Menjar de diumenge, llibres i música

... tot i que l'audiència va ser reduïda, a l'auditori hi havien dos persones, ahir servidor va interpretar la peça d'origen valencià "Fideuà" del mestre Joan Batiste Pascual originari de Gandia, i que tants moments gloriosos han donat al paladar. Acompanyat de quatre músics més la interpretació va estar animada, encara que la ceba, una mica dura, es va resistir. Els fideus Gallo del número 2, de qualitat contrastada no van representar un problema per a un intérpret experimentat. L'aigua va bullir sense problemes i la quantitat de sal va ser l'adequada, com sempre. Una interpretació digna, i una peça digna per a un dinar de diumenge, mentre sentia a una gent que deia no se qué d'uns contenidors soterrats, l'últim invent per a gastar-mos los diners públics (vorem que passa). Lo de sempre, los que ja estem avesats a usar-los ja ho sabem, los asquerosos que els maltracten no se n'enteraran. És que de NOTENIMREMEI n'hi han més fora del bloc que dins.

Bromes apart. Ahir a la tarde vaig aconseguir acabar un llibre de Jesús Tusón, un catedràtic de lingüística català, de la UB, que ha escrit més d'una decena de llibres de divulgació sobre lingüística, entre ells "Mal de llengües", l'any 1988 de 150 pàgines. Val la pena llegir-lo per a quedar vacunat contra els prejudicis lingüístics, potser fora bona idea incloure aquest llibre a les lectures dels institus. Una de les discusions que planteja és: "Voleu escriure la Divina Comèdia en swahili?". Resposta de Tusón: la pregunta no té sentit, com no té sentit comparar llengües entre elles. Cada llengua sorgeix en un context i pot expresar tot el que li faci falta expresar a la comunitat de parlants. Tot el llibre parla de deixar de banda els prejudicis estúpids sobre la llengua pròpia i la dels altres, a acceptar la diversitat de llengües igual que acceptem (ho haurïem) la diversitat dels individus. Un autor molt recomanable.

I ja que estic de recomanacions. Si en un comentari us parlava de música de fusió, avui us recomano grups de pop japonesos, la majoria del que diré ja tenen uns quants anys, però tenen una frescura i les produccions estan molt ben fetes. En concretaré tres: "Cibo Matto", "Pizzicato Five" i un tal Towa Tei que és un productor japonés. Avore si puc aconseguir en la propera entrada penjar els fitxers d'audio. No busqueu grans novetats en estos grups, no són renovadors, però fan una música interesant.


またね (fins la propera vegada)
te toca Aloysius

Des de Barcelona...

Benvolguts Aloysius i Kotassé. Després de dies sense donar senyals de vida, retorno amb el comentari i l’entrada del dia. Com ja us vaig dir, avui parlaré dels rajolars. Dels rajolars com a lloc físic, com a lloc de treball, com a ofici, com a complement important a l’economia agrària de Sant Joan del Pas entre els anys 30-60, més o menys. Encara que ara el definim com a espai intel·lectual on no hi ha de tenir cabuda la mediocritat, al barri va ser un art (l’elevo a aquesta categoría atenent a la definició del mot llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual) al qual s’hi van dedicar moltes persones als estius, quan al camp hi havia poca faena.

Les dades que vaig extreure dels arxius locals mostraven molt poca gent censada com a rajolers, però quan parlava en la gent del barri m’explicaven que era molta la gent que treballava d’això als estius. D’aquí prové la contradicció entre els papers oficials i la realitat.

Entre Sant Joan del Pas i la barriada Rajolars, hi havia un total de 10 rajolars, segons muns iaios. I, encara que no tots estaven distribuïts de la mateixa manera, tots tenien els mateixos elements. Una bassa gran o dipòsit que es destinava a recollir i envasar aigua, bàsicament de la pluja, que després serviria per barrejar amb l’argila i fer el fang per a les rajoles. Un bassot que sempre estava ple d’aigua i servia per a què els rajolers es refresquessen o es rentessen. La bassa de fer el fang, l’era del rajolar on es feien les peces, el racó per moldre l’argila. El porxo (pèrxens) o cobert que refugiava sota la teulada les peces que estaven fetes però que encara havien de passar pel forn per coure’s. I el forn, format per dos compartiments: l’inferior, on es trobava la caldera i el superior, on es posava l’obra per coure. Una bòveda foradada separava els dos compartiments, que permetia que passés el foc i coïa l’obra que estava col·locada a dalt.

