Estic esgarrifada. És l’adjectiu que millor descriu la sensació que tinc després d’haver vist el documental d’Hadamar. Esgarrifada pels actes que eren capaços de dur a terme els nazis, per l’opinió que tenien de la societat que patia algun tipus de disminució psíquica o física, per la duresa de les imatges –i pensar que són reals- i perquè l’estat usava els mitjans de comunicació per convertir aquestes injustícies en crims justificats i per convèncer la població alemanya de que tot el que feien era per aconseguir una societat pura, forta i apta. És a dir, per crear una raça perfecta i eliminar tots aquells que no eren productius ni necessaris.
Hadamar és un documental que reflecteix el gran poder que tenien els mitjans, sobretot els audiovisuals, i la doble funció que van exercir als anys 40 en el règim de Hitler: d’una banda, la importància que tenien com a mitjà propagandístic per convèncer a tothom d’un fet i, de l’altra, el valor que tingueren com a arma de denúncia dels crims de guerra que es van cometre –igual que havien fet els articles i fotografies anys enrere-.
Per als nazis, les persones que patien algun tipus de deficiència i les que provenien de famílies políticament no acceptables eren morts amb vida, la seua vida no tenia sentit. A més a més, les previsions que feien apuntaven a que en pocs anys 1 de cada 4 persones serien gent d’aquest tipus i que no es podia permetre “aquest corrent d’horror infinit”. Per això, el règim va començar a projectar als 5.300 cinemes alemanys, de manera obligatòria, pel·lícules que inculcaven a la societat la seua ideologia i, d’altres que donaven suport i justificació a la gent que executava els crims per demanda de l’estat. Les primeres pel·lícules eren films d’aficionats, fins als 40 no es van dur a terme les que usaven tècniques de persuasió subtil. De totes maneres, tant les unes com les altres, eren igual de cruels i injustes.
Per convèncer la societat, emetien pel·lícules com Opfer o L’Herència. A la primera, la Comissió de Política Racial del partit, exposà una versió deformada de les teories de Darwin, que deien que només els forts tenien dret a sobreviure. La segona, defensava la llei que havien creat a favor de l’esterilització de les dones i justificava l’eutanàsia en casos de persones malaltes. A banda de comparar les persones amb animals, els protagonistes de les pel·lícules eren científics o famosos de la època –amb repercussió i influència social- que donaven autoritat a les falses teories i premisses que donaven els metges i experts. A més, afegien que no es podia consentir que molts joves sans i purs “perguessen la seua vida atenent les necessitats dels bojos incurables”. Per encoratjar tots aquells que participaven en els assassinats en massa, com en el cas d’Hadamar –un sanatori preparat per dur a terme les morts dels malalts i falsificar els documents de defunció-, les pel·lícules transmetien la idea que aquelles morts eren per caritat. Juntament amb la llei de salut hereditària, l’estat tenia la obligació de matar les persones incurables per alliberar-los del patiment inhumà que els havia tocat i per disminuir la despesa que suposava assistir-los. Un exemple d’això és el film Mentalment Malalt, que reflecteix les morts caritatives com la conclusió definitiva dels raonaments científics –que eren inqüestionables-. Tot això anava enfocat a través d’imatges manipulades. Agafaven els malalts amb la llum procedent de sota per causar més por, els insultaven, els treien en els pitjors moments per justificar els seus discursos i afirmaven: “Són un perill greu per a la salut d’un poble”.
La reflexió última que faig d’això és: Com eren capaços d’opinar els funcionaris de l’estat sobre la vida dels altres, sense haver-los vist en la vida? Quin dret tenien a fer-ho? Cap. Només la intenció d’inculcar una idea de societat ideal i poderosa. Fins i tot, la seua manera de parlar era tant convincent, que els familiars d’alguns “malalts” creien que tenien raó, que calia acabar amb ells.
Finalment, en el documental hi ha diferents testimonis. Persones que van escapar dels sanatoris i de les dutxes de gas, fills de mares que van morir amb diagnòstics falsos per no ser afins al règim, funcionaris que van treballar en els centres i eren testimonis de la realitat, etc. És dur pensar tot el que va passar, i també ho és pensar que hi ha persones d’aquestes que encara són vives i que han de continuar vivint amb la consciència del que van ajudar a fer a l’estat o del que van haver de viure. Com es va pagar això? En el Procés de Nuremberg, Sentís ens explica que encara que els nazis van destruir la majoria de pel·lícules, els nord-americans van trobar proves dels crims de guerra i es van jutjar, en el procés més important de la història, els principals dirigents i supervivents del govern nazi. Això va servir per treure la culpa dels crims a la població alemanya i evitar-ne de nous. Però, s’ha aconseguit? La resposta és no. Els mitjans, continuen mostrant imatges de la crueltat que podem arribar exercir unes persones sobre altres per les simples diferències socials, polítiques, ideològiques o religioses. A partir d’aquí, cadascú pot reflexionar el que hem fet i estem fent encara amb la vida de les persones, amb el primer dels drets de la Declaració Universal de Dret Humans.
Mira ja que parlem de llibres, una gran troballa (it's my opinion, boys). Un senyor veterinari anglès que es va passar la vida, des dels 23 anys, exercint al Yorkshire del Nord, primer d'ajudant de veterinari i desprès amb clínica pròpia. Fins aquí res de nou, si no fos que se li va acudir recollir les seves vivències durant l'exercici de la professió. Els personatges de les seves obres són reals encara que estan canviats.
