Ben retrobats amics:Després d'aquest imperdonable però necessari recès, hi torno amb energies renovades. I el tema no és altre que "Les revolucions"
Estos dies, apartat del soroll mundà, m'he refugiat en la lectura del llibre "Poètica Musical" del compositor Igor Stravinski. El volum no és altra cosa que un recull de diverses conferències que el genial músic va pronunciar a la universitat de Harvard cap a finals dels anys seixanta.
Stravinski parla de música per a no músics, però a persones del món universitari, per tan no entra en terminologies musicals desconegudes per a la majoria i es centra a parlar de música i creativitat.
I una de les coses que més m'ha cridat l'atenció ha estat la bastíssima cultura "general" que tenia el compositor. Sap de tot i a més li intuixo una certa predisposició cap a la trascendència que ja m'agrada.
Stravinski diu que una de les coses que més li molesta quan es parla de la seua obra és que la qualifiquen de revolucionària. I ell és pregunta, què és una revolució? I és llavors quan diu que hem d'anar a l'etimologia del mot; moviment de rotació d'un cos al voltant d'un eix.
I això és una revolució, un donar voltes per una corba tancada fruit d'una energia que s'aplica a un mòbil, més o menys ràpida, però que finalmement quan s'atura el cos es troba en el lloc d'orígen. I això és el que el creador de "La consagració de la primavera" no vol. Ell es sent dintre de la tracició, i diu que només així, dintre de la perpètua evolució de les coses aparentment inamobibles es pot anar cap endavant.
I això ho podem extrapolar a tots els moviments revolucionaris de la història. Un esdeveniment revolucionari és un fet aïllat, que s'acaba en ell mateix, que enriqueix per l'energia que momentàniament desprén però que en acabar tornem al principi en que estavem.
No estarem sempre esperant revolucions que no són tal, o que són falàcies, per acabar al punt de partida?
Ja ho veieu amics, en temps de crisi nosaltres parlant de l'etimologia de les paraules. Potser sí que som frívols. Com li diu Íngrid Bergman a Humprey Bogard a Casablanca quan els alemanys entren a París " el mundo derrumbándoase y tu y yo enamorándonos", però ell li diu "los alemanes iban de gris i tu ibas de azul". Sublim.
3 comentaris:
Potser el problema és que les úniques revolucions que han provat de fer són externes, no internes. Han volgut canviar el món sense canviar les persones. M'explicaré: no podem instaurar la pau per decret, per que els que creem els conflictes continuem igual que sempre. Quan volem canvis, canvis d'orientació sempre pensem en la part física. En el cas que cites, el canvi de concepció partint des de la tradició és interesant. De fet, els canvis que comencen oposant-se a alguna cosa solen acabar convertint-se en la cosa a que s'oposen. Exemples a cabassos: l'esquerra que va sorgir per oposició a una dreta tradicional ha format les seues tradicions i litúrgies, igual que el comunisme. Ha mort gent, ha hagut violènica, guerres, i la major part del món continua igual perque l'únic lloc on no ha hagut revolució és al nostre cap, l'origen de tots els mals ... i del bé.
Gràcies pel teu caritatiu comentari.A més lo que dius és ben cert. Oposar-se a...és no tenir projecte.
Jo trobo que moltes etimologies les creem mitjançant el que ens expliquen. I la paraula revolució sempre va al costat de guerres, batalles… i signifiquen un trencament en tot el qui hi havia a la vora, un començar de nou i millorar la situació que se vivia. No sempre és així, com tu demostres, però això és a lo que ho associem.
I per cert… la meua obessió… “Stravinski parla de música per a no músics”... Molt més fàcil seria el món si els experts parlessen per als no experts. Però pareix que i ha moltes coses que no es poden fer extensibles a la majoria. Un lleguatge especialitzat facilita més les coses. Si la majoria no ho entén, més simple és per als qui sí que ho entenen.
Publica un comentari a l'entrada