Per fer les rajoles o les teules es posava el motle al terra i es s’abocava el fang a dintre. Després es tallava el fang, que consistia en aplanar-lo i treure el que sobrava amb les mans. Tot seguit es treia el motle i s’anaven fent noves peces al costat. En un dia se’n feien unes 1.000 o 1.500. A l’hora de dinar les peces es deixaven assecant-se al sol. Quan es tornava al rajolar, després de dinar, es picaven, per a què quedessen planes. Al final del dia les peces es plantaven en forma d’espiga o de cadena, per a què s’assequessen del costat que durant el dia tocava al terra. A la nit es posaven en rimeres sobre els citials del porxo. Quan es tenia una fornada al porxo –unes 25.000 rajoles- les posaven al forn per coure-les. Dintre el forn es disposaven d’una manera característica, calia que quedessen uns orificis per on passés el foc. Per coure-les es necessitaven unes 36 hores i els rajolers havien de fer torns les 24 hores del dia per a evitar que s’apagués el foc i que sempre hi hagués la mateixa temperatura. Deu dies després es treien les rajoles del foc, no es podia fer abans perquè cremaven molt. El pitjor de tot, asseguren els rajolers, era netejar el forn. S’hi havia d’entrar gitat i s’hi sortia negre de la carbonilla. A més, de vegades quedaven brases i era perillós perquè es podien cremar.

Els rajolars del barri van deixar de funcionar cap al 1960-1962. Als anys 60 començaren a aparèixer fàbriques i la mecanització va provocar que els treballs artesanals no fossen rentables. Les grans fàbriques de construcció van agafar molta força i es va arribar al punt que el treball que feia un rajoler en un mes, una màquina el feia en un dia.

Un altre dels motius que provocà el tancament dels rajolars va ser la qualitat de l’argila. Cada cop més, l’argila que treien dels Terrers (mines que hi ha vora Les Moles) era de menys qualitat i els rajolers havien d’anar a buscar-la a Tortosa.

Avui dia, dels nombrosos rajolars que hi havia per tot el barri només en queden runes. Però el nom de la barriada serà sempre l’empremta i el record de l’activitat econòmica que va donar treball i un sou a molts dels habitants del barri.

I de rajolers en queden dos que segurament guarden molt més que una descripció tècnica del treball. Guarden anècdotes, guarden amistats, guarden records i una gran estima per la professió i pel barri. Són Paco i Enrique, les persones que van fer-me viure allò que no podrem viure mai (tot i que ara no ho veig tant lluny, tenint en compte que tornen a estar de moda els rajolars i els treballs artesanals i que tinc dos companys de blog disposats a retirar-se al rajolar!). En este treball vaig poder fer el que m’agrada. Assentar-me al costat de la gent gran del barri i empapar-me de les històries que expliquen. Recuperar les coses antigues i, juntament amb estos records, les paraules que s’han perdut a mesura que s’han anat perdent aquelles realitats.

Això és un resum ràpid que he fet del meu treball de recerca, la meua especialitat (jem, jem). I la novetat que tinc és que, Ferran Grau, va explicar-me fa poc va anar de vacances a les Forges del Pirineu, a un poblet a la vora de Foix, i que va visitar una espècie de museu on hi havia exposat tot allò que jo havia citat al meu treball: los motles, los picadors, los passamans... La veritat és que és un viatge que tinc pendent.

I ja veieu, això és tot de moment, una història d’un ofici que no malmetia el medi ambient, que aconseguia un producte manufacturat sense la necessitat de contaminar ni embrutar mars i rius. Que no podia ser més sostenible... ja que usava el sol com a font d’energia.

