Estic esgarrifada. És l’adjectiu que millor descriu la sensació que tinc després d’haver vist el documental d’Hadamar. Esgarrifada pels actes que eren capaços de dur a terme els nazis, per l’opinió que tenien de la societat que patia algun tipus de disminució psíquica o física, per la duresa de les imatges –i pensar que són reals- i perquè l’estat usava els mitjans de comunicació per convertir aquestes injustícies en crims justificats i per convèncer la població alemanya de que tot el que feien era per aconseguir una societat pura, forta i apta. És a dir, per crear una raça perfecta i eliminar tots aquells que no eren productius ni necessaris.
Hadamar és un documental que reflecteix el gran poder que tenien els mitjans, sobretot els audiovisuals, i la doble funció que van exercir als anys 40 en el règim de Hitler: d’una banda, la importància que tenien com a mitjà propagandístic per convèncer a tothom d’un fet i, de l’altra, el valor que tingueren com a arma de denúncia dels crims de guerra que es van cometre –igual que havien fet els articles i fotografies anys enrere-.
Per als nazis, les persones que patien algun tipus de deficiència i les que provenien de famílies políticament no acceptables eren morts amb vida, la seua vida no tenia sentit. A més a més, les previsions que feien apuntaven a que en pocs anys 1 de cada 4 persones serien gent d’aquest tipus i que no es podia permetre “aquest corrent d’horror infinit”. Per això, el règim va començar a projectar als 5.300 cinemes alemanys, de manera obligatòria, pel·lícules que inculcaven a la societat la seua ideologia i, d’altres que donaven suport i justificació a la gent que executava els crims per demanda de l’estat. Les primeres pel·lícules eren films d’aficionats, fins als 40 no es van dur a terme les que usaven tècniques de persuasió subtil. De totes maneres, tant les unes com les altres, eren igual de cruels i injustes.
Per convèncer la societat, emetien pel·lícules com Opfer o L’Herència. A la primera, la Comissió de Política Racial del partit, exposà una versió deformada de les teories de Darwin, que deien que només els forts tenien dret a sobreviure. La segona, defensava la llei que havien creat a favor de l’esterilització de les dones i justificava l’eutanàsia en casos de persones malaltes. A banda de comparar les persones amb animals, els protagonistes de les pel·lícules eren científics o famosos de la època –amb repercussió i influència social- que donaven autoritat a les falses teories i premisses que donaven els metges i experts. A més, afegien que no es podia consentir que molts joves sans i purs “perguessen la seua vida atenent les necessitats dels bojos incurables”. Per encoratjar tots aquells que participaven en els assassinats en massa, com en el cas d’Hadamar –un sanatori preparat per dur a terme les morts dels malalts i falsificar els documents de defunció-, les pel·lícules transmetien la idea que aquelles morts eren per caritat. Juntament amb la llei de salut hereditària, l’estat tenia la obligació de matar les persones incurables per alliberar-los del patiment inhumà que els havia tocat i per disminuir la despesa que suposava assistir-los. Un exemple d’això és el film Mentalment Malalt, que reflecteix les morts caritatives com la conclusió definitiva dels raonaments científics –que eren inqüestionables-. Tot això anava enfocat a través d’imatges manipulades. Agafaven els malalts amb la llum procedent de sota per causar més por, els insultaven, els treien en els pitjors moments per justificar els seus discursos i afirmaven: “Són un perill greu per a la salut d’un poble”.
La reflexió última que faig d’això és: Com eren capaços d’opinar els funcionaris de l’estat sobre la vida dels altres, sense haver-los vist en la vida? Quin dret tenien a fer-ho? Cap. Només la intenció d’inculcar una idea de societat ideal i poderosa. Fins i tot, la seua manera de parlar era tant convincent, que els familiars d’alguns “malalts” creien que tenien raó, que calia acabar amb ells.
Finalment, en el documental hi ha diferents testimonis. Persones que van escapar dels sanatoris i de les dutxes de gas, fills de mares que van morir amb diagnòstics falsos per no ser afins al règim, funcionaris que van treballar en els centres i eren testimonis de la realitat, etc. És dur pensar tot el que va passar, i també ho és pensar que hi ha persones d’aquestes que encara són vives i que han de continuar vivint amb la consciència del que van ajudar a fer a l’estat o del que van haver de viure. Com es va pagar això? En el Procés de Nuremberg, Sentís ens explica que encara que els nazis van destruir la majoria de pel·lícules, els nord-americans van trobar proves dels crims de guerra i es van jutjar, en el procés més important de la història, els principals dirigents i supervivents del govern nazi. Això va servir per treure la culpa dels crims a la població alemanya i evitar-ne de nous. Però, s’ha aconseguit? La resposta és no. Els mitjans, continuen mostrant imatges de la crueltat que podem arribar exercir unes persones sobre altres per les simples diferències socials, polítiques, ideològiques o religioses. A partir d’aquí, cadascú pot reflexionar el que hem fet i estem fent encara amb la vida de les persones, amb el primer dels drets de la Declaració Universal de Dret Humans.
