Transhumància

Hola amics, quant de temps sense escriure, sense parlar, sense trobar-mos… Me sap mal haver estat absent tants dies.

Fa unes setmanes, mentre estava estudiant a la Rabal, un dels veïns ens va avisar que des de Traiguera, per la Via Augusta, estava venint la transhumància i que en poc més d’una hora estarien al riu, després pararien a la bassa i continuarien cap a Amposta i Reus.

La veritat és que la notícia me va fer molta il·lusió, perquè mai ho havia vist –només n’havia sentit parlar algunes vegades-. I encara me’n va fer més quan els pocs veïns que queden comentaven que feia més de 50 anys que no veien ramats passant pel barri. “Cinquanta o més…”. Va ser una sort enorme poder estar al lloc i l’hora i veure totes les vaques, bous, bovets i cavalls caminant lentament, seguint els pastors i els jinets reunint els fugitius que, en comptes d’anar pel camí, caminaven pel marge i pels bancals.

I esta situació me va recordar a un conte que me contava mun iaio quan era menuda. La filets, crec que era el títol. Per poder-se casar amb la seua filla, el rei havia reptat els pretendents a arribar a palau anant ni vestit ni despullat, ni pel camí ni per fora del camí. I el més llest, vestit amb una xarxa de pescar i a caball d’una cabra ho va aconseguir. Ni anava vestit ni despullat i, amb els salts que pegava la cabra –refermant l’adjectiu que la sol acompanyar el nom- anava pel camí i pels bancals. Crec que del conte se n’han fet diverses adaptacions, el que jo recordo és este. De fet, no me quadra massa el títol en l’argument de la història… però, de fet, el més important és la moralina que en trèiem, i és que, en una mica d’ingeni, sempre s’aconsegueix realitzar el que et proposes. No calen grans sumes de diners ni tot l’or del món.

Des de dalt d’un arbre, fent un petit vídeo en la càmera de fotos, vaig preguntar als pastors quant temps feia que caminaven i me van dir que feia quatre dies que havien sortit de Fortanete. No vaig ser a temps de preguntar on passaven les nits, però suposo que deixarien els ramats pels masos i ells descansarien el més aprop posible dels animals, per tenir-los controlats. Tot això acompanyats d'aquell fred impressionant que feia… quin valor! Quin remei, vaja!

Potser sembla una tonteria, però el que més il·lusió em va fer és que, a banda dels dos pastors, anaven altres nois a caball, com he dit. Nois que tenien entre 18 i 25 anys, com a molt. Una mostra de que no tots estan davant un ordindador, consola o Tv les 24 hores. Hi ha qui encara treballa per mantenir les tradicions, i ho admiro. Tradició que, en el fons, és un treball més...

Així que, per uns moments, el mas que separa o uneix, com vulgueu dir-ho, Catalunya i el País Valencià va estar rodejat dels animals que pastaven a "l’herba fresca" de banda i banda del riu. I els veïns comentaven entre ells que quan eren menuts això era una cosa normal, que cada any, passava dos o tres vegades la transhumància i que anaven a veure-ho i a saludar els pastors… i me va fer encara més il·lusió reviure en ells les vivències de la seua juventut.

Ara mateix he acabat el llibre que em llegia. Paul Auster diu que les coses que s’escriuen són prediccions del futur que solen cumplir-se amb el temps. Hi estic d’acord, però trobo que com los records no hi ha res. Segur que és millor reviure el que ha passat, que no viure el que vindrà. O no. Qui sap.