Tornem als rajolars, amics. Tornem als rajolars...
Kotassé, fins dilluns.

Globalitzant la paradeta

Apreciadíssims companys;ja sóc aquí.Avui us volia explicar el perquè d'això d'Aloysius, però ho deixarem per més endavant.
Resulta que avui m'ha donat per pensar en la Globalització. I què és la globalització? Res. Una gran mentida.
Fixeu-vos;Avui mirava al youtube el vídeo aquell de la banda tocant amb les gralles i tota la pesca, on tu lidlab has posat el teu granet d'arena, i resulta que hi havia una entrada nova. Una persona, que en la mateixa línea que lidlab, opinava sobre el primer comentari. Us doneu conte quin us fem d'internet?
Lo fem servir per a les nostres petites i entranyables misèries. Jo he anat a un vehicle que em podria portar a l'altra banda de món si vulgués, podria veure videos de persones i llocs llunyans i diferents i en canvi me dedico a lo que ha fet la gent tota la vida, a fer safareig. Però no un safareig global, un safareig domèstic.
Realment necessitem un mitjà de transmissió de dades tan ràpid i potent? Per xafardejar de coses del poble? Fa trenta anys no feia falta internet per a això.
I si no, anem al messenger.....tres quarts del mateix. Sí que hi ha la possibilitat de connectar-te en gent que en estos moments físicament està allunyada de tu....però per parlar de coses quotidianes. No voldria simplificar massa, ni generalitzar, i ja sé que ho estic fent...de fet gràcies al notenimremei lidlab podrà estar en natros constantment....però, que voleu que us digue. Al final l'únic que cerquem és comunicar-mos les persones que mos coneixem, o en tot cas conèixer persones de tot lo món però al fons, volem xafarderia casolana. Ho portem al gens.
Hi ha una anècdota que diu que Salvador Dalí als anys seixanta va ser objecte d'homenatges als Estats Units ( a l'ONU o coses semblants) i la seua preocupació era; d'això a Figueres se n'assabentaran? I estava a la capital del món mundial!
Som així, localistes globalitzats. L'únic dubte que em queda és que deu pensar un alemany, posem per cas, que entenga el català i cerque pel youtube xavier el coixo.

Que sí home, que sí, ja faig l'entrada...

Bé, un dia més, benvolguts germans, arriba el moment de confegir l'escrit corresponent a ... AHIR!!! Coll ... ja faig tard (ara Aloysius me faria dir "soc un carabassí podrit i no merixo estar amb la resta de carabassins de l'hort"). Bé posem-nos-hi (empatx de pronoms febles).

En primer lloc, deixem-nos estar de fleumes: no podem retirar-nos a cap mas, si no mos portem al "Maiestru". Seria greu ofensa i mos saltariem la tradició (ui sí la tradició, mira com me la salto), encara que la tradició podria ser deixar al "Maiestro". Ho hauriem de parlar.

En segon lloc, les cabres i les ovelles caguen. Sí, ho sento. I s'han de netejar i fan olor. Sí amics, no són com los gatets i los gossets. I has d'anar detràs netejant. Francament, me sembla que estem poc habituats a aquestes feines (i ara no comenceu a dir: "jo vaig tenir un ... i el cuidava", no és lo mateix cuidar-ne un o dos o cinc, que haver-ne de cuidar vint).

En tercer lloc, lo Rajolar o la Raval o qualsevol dels barris estan massa prop de tot per a retirar-nos. Per una vegada sigueu valents i busquem un lloc com el Mas de Comú, o millor encara "construïm el nostre propi mas" (en fascicles col·leccionables, i amb el primer número te regalen un tratje de masovera de veritat, en mocadoret i tot).

Si les tres objeccions anteriors són salvables potser tindrem èxit i podrem retirar-nos a gaudir d'una existència (sense ordinador ni internet?) bucòlica i pastoril (sobre tot això darrer) i fer formatgets.