4 comentaris:
Vaig a ser políticament incorrecte.Però és que avui una mica també passa en la nostra societat. Resulta que si una dona està enbarassada als tres mesos li fan la proba del programa Oscar per veure si el fetus presenta indicis de Síndrome de Dawn. Si la proba surt positiva (poquíssims casos) la mare té la opció, sabent això, d'interrompre l'embaràs.
Fins aquí em sembla tot bé.Evidentment que ha d'haver aquesta llibertat però em preocupa el problema de fons, i ho dic perquè ho he sentit en primera persona a dones que els havien de fer la proba; "si surt positiva abortaré perquè et compliques la vida, la de la parella i la d'hipotètics germans per sempre)
Tot és molt respectable però crec que d'aquesta manera estem fent una selecció genètica encoberta.Les persones amb síndrome de Dawn donen uns maldecaps, diferents però no superior als que donen els fills "normals".Però ningú negarà que són persones humanes, força autònomes avui en dia i sobretot amb una capacitat superior a la normal per donar amor als seus pares i familiars.
En canvi dir això sembla "de missa" o tot lo que vulgueu, però si és així, jo sóc de missa.
Desgraciadament, recordarem el segle XX per tota esta série de desgràcies: hem aconseguit en cent anys arribar a uns nivells de monstruositat que mai s'havien vist, ajudats per les tècniques més avançades. Potser és la forma més monstruosa de matar: en nom d'un ideal d'home i usant l'estat modern i tota la maquinària que té al seu servei.
No oblideu que tota la qüestió del maltracte a les persones amb deficiènies de tot tipus no va ser exclusiu dels nazis. A tot el món van haver durant la segona mitat del segle XIX i molta part del XX metges i altres científics (suposats científics) que internaven a tota esta pobra gent dins de centres horribles i els condemnaven a una vida que no la voldrïem ningú. Recordeu les tèniques d'electro-shock o les teories de Lombrosso que classificava a la gent segons la mida i la forma del cap. O les lobotomies, que es van convertir en la solució per a tot.
Per sort, això ha anat desapareixent. Però em pregunto com en nom de la ciència se pot sotmetre a una persona a patiments tan grans. Éls verdades malalts eren els metges, que no s'adonaven del que feien.
Efectivament, no té sentit abortar en estos casos, per que hi ha prou mitjans
a la societat per a que una persona amb síndrome de dawn o amb autisme lleu s'integre i pugui gaudir d'una vida plena, a la seva manera. és clar.
Ni estic a favor, ni en contra de l'abort. Estic a favor que hi hagi lleis que garanteixin la llibertat de poder portar a cap la decissió que una dona prengue.
El problema és que la llibertat s'ha de saber fer servir. I aquí és on comencen els problemes.
El que a mi em preocupa és com hem passat d'una societat que s'escandalitzava de que una noia ensenyés un trosset de cuixa per sobre dels talons a ara en no qüestionar-se la perversió que suposa l'avortament en determinats casos. Anem a més o a menys?
No crec que anem a menys. Suposo que abans certes institucions exercien de censores i reguladores, una tasca que s'havien autoassignat, perque se suposa que cuidaven de la salut espiritual de la gent. I se suposa que hem de tendir, repeteixo se suposa, a una societat on cada individu prengui les seves decisions lliurement, però informat en tot moment de les conseqüènies del que fa. Això és el desig, la realitat és que la majoria ens continuem comportant com animalets en estes situacions. En un cas d'abort s'hauria de pensar la decisió molt bé, però em temo que molts cops manen coses com "que diran si..." en el cas de noies joves i en el cas de dones que treballen en llocs de direcció d'empreses els suposa de vegades un obstacle per ascendir. I ja sabem com acaben aquestes situacions.
Suposo que la gent s'adapta al medi. Però ara no tenim excusa, el medi on vivim l'hem creat nosaltres, la majoria no perseguim peces de caça ni hem d'aconseguir el menjar rapinyant. Vivim a un medi que hem construït per sobreviure millor.
O això suposem.
Publica un comentari a l'entrada