Ho he aconseguit.
M'he assentat, he posat tabac i l'he encés ... però tabac, eh? Ja estic fumant.
És tard, no porto cap pressa i el fum ajuda a pensar. De tant en tant va bé.
Per cert el quadre és del senyor Magritte, pintor surrealista i dadaista. Ja en parlarem un altre dia.
I com que ja esti ben apossentat podré escriure esta entrada. Podia començar parlant de la polèmica anterior: del comentari d'Aloysius que no he pogut llegir (ja ho averiguaré ja). Però per si de cas tenim més públic, en primer lloc parlarem de: "Utilitat del teatre".
El teatre, estimats amiguets (passo del femení, suposo que enteneu que me refereixo a tots), serveix per a moltes coses. Passem a citar-ne algunes:
- Ajuda a treballar la veu.
- Ajuda a les persones tímides (entre les quals me conto) a vencer la timidesa, a saber estar en públic.
- A millorar la dicció.
- A desfogar-te sortint, deixant una estona a la persona real i fent teu un personatge.
Ara la segona part, que la primera era circunstancial:
Allà a la vall d'Alldakanough un hortet he cultivat ...
Així comença un dels poemes del gran J.C. Phisbling, un autor anglofaldut (si non e vero e ben trobato), on critica les petiteses de la vida al poble de Alldakanough, una localitat del sud de Gales. L'autor se centra molt en la mesquinesa de certes persones, en la fixació en coses tan insignificants que convertiexen en grans mansion, en castells inmensos. No només els construeixen, hi viuen dins, s'hi instal·len i com a okupes del seu propi invent es resisteixen a sortir.
(Segur que algú de la audiència s'ha perdut. Per als despistats, no parlo de cases físiques. Mos perd la tele-basura.)
Bé, continuo. L'autor, del que ja us donaré més referències, parla de la gent, però sense voler fer-ne una estampa costumbrista. Molt al contrari, critica acidament els aspectes més rastrers de les persones, dels tipus que retrata a la seva obra.
(Ara me trec la careta de crític i pregunto: podria ser que inventant un poble poguessim aconseguir els mateixos efectes? Si Fernando Pessoa podia crear personatges ficticis, natros també).
Espero haver sacsejat alguna cosa. Una miqueta?. Ja m'ho direu.
7 comentaris:
Hauries de dir Mounthave, que certament és la comarca dels hobitts ... ai, perdó, dels habitants d'Alldakanough.
És ben coneguda la baralla entre els clans d'Alldakanough. De fet, a la comarca hi ha una dita: "Tens més parents que un d'Alldakanough", fent referència a les famílies extenses de la població.
Perdó, és veritat, Mounthave, no sé d'on he tret un topònim tan inversemblant com montsià!
Però què, et serveix el principi?
Trobo que la temàtica derivarà cap a la mitologia i crec que estem posant els fonaments d'una nova TETRALOGIA, però de Phisbling
Jo ja estic pensant en un títol: "El senyor dels cordells", per exemple. O "Retorn a Faldhead", on explicariem l'ascensió i caiguda dels clans d'Alldakanough, tot en la veu d'un jove que té un amic ...
...no cal que te conte més. A bon entenedor ...
Trobo que les grandeses i misèries d'Alldakanough del gran Phisbling no han trobat ressò en cap comentari de lidlab.
Amic kotassé, potser serà que tu i jo ja estem per a que mos tanquen al Peter Mateugh i mos apliquen corrents elèctriques.
Potser que comencem a estar més acabats que el nostre old james.potser som old kotassé, descendent si no m'equivoco del gran Phisbling i old Aloysius?
Bones old Aloysius i old Kotassé! Acabo de fer examne d'anglès i el divendres en tinc un d'Hª del periodisme i quan tinc examens solc desparèixer i aïllar-me del món, eus aquí el perquè de la meua absència.
La Història de Phisbling és molt exemplificativa i realista, però, encara que siga tard, deixeu-me intervindre i aportar una mica de context.
A la vall d'Alldakanaugh la vida era un teatre, un gran poble posat sobre un escenari on tots actuaven i tots prenien diferents rols (per això ara segueix la tradició...)
Els protagonistes principals eren aquells "que sabien de tot" sense saer res i que, sense voler,van aconseguir convertir-se en la mà dreta de les autoritats. Entre tots, sentien el poble, però no l'escoltaven.
Els actors secundaris eren la immensa majoria. Duien a terme el seu paper, resignats, havien de obeir les ordres, no tenien més remei.
El públic eren tres. L'Orpheus Monthave estava una mica buit, la veritat. Però estos tres eren la mirada crítica. Hi havia Phisbling, l'encarregat de posar per escrit tot allò que observava al seu voltant i els seus amics, Ilosh i LAdysh (us agraden?). El primer ajudava Phisbling en la seua tasca... La segona, solia abandonar els seus companys sovint... jem, jem... Potser s'estava convertint en l'antagonista de l'obra...
jejejejejeje!!! Això mai, eh!
Perdoneu la meua poca lucidesa, però fa mitja hora he hagut de "pensar massa" i no surt res de bo!!!
avore com seguix la cosa...
L
Publica un comentari a l'entrada