Ara deixem-nos de ovelletes (beeeeeeeeee!!!!), i parlem de coses séries. Si hom (o don) vol "etre ecologiste" (pronuncieu com Dalí, allargant les síl·labes) potser la via millor és la que proposen dos senyors: un arquitecte nordamericà, William McDonough, i l'altre un químic, membre de Greenpeace, Michael Braungart, que desprès d'estudiar-ho i fer proves proposen un nou enfocament de la qüestió de la basura que llencem: el problema no és la basura, sinó que la basura no la pot aprofitar la natura directament. No n'hi ha prou que la indústria sigui sostenible, segons ells és lo mínim que podem demanar. El pas següent és aconseguir que lo que llencem sigui a més de biodegradable, aprofitable per la natura, que és ni més ni menys lo que passa amb les fulles dels arbres cada tardor: no només es podreixen, sino que la seva descomposició genera matèria primera aprofitable pels arbres i els arbusts.

Tot això ho han posat en pràctica en diversos projectes que han desarrollat: la planta Ford Rouge a Estats Units on van convertir una factoria de ciment i acer en un bosc i van substituir les teulades de plaques per cobertures vegetals, aconseguint estalvis de milions de dolars en calefacció i aire condicionzat. També fàbriques textils on han canviat tot el procés de confecció, de forma tal que les factories tornen al medi ambient més coses netes de les que agafen, per exemple, els desperdicis de teixits no es cremen, se converteixen en feltre (fieltro) que usen els pagesos de la zona a l'agricultura. El feltre es biodegradable, a diferència dels plàstics que utilitzen habitualment els agricultors.

En fi, no m'embranco més que podria estar dos dies escrivint. Vull dir que la qüestió del medi ambient reclama idees i enfocaments nous, diferents, provar potser coses que ningú no havia gosat provar abans. Però fa falta la col·laboració de molta gent.

Àndale Aloysius. El torn de joc te toca.

P.D.

William McDonough está construyendo el edificio de Habitat en Barcelona y varios hoteles en Mallorca

lo comentari que se va tornar entrada...

Va, que ara apareix l’optimisme del blog! Retorn de lidlab després de conviure en informatius comarcals 10 hores al dia… no volies ser periodista?? Au, 15 tasses!! jejejeje… i lo que xalo!

No us he fet comentaris, estava atabalada, rallada, pensativa, buscant los meus gatets perduts per la serra… Bueno, tenia la meua entrada dels rajolars per avui i estava fent este comentari per a intentar no descebre-us, però com que he vist que este comentari s’ha fet llarg, aprofito pa ficar-lo com a entrada. La setmana que ve, rajolars!

Per cert, acabo de vore que jo tb escric en dies importants… avui és Sant LLambert, que sense estudiar res va arribar a bisbe, vale????!!???

Vale, va. Vaig al gra. Res de noció. La nació la formen tots els qui, com dieu, comparteixen uns trets, una història comuna, una llengua, els qui a la vegada formen una cultura determinada i tenen sentiment i ganes de pertanyer-hi. I com que hi ha ganes de pertanyer-hi, la nació seguirà sempre. Clarament, com diu aloysius, el més normal és agranar cap a casa (tampoc molt i molt, que sinó se mos ompli de borra… (festival de l’humor a les 2 del matí…))… anar fent la cosa més menuda i treure “petites nacions” en los de la vora, perquè és en los que ens sentim més identificats, tot i que ens separe una frontera (de fet, només és un riu, que al meu parer uneix la gent, encara que els polítics ens vulguen fer creure que no) que no en los que viuen a tres-cents km. És en estos de la vora en los qui tenim unes característiques socials més similars, en los que compartim problemes i alegries i festes (les poques que hi ha), en los que mos manifestem... Però necessitem un marc més gran per fer la força i esta unió de pobles veïns és lo que fa la cadena gran i lo que, a poc a poc, permet que tots acabem sent una força més gran per donar la cara davant els qui no mos tenen en compte o mos donen pel sac, després d’assegurar estatuts, canvis en el fiançament, un aeroport més potent…

Pel que fa a la solidaritat mal entesa estic d’acord en kotassé.
Fa dos anys que puc votar (per cert que ja m’han caigut tots als peus). Abans de fer-ho, com gran part de la meua generació, anava a l’acampada jove, en los que canten in-inde-independencia… Tenia molt clar qui eren los bons i els roins. Un any després ja pensava que els qui “eren bons” ho eren una mica, però ara he vist que els que “eren bons” són roins, i que “els roïns”, encara ho són més. Tot i això, d’esta concentració de masses, lo de la solidaritat és lo que més argumentat recordo i me van convèncer bastant.

