim proper i volem que ens hi sentis tu també a natros. T'apreciem moltíssim i volem que contes en natros per a TOT.
Ànims!

Recuperant la primera entrada

Podria parlar d'Aloysius....i ho faré.
Hi ha un llibre , publicat després de la IIª GuerraMundial, podria consultar l'any però no en tinc ganes,que parla d'això....de DECADÈNCIA. Es tracta de "Retorn a Brideshead" de l'Evelyn Waugh, que als anys 80 es va dur a la petita pantalla en sèrie de 12 capítols amb l'actuació estelar de Jeremy Irons. Una de les conclusions a les que s'arriba al final del llibre, tal com posa a la solapa de l'exemplar que jo tinc és "No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços en la Infelicitat"....us sona aquest estat d'ànim.
Doncs bé, al llibre es parla d'una família decadent anglesa, un fill de la qual,en Sebastian (a la sèrie Anthony Andrews) reflecteix el súmum de la degradació....un desesperat ésser que cerca la felicitat, primer en el record de la seua infantesa feliç, com totes les infanteses, i després en els plaers edonistes i concupiscents (és homosexual).
Acaba víctima d'això, de l'alcohol i de l'esclavatge amb que el sotmet el seu nòvio Kurt en una petita casa al Marroc. I tot això ho contempla en Charles Ryder, amic i amant d'en Sebastian de l'època de la universitat.
Finalment ell també és inmensament infeliç, però una infelicitat nostàlgica, va ser massa feliç els anys en que va ser amic d'en Sebastian.
En fi, un llibre que no s'acaba mai, amb reflexions trascendents i amb un amor a la vida i un culte a la bellesa sense precedents, escrita per un escriptor si més no controvertit i autor de novel·les d'humor que en aquest cas la tragèdia és la protagonista...tragèdia pel temps perdut i que ja no tornarà, per la bellesa que les guerres destrueixen, per l'educació i les formes socials en un clar declivi, per les creences religioses que ja no omplen l'home actual......però en definitiva una exhaltació de l'estètica....perquè la vida o serà estètica o no serà, perque la religió després del Concili Vaticà II ha perdut l'estètica, perquè la gent hem perdut l'estètica, perquè en les nostres relacions interpersonals han perdut l'estètica, perquè la televisió és la que més ha col·laborat en la pèrdua de l'estètica.....i sense estètica com algú va dir no hi ha ÈTICA.

Per cert l'Aloysius en aquesta història és l'osset de pelús d'en Sebastian, record o despulla de la seua infantesa que sempre l'acompanya. Aloysius és el record inesborrable del que no tornarà i no aporta cap esperança, només enyorament i tristor.

Menjar de diumenge, llibres i música

... tot i que l'audiència va ser reduïda, a l'auditori hi havien dos persones, ahir servidor va interpretar la peça d'origen valencià "Fideuà" del mestre Joan Batiste Pascual originari de Gandia, i que tants moments gloriosos han donat al paladar. Acompanyat de quatre músics més la interpretació va estar animada, encara que la ceba, una mica dura, es va resistir. Els fideus Gallo del número 2, de qualitat contrastada no van representar un problema per a un intérpret experimentat. L'aigua va bullir sense problemes i la quantitat de sal va ser l'adequada, com sempre. Una interpretació digna, i una peça digna per a un dinar de diumenge, mentre sentia a una gent que deia no se qué d'uns contenidors soterrats, l'últim invent per a gastar-mos los diners públics (vorem que passa). Lo de sempre, los que ja estem avesats a usar-los ja ho sabem, los asquerosos que els maltracten no se n'enteraran. És que de NOTENIMREMEI n'hi han més fora del bloc que dins.

Bromes apart. Ahir a la tarde vaig aconseguir acabar un llibre de Jesús Tusón, un catedràtic de lingüística català, de la UB, que ha escrit més d'una decena de llibres de divulgació sobre lingüística, entre ells "Mal de llengües", l'any 1988 de 150 pàgines. Val la pena llegir-lo per a quedar vacunat contra els prejudicis lingüístics, potser fora bona idea incloure aquest llibre a les lectures dels institus. Una de les discusions que planteja és: "Voleu escriure la Divina Comèdia en swahili?". Resposta de Tusón: la pregunta no té sentit, com no té sentit comparar llengües entre elles. Cada llengua sorgeix en un context i pot expresar tot el que li faci falta expresar a la comunitat de parlants. Tot el llibre parla de deixar de banda els prejudicis estúpids sobre la llengua pròpia i la dels altres, a acceptar la diversitat de llengües igual que acceptem (ho haurïem) la diversitat dels individus. Un autor molt recomanable.

I ja que estic de recomanacions. Si en un comentari us parlava de música de fusió, avui us recomano grups de pop japonesos, la majoria del que diré ja tenen uns quants anys, però tenen una frescura i les produccions estan molt ben fetes. En concretaré tres: "Cibo Matto", "Pizzicato Five" i un tal Towa Tei que és un productor japonés. Avore si puc aconseguir en la propera entrada penjar els fitxers d'audio. No busqueu grans novetats en estos grups, no són renovadors, però fan una música interesant.


またね (fins la propera vegada)
te toca Aloysius