Tornem-hi.
Estimats amics, hi ha qui diu que els notenimremei som uns pedants. Jo encara diria més; som arrogants. Us heu parat a pensar que en aquest blog encara no hem parlat mai de la crisi econòmica? Només és un exemple. Però és que hi ha més temes universals que tampoc hem abordat. Parlem de trascendència, de cultura , de la vida i de l'art però ens manca parlar d'allò que ens diferencia de la resta dels mamífers....l'amor.
Si si, amics, kotassé...no aixeques les celles...lidlab....no m'he tornat boig.
Von recordeu de la meua alumna I?. Si, aquella que últimament estudiava poc. Doncs finalment me ho va confessar: I està enamorada. És fantàstic. La veritat és que em vaig emocionar molt quan m'ho explicava. Jo, com sempre faig, vaig començar a ironitzar sobre el tema la qual cosa la va disgustar. Però al cap d'una estona d'estar parlant el meu posat es va anar tornant seriòs. I és que m'estava explicant un drama, sobretot sabent que estem parlant d'una persona de quinze anys.
I és romanesa i està sortint amb un xic cinc anys més gran que ella que també és romanés. I resulta que com sabeu la crisi econòmica està fent tornar a casa a molts inmigrants...i aquest és el cas del xicot d'I. Per una banda I no sap encara si a finals d'any ella i la seua família tornaran a Romania.Mentrestant el nòvio d'I marxa la propera setmana. I el més greu del cas és que l'única cosa que ha fet que aquestes dos persones es coneguen ha sigut el fet de viure a Ulldecona. A Romania cadascú viu en parts del país molt allunyades. I està desesperada. Cada dia que passa és un conte enrere. Quin drama!
Això m'ha dut a plantejar-me l'orígen de l'amor en les persones. És fruit de l'evolució de la nostra espècie? Els homes primitius també l'experimentaven? I els animals què?
Aquí, permeteu-me-ho, no m'acabo de creure que sigua un instint natural per tal de perpetuar l'espècie. Per a això ja tenim l'instint sexual. I a mi em sembla que l'amor sent surt dels paràmetres objectius que ens etiqueten com a animals. L'amor ens diferencia, ens fa especials. Perquè a més aquesta "malaltia psíquica" diuen que té data de caducitat. Una vegada la flama de l'amor s'ha extingit queden sentiments tan nobles com la gratitut, l'estimació, l'apreci...i en el millor dels casos el respecte. Però és que de vegades aquell ésser que tan hem estimat pot arribar a convertir-se en el nostre pitjor enemic.
A més tenim l'amor juvenil que és el més autèntic i genuí. Tota la resta seran fal·làcies, tristes còpies o segones parts mai prou bones.
Envejo I per la sensació d'intensitat i plenitut que experimenta, però la compadixo pels sofriments que segur que pateix, un nus al pit que no la deu deixar ni respirar. Meravellosa angoixa irrepetible que els anys i la vida s'encarregaran d'exterminar.
9 comentaris:
Aloysius!! no s’hi val… això no és una entrada… això és un repteee!! és molt difícil parlar de l’amor…!!!
Quan tens quinze anys vius lo millor. És el principi de les experiències amoroses, és un canvi en tots los sentits, perquè, tal com li passa a n’esta xiqueta, això d’estar enamorat repercuteix en tot –en el comportament a classe, en los amics, en la familia, en l’actitud que postres en les activitats extraescolars…,etc.-. I a la vegada que vius lo millor passes los majors disgustos. Tot és molt més especial. És la primera vegada i les primeres vegades sempre són especials. I si a més, agents externs provoquen separacions –com és lo cas- te mors per dins. Per què s’han de viure estes injustícies? Qui sap.
De vegades, en molts temes, els adults pensen que el que viuen els joves, perquè ets jove, precisament, no és important. Però en realitat és tot lo que vius en esta etapa lo que te fa vore les coses d’una manera o d’una altra en el futur. Sap mal haver de ser testimoni o agent implicat en històries com estes. Quan te confien una cosa així és que realment a la persona li preocupa molt i saps que és imposible ajudar. De vegades, però, d’estes separacions sempre surt alguna cosa positiva. Encara que se digue que la distància acaba en tot, molt cops la distància enforteix els lligams.