No hem d’oblidar que a Catalunya rebem molt poques subvencions, en canvi, subvencionem moltíssim (som el 12 % del PIB, aprox). L’Observatori de Finaçament CAtalà cifra en un bilió de pessetes el que donem i no rebem. Se diu que, en un any, cada familia catalana (formada per 4 persones, més o menys… entre lo que paguen i no reben podrien comprar un cotxe (osigue q ara conduiria lo meu C4 somiat i no l’opelet bonyat). Caldria prendre exemple, en estos casos, de països com Alemanya on el TC ha fixat un límit de solidaritat. El TC alemany diu que aportar més del 4% del PIB, els diversos landers, li sembla exagerat. Tenint en compte això, els catalans seríem tres vegades més solidaris del màxim que se considera a un país ric com Alemanya.
I lo que més ràbia fot és que, a banda de ser els més solidaris, los catalans som los de la etiqueta d’agarrats davant d’Espanya.

Vaia, que en estos polítics que tenim i tot lo rollo, estem rodejats del mal. No tenim opinió, ni equilibiri econòmic… la cosa no pot acabar bé. Això ho dic per lligar en lo que diu aloysius… Potser si que tens raó en que la Mare de Déu era més eficaç que els polítics per resoldre les preocupacions. Per això lo de “vos sois fin de nuestros males…” (jo tb me sé lo gojos, aloysius!! són molts d’anys d’amistat en les teues veïnes). Estic pensant en un dia fer un recompte i comptar avore si va més gent a votar o a buscar la Verge a l’ermita a les Quinquennals. Potser podríem començar a donar fonaments a n‘esta teoria (no la de Cipriano, la d’aloysiano), que la considero bastant acertada.

Xics, salut.

Torn de Kotassé!

Som nació o porció?... Visca la Verge de la Pietat

Avui he hagut d'aguditzar l'enginy per fer lligar algun comentari sobre la nació/noció de kotassé i la festivitat del dia, la Verge de la Pietat (ja veus lidlab, a mi també em toca escriure en dies importants).
Total, que passejavem este matí a les 9 del matí Tadzio(lo meu gos/amic) i jo pel carrer major pensant sobre nació, estatut, finançament ( la nostra actual santíssima trinitat inseparable) quan de la porta de l'església de les monges agustines se sentia que cantaven los Gojos de la Marededéu.Lo cor m'ha fet un bot i he pensat....ja ho tinc!
A partir de l'anterior escrit m'ha quedat clar que que:
1)En principi no necessitem ni país ni estatut....som catalans perquè parlem català i pensem en català
2) A partir de que tenim unes mancances en infrastructures i d'altres comencem a pensar que perquè no s'inverteixen tots els calers que paguem d'impostos a la nostra terreta....
I llavors naix la necessitat de tenir un estat propi, se posa en dubte la solidaritat amb els pobles d'Espanya, etc....
Me sembla que la idea era esta....però què passa...que serem independents i llavors trobarem quel govern de l'estat català no inverteix prou a les Terres de l'Ebre i llavors trobarem que.....

