Després del Ball de Mantons, què..?

UN EXERCICI MÉS DE FORMA QUE DE CONTINGUT.

A diferència de les entrades dels meus dos companys, lo meu tema és un tema concret i, damunt, ja el tenia preparat, vale?

Dieu-me "cutre", dieu-me "patxanguera", però com ja vaig indicar al comentari de notenimremei jo sóc una persona que sent una certa passió per les festes majors del seu poble. Cada any, quan arriba el final de l’agost estic a casa, deleïtant que arribe el programa de festes (no per criticar les pubilles) i encara que haja sentit "que no, que no fan res", jo fullejo i miro dia a dia, línia a línia, els actes, esperant trobar alguna novetat: lo concert d’aquell grup de moda, lo ball de mantons en dimarts, que a la carpa hi haja un dia de festa ska, que inviten el quintet Forvmbrass per fer una cosa diferent... per demanar que no quede! Però no. Enguany tampoc toca: ni canvi, ni innovació. "Segur que estan estalviant per a l’any que ve, que l’any que ve sí...!", me dic des de l’any 2000.

Però el dissabte passat, la meua amiga Núria i jo vam trobar l’alternativa perfecta a aquest buit que originen les festes per a mí i part de la meua colla i part de tot el poble, potser.

Tot va començar el 9 d’agost, quan G.J.D, de 26 anys i C.N.B, de 25 van abandonar-nos per anar a Suomi (el que han tornat anomenant Suomilari, suomilari...). Se va decidir fer un sopar de xiques i després de viure certes injustícies que van passar a la nostra cara i no vam fer res per evitar, totes van anar a la Metro (gran Metro d’Amposta). Crec que sóc la única de la colla que encara no hi he anat, em sento molt orgullosa d’això. He aconseguit que allò de que tothom parla me siga indiferent i li haja agafat una certa mania. Com anava dient, vam ser dos les que ens vam quedar al poble i la primera destinació va ser la Lluna, però al final la cosa comença a cansar, de manera que com a senyal de protesta i en la intenció de ser úniques vam decidir comprar una cerveseta i dirigir-mos a les escoles (quant de temps sense anar-hi, i mira que és un lloc mític que quan ets jove!) La veritat és que el signe de protesta no es va veure per enlloc, però lo de úniques si que ho vam aconseguir, perquè no hi havia ni Déu!

La nostra primera voluntat era fer-mos unes fotos als columpios. I així va ser. Que si allò que s’escala, que si el tobogan, que si el columpio, que si la barra dels caçafantasmes... Lo book és digne de vore.
Ara va quan faig servir esta frase típica i tòpica que no para de repetir Carlos Ruíz Zafón al seu llibre "El Joc de l’Àngel" i a la qual li tinc mania total (potser prefiriria anar abans a la Metro!). "Va ser només llavors quan vam veure que hi havia uns columpios estranys a l’altra banda del carrer" (Només llavors? Mai més? Mai abans?)
Quan vaig veure allò se’m van il·luminar els ulls. Ho vaig veure tot molt clar. Gairebé, no, no... asseguro que em van acabar regalimant algunes llàgrimes galta avall. Ens hi vam acostar per veure-ho de prop. Si treballés a La Vanguardia hagués suplicat al comte de Godó que m’hagués deixat publicar-ho en portada, a tot color i en Times New Roman 28: "L’ajuntament d’Ulldecona instal·la unes màquines per fer gimnàsia al mig del passeig de les escoles".

I se va confirmar lo que jo intuïa. Que se pot confiar en lo govern local. Sabia que guardaven els diners per a festes, que ens sorprendrien en algo! Quina cosa més preciosa i més útil per a tota la gent del poble! És un mobiliari urbà que tothom se mata per usar! Cada dia se formen unes coes que ni l’entrada al Dragon Khan... Per fi inverteixen els diners en alguna cosa d’interès popular i general! Que bonic, quin gran alcalde preocupat per la salut de tots els convilatans!

Llàstima que no hi haja anunciat l’acte al programa, però el dilluns 25 a les 2’30 de la matinada, tots els que vulgueu unir-vos a Núria i a mi, veniu amb el xandall i les bambes als pinets, que hem autoproclamat un acte nou: gimnasiada popular a l’avinguda escoles, lloc de costum..., organitza...

Ja que hi és i no fan res més, algun profit se li ha de treure. No?