Demà ja parlaré de manera més tècnica, però, a mode d’avanç, l’amor no té data de caducitat. Esta nit, precisament, pujant en lo ferrocarril he pensat que tenia davant nou tema de blog. Al meu costat una dona gran (70?) i enfront el seu home (75?). Al meu davant un xic jovenet (la meua edad?). L’home estava tant atent a cada cosa que feia o deia la seua dona… eren envejables los somriures que se feien sense dir-se res. S’han passat dos estacions mirant-se. S’aguantaven la mirada i cada vegada se’ls estiraven més els llavis, cada cop somreien més. No sé de que, és clar. Suposo que ells, sense paraules se saben entendre… els anys junts… Sense adonar-me… els mirava, i io també somreia. I, quan he mirat el noi del meu davant, també. Els dos estàvem pendents del què feien. No sé que pensava el noi, no sé perquè natros també reiem, però io me moria de ganes de tenir un futur similar…
Crec que l’amor no caduca. I que no se substitueix per carinyo, etc. com se sol dir. Això només són factors que se sumen a l’amor que naix a primera vista.
uuu…. trobo que m’he passat. Aquí la mitificació de l’amor…
reflexiono en lo coixí i… demà més!
i gràcies per retornar, amics!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ah! A! no crec que espigues boig… m’agraden estos temes tendrets… jajjajajaj!
Hola joveneta.L'amor no caduca?
Perquè és difícil parlar d'amor?
Ha de ser fàcil com parlar de qualsevol cosa.Perquè tampoc és una cosa que s'ha de magnificar.
En definitiva és un sentiment que ha fet que les persones no prosperen perquè aquest sentiment els ennuvola els sentits. I lamentablement moltes vegades després d'un gran amor ve un inmens odi.Perquè l'amor no ens deixa vore la realitat.
També hi ha els cels. Malament quan n'hi ha però pitjor si no existeixen!
Dic primer, per a què no s'entengue que sempre és així al100%, que molts cops estar enamorat i tenir algú al costat que et recolze aparta estos núvols i prosperes gràcies a això, a este suport o recolzament que et dóna l'altre. No trobeu?
I parlant dels cels... los cels són genials (quan no s'arriba a l'extrem ,claro, perquè podries acabar fart i enviant-ho tot a la m...)!
En este sentit torbo que tenim un problema (o no) la majoria dels humans... almenys hi ha gent que de vegades ho comenta en mi i és veritat. Hi ha mil persones que te poden atreure, de les quals t'enamoraries i potser hi estaries molt bé. Si ho sents tu, no passa res, però si saps que ho sent l'altra persona... te mors dels cels!! Per què? Som uns egoístes o és un instint? Això dels cels és gairebé més difícil que l'amor...
Però si busques recolzament la majoria de vegades no és amor;és interès. L'amor normalment no facilita la vida, al contrari, te la complica.
I l'amor sempre és egoista.Quan hi ha comprensió ja és una altra cosa.Afecte? Però mai amor.Amor és irracionalitat.Trobo!
Amor, amor ... no el podeu definir. Si el definiu ja no és amor. Hi ha moltes sensacions humanes que no podem definir. Bé de fer podem ... podem intentar-ho, però sabeu que passa, que la definició no és la cosa, i sempre ens quedem curts. Però que hi farem, el llenguatge és lo millor que tenim per a intentar entendre que passa entre dues persones.
Suposo ... no ... sé que dos humans es coneixen, s'agraden, comencen una relació i projecten coses junts. I una separació trunca les expectatives, les il·lusions, més quan som adolescents i tot aquesta estimació se manifesta d'una forma possessiva, material, vols tenir a la persona al costat, sinó l'univers és una merda (ho he vist).
Que faré si se'n va? Deu pensar I, no el voré, no el tindré al costat, tota comunicació és difícil. No intenteu raonar-ho, quan som joves tot és materialitat, ho hem de tocar, olorar, pessigar, acaronar. En fi, una plana sense arbres sembla l'Himalaia amb arbres.
Que si és quelcom més que una pulsió reproductora? Probablement és un refinament, tenim una ment complicada. Us recordo que igual que som capaços d'estimar i vestir a l'ésser estimat amb les millors robes, també som capaços de negar la condició humana a algunes persones amb la mateixa facilitat. No parlo de persones concretes, sinó de l'espècie.
No ho sé.Definint l'amor fins i tot els diccionaris se la peguen.Mireu a wikipèdia i la definició deixa molt que desitjar.
Però hi ha encara un amor molt més dramàtic que tots els que em comentat que és l'amor no correspost.
Tragèdia allí on les hi haguen.El patiment aquí si que pot arribar a ser insuportable.
Així que amics, espero que esteu amorosament correspostos i en plenitut.
Ja comencem. Correspostos i en plenitud? Com vulguen dir, per a estar en plenitud has d'estar necesariament enamorat? Ai, ai esta moral cristiana ...
És que l'amor és dir un SI a la vida i tot lo que t'envolta.El món adquireix una qualitat especial per a l'enamorat.Tot està bé, tothom és bo.És la plenitud.
És que no hi pots fer més, la religió havia d'aparèixer...
Publica un comentari a l'entrada