La identitat catalana, o més ben dit, el sentiment de pàtria catalana surt quan des de la capital del regne d'Espanya no satisfan les nostres aspiracions econòmiques......(segle XIX) i sorgeix la voluntat d'unir-mos perquè parlem una mateixa llengua. Però mos oblidem dels Valencians, perquè en un principi los corrents catalanistes surten del centre del Principat i València queda molt lluny....de Barcelona...però no pas d'Ulldecona i d'aquí surten les Històries de sempre...la desafeció popular que fins fa pocs anys hi havia entre la gent de les nostres terres cap al catalanisme que ja té arrels en les guerres carlistes.Perquè aquí a la gent no la podies enganyar, no podies dir que erem catalans perquè històricament bla, bla, bla...i posar la frontera a un Kilòmetre escàs d'Ulldecona....resulta que tenim més que vore en un vigatà que en un vinarossenc....mentida! I per això la diòcesi de Tortosa és reticent al català,etc,etc perquè s'ha utilitzat la llengua en un principi com a element vertebrador d'un país però que aquest país té unes fronteres que no son les de la llengua...Total, que si alguna cosa té la gent d'estes terres és que no és tonta i no pots fer combregar en rodes de molí....
Si que després a tot això s'ha volgut posar remei creant la idea dels Països Catalans....però no acaba de funcionar.
Després hem pensat (prou acertadament) això ho arreglarem mancomunat-mos...i surt la Taula del Sénia i ..Oh, què bé..jo ho trobo perfecte i penso, aquesta pot ser la terra amb la que em sento proper, en que es troba tota la gent que parla la variant del Català que jo parlo, que pensa com jo ,que sent com jo....però clar, estic caient en los mateixos defectes en que van caure los ideòlegs del catalanisme del XIX....tinc una visió centralista de les Terres del Sénia perquè visc al centre i clar.... a mi hem satisfà plenament auquest concepte però un veí de Vall-de-roures té un veí més cap a l'oest que l'allunya del Sénia i l'apropa a Alcanyís....i què fem....
Pos lo que feia la gent del nostre poble i de tots los pobles abans de tenir conceptes polítics....dir que la Mare de Déu és la nostra pàtria ..si no d'on ve lo de "que en ti sola se halla el puerto Virgen de la Piedad pura"?...la verge era el Port, la pàtria de sortida on tots tornaven i en lloc d'anar a pidolar com fem ara a les administracions li demanaven a la Marededéu....i estic per dir que seguríssim que era més eficaç que els nostres polítics, per això li dien "estrella del mar segura".

Ara li toca a lidlab....

Som una nació ... o una noció

Sembla que en això ens quedarem si continuem per la via actual.

En primer lloc, he d'explicar que no soc massa donat a la política, ni a la reivindicació pàtria. Soc català i parlo català, i a la majoria de gent que conec no li han fet mai falta banderes ni himnes. Ja sabem on vivim, ja sabem que parlem, ja sabem on vivim. Que jo hagi vist, encara que una llengua es prohibeixi la millor resistènica és continuar fent-la servir on es pugui: a casa, al camp, al bar, per això el català ha resistit. És a dir, hem de ser conscients que la millor forma de conservar-la és parlar-la, si no es fa servir una llengua es mor.

Tot i això i ja que estem en dates de festa, cal plantejar si de veritat val la pena relacionar-nos amb els nostres veïns espanyols de la manera que ens relacionem. D'una banda volen que Catalunya sigui una part irrenunciable d'Espanya, de l'altra no volen que siguem catalans, que parlem català, que fem servir el fet de parlar una altra llengua. Hi ha gent que no enten que Espnya és necessariament (si és que és alguna cosa) una reunió de pobles diferents i que s'ha de respectar les característiques pròpies de cada poble. I si a algú li sap mal que rotulem en català (els que ho vulguin) o que les nostres emisores parlin en català, o que la gent s'expresi en català pel carrer, ha de fer el que faria si anés a Estats Units, apendre a entendre la llengua pròpia primer i desprès fer-la servir.

De l'altra banda, tenim la indecisió dels que ens manen, que no apreten prou als de Madrid, que sembla que es queden sempre a un pas de demanar el que realment necessitem. Sempre fan faltar diners, sempre queda aquell traspàs que no han fet, sempre es guarden una carta que no donen i que no ens permet jugar bé.

I per últim, la solidaritat mal entesa. Aquella de "home, és que son comunitats amb un deute històric, que necessiten l'ajut de la resta de comunitats". Està molt bé, però no a costelles dels diners de les altres. Per a poder fer funcionar tot necessitem administrar el calés.

Però lo més important és que tinguem clar que a pesar de tot, és que tinguem clar que no som catalans "contra" ningú, que som catalans per que parlem català, per que neixem i/o vivim al lloc on es parla i es viu en català. I lo més complicat es fer-ho entendre a una gent que habitualment no ho vol entendre.

Disculpeu el retard. Aloysius el teu torn.

Parlant de cultura… Algunes reflexions.

Estos dies hem estat parlant de civilització, cultura, lectura, trivial… Jo avui parlaré encara no sé de què, exactament. Deixem-ho com a “algunes reflexions”.

Un dia m'explicaven que fa anys, molts anys... a la Cort Heian, les persones triomfaven segons el seu orígen social. Per distingir-se, ho feien a través de la caligrafia. Per a ells escriure era un art, per tant si algú era incapaç de fer bona lletra o acabar un vers, podia ser expulsat. Estaven sotmesos a una pressió cultural i intel·lectual considerable, així que, intentaven no decepcionar. A més, eren els encarregats de decidir els inicis dels actes religiosos, els colors dels vestits, etc. Eren una cort d’elit i els demés (entengueu masses) tenien poc dret a parlar, per no dir que no tenien dret a dir res.

Gairebé podríem afirmar, per tant, que la Cort Heian era una màfia de la cultura elitista.
Actualment també existeix esta elit cultural, entesa com un grup ben situat que pretén distingir-se de la resta pel seu nivell intel·lectual, però també penso que cada cop més la gent s’interessa per la cultura, sinó no s’entendria el fet que cada vegada els museus estan més plens, que la gent es preocupa per opinar (ja siga en blogs, en mitjans interactius, etc).

Tot i que, les masses, igual que amb la Cort Heian, estan “dis-li enganyats, dis-li condicionats” per les màfies culturals que existeixen avui dia. Per exemple, en les pàgines dels suplements culturals. Només cal veure com cada any Planeta treu (de la màniga?) un premi que porta per nom el seu nom i que assegura un munt de ventes i guanys.

Són estes masses les que han de ser crítiques en estos mecanismes empresarials que pretenen aconseguir uns objectius concrets sense tenir en compte que la gent té opinió. Jo crec que la gent si que pensa. Pensar no passa de moda. Hi ha molta gent, molts autors... que saben que el que fan grans empreses (com la citada anteriorment) no és activitat cultural, sinó activitat comercial i són crítics en esta realitat. I igual que en la cultura, la gran majoria es preocupa pel que passa al món.
I tot això ve afavorit per les noves tecnologies. És veritat que internet provoca una gran infoxicació i que la informació que es troba cada cop és més d’agència (poc contrastada, poc treballada), però també permet una comunicació més fluïda entre aquelles persones interessades en temes específics. Seria una espècie de circuit: cada cop hi ha ciències més complexes, més informació, saturació informativa. Augmenta la demanda d’una informació de qualitat i també la segmentació de temes, degut a la complexitat. Amb les tecnologies hi ha una major difusió i una societat cada cop més selectiva, que aconsegueix allò que vol per culturalitzar-se. Si tampoc és tant difícil... només falta voluntat, voluntat d’aprendre i ser crític.

I això és tot per avui. Espero les vostres crítiques.
Per cert, jo volia parlar sobre els rajolars i una nova descoberta que m‘han fet arribar... però ja que estàvem en este tema l’he intentat seguir. La pròxima entrada serà sobre el meu tema d’especialitat: “El rajolar d’ahir, un dels motors econòmics al barri de Sant Joan del Pas”.

Amsterdam o el no res absolut

Hola, xics, m'avanco unes hores al meu torn pero es ara que puc escriure.Continuo sense trobar els accents al teclat, per tant paciencia.
Jo no he vingut a Amsterdam com a viatge de final de batxillerat, de fet quan feia el batxillerat dubto que hagues volgut vindre. Pero ja soc aqui i que m'he trobat?Poca cosa.
La ciutat no esta gens malament, pero no te res de l'altre mon.Me falten elements arquitectonics especials, que distorsionen fins i tot, el que siga menys aquesta uniformitat insultant. Tot es massa monoton. Despres...molts de museus pero molt buits de contingut. El Rijsmusieum...home, dos Vermeers, algun Rembrant... algun Hals......dema anire a vore Van gogh.....Botigues, mira....moltes llibreries aixo si, per cert he trobat un llibre que no trobava i m'ha fet il lusio.Galeries d'art boniques............ pero lo que mes me sobra es tanta gent jove.Crec que una ciutat ha d'estar equilibrada en tot, hi ha d'haver gent de totes les classes etc etc, pero aquesta exaltacio de jent jove per a no res.... si nois,res de res.
Perque estar drets durant la nit en un cubata a la ma i parlant, aixo ja es feia a Ulldecona a la porta de l'impacte.....fumar marihuana,...me sembla que se'n fuma tanta o mes per les nostres terrres....
Pero tot este capital de gent jove assegut xerrant i no fent res me desespera.On estan les exposicions que m0onten la gent jove i que de tant trencadores no les pots ni qualificar?On son els concerts interessants, al carrer si conve, de musica i estils insospitats? Aqui no hi ha res de res. Aixo es un inmens i autentic PIJERIO, de gent fent posses per tot arreu........
Suposo que dissabte que sortire d'Amsterdam vore una altra cara d'Holanda, pero lo que estic veien ara es molt decebedor.Ara, es interessant perque realment exemplifica el final de la civilitzacio europea.El no res s'esta apoderant del nostre continent i me sembla que no ho podrem aturar.De tota manera em nego a no aportar el meu gra d'arena per intentar aturar aquest desproposit.SOM UNA CIVILITZACIO OFEGADA PER ELLA MATEIXA.No fa falta BIN LADEN, ja hi ha algu que s'ha proposat acabar en la nostra manera de viure i ho esta aconseguint....fent-nos tornar ESTUPIDS I PIJOS.

Ara si, va ... mecànica quàntica

Una setmana molt accidentada, però ara escriurem el que voliem dir sobre el tema de Lidlab.

Estimats companys de bloc, la qüestió és que no hi ha cosa més horripilant que les frases fora de context. Posaré un exemple: fa uns anys algun "progre" feia servir la frase "Tot és relatiu, va dir Einstein" per a justificar el relativisme de tot tipus, cultural o polític. Realment quan Einstein va dir això no pensava més que en la seua teoria de la relativitat, i se referia a que no podem aplicar les mateixes equacions per a càlculs terrestres, on mana la gravetat, que a la proximitat d'un estel, que al moment de la creació de l'univers, per què les condicions són diferents.

Així mateix, la teoria dual de l'electró: que l'electró se comporta com a ona i com a partícula, no és massa convenient utilitzar-la sense saber que:

a. La mecànica quàntica només és un aparell matemàtic que serveix per a crear un model que ens aproxime a la realitat. No sabem encara exactament que és ni com és un electró, sabem com se comporta. Sí que sabem que es troba en un estat constant de vibració que el fa comportar-se com a ona i com a partícula, però això és una conseqüència de que el sistema a estudiar (l'electró) és tan petit que els nostres instruments d'obervació l'afecten de tal forma que no podem conéixer al mateix temps la seva posició i la seva velocitat, aquest principi és el principi de indeterminació de Heisenberg.

b. Les conseqüències d'això no serveixen per a justificar cap cosa de la vida real.

c. Tot això que he exposat encara està en discussió. Hi ha científics com Stephen Hawking que pensen que no podem mesurar velocitat ni posició per que els electrons no existeixen com a tals, que només són ones d'energia. Aquest punt de vista obriria moltes portes: imagineu pensar que la matèria que sempre hem donat per fet que és la constituent principal de l'univers no existeix, que tot són ones d'energia.

Bé, ja m'he fet prou pesat. Fins la propera entrada. Aloysius, te toca.

Ups, que casi no me'n recordo de fer l'entrada

Per circumstàncies, alteraré una mica l'ordre del bloc. L'entrada començarà ara.