Jo, salat?

Estimats Aloysius i Kotassé,

Són les 16h i 30 min. i acabo de despertar-me l’alarma del mòbil en un avís que diu: “Blog!”. L’he estat a punt de rebatre, però no. Aquí hi ha un pacte que s’ha de cumplir i una responsabilitat interna que no para de dir-me: “Va escriu, va…”

La veritat és que en les festes pel mig tot va a l’ample, horaris trastocats i cervells que no donen tot lo que caldria. Però estes festes he començat a fer algo que no me crec ni jo i que justament avui provoca que tingue un tema per escriure.

Resulta que fa uns dies que vaig recordar que me queden 10 mesos per acabar la carrera de periodisme i que abans de començar 4rt, estaria bé fer un repàs a tot lo que porto fet hasta ara. Serien unes 32 assignatures... unes 5000 pàgines d’apunts, sense contar llibres i lectures. Està clar que no podré llegir-ho tot, però sí lo més important.

Per a mí lo més important ha estat Història del Món Actual, que fèiem en lo gran Oriol Junqueras. Quines reflexions, quin pou de sabiduría, este home!

Així que vaig començar per aquí i vaig recordar un dia que mos va parlar de física quantica per què arribessem a una conclusió final (este dia vais fer bona lletra i tot, encara que m’assustava no estar prou atenta per captar tot la informació nova que mos explicava, perquè sóc de lletres!!!!). Potser ho trobareu una tonteria, però a mí, en 17 anys, quan vaig arribar a aquella classe de l’Autònoma i vaig sentir estes coses se’m posaven els pèls de punta!

Oriol va començar dibuixant una caixa a la pissarra i va començar: “Posem una caixa en un canó electrònic i disparem un electró que comença a circular per la caixa. Com sabrem la velocitat, posició i direcció de l’electró? –i lo listo de classe diu: en una llum (molt bé, un que ve de ciències!)– . La llum blanca llança fotons que troben l’electró, ens diu on està, però no la velocitat ni la direcció. La llum roja, el fotó, té menys força, no se mou tant. SE pot intuïr la velocitat, per`p no la posició. De manera que els científics saben que serà molt complicat arribar a contestar la quesito inicial.
Seguim en lo tema. Ara posem una caixa en un canó fotònic. Disparem un fotó. Al cap de poc el fotó pica en un punt de la caixa, arriba i xoca contra la paret de la caixa. En això podem comprovar que el fotó és una particula. Si posem dintre de la caixa una paret (diguem-li així) en dos obertures i disparem el fotó, si vigilem una obertura en una llum vorem que el fotó torna a comportar-se com una partícula, però si no el vigilem, el fotó passa pels dos forats al mateix temps. Se comporta com una ona. Això explica que el fotó té una doble natura. És una ona i una partícula al mateix temps”.

Espero que s’entengue, perquè jo ho tenia explicat en dibuixos una mica xungos. La qüestió és que això és l’orígen de la física quàntica, segons lo profe, i això intenta explicar perquè una cosa està i no està. La marca del fotó a la paret de la caixa, la veiem diferent segons com la mirem.

En això arribem a la conclusió final a la qual vam haver d’arribar natros. Les persones quan mirem la realitat la transformem i quan la mirem condicionats per tot lo que mos ensenyen, la nostra mirada altera el món. Aquí arriba la gran faena del periodista. l’objectivisme somiat.
A més a més, si les persones fracassem davant un electró, com podem saber què passa en un conjunt de 1000 electrons? Com podem arribar a coordinar totes les persones del món i aconseguir lo que dessitja la majoria?

La frase final d’esta asignatura (que agrupa el conjunt de l’escrit) va ser: “El món, amics meus, és molt complicat, cal que tingueu modèstia intel·lectual”.

La frase final d’esta entrada és: “Aloysius, Kotassé perdoneu la ratllada i espero no haver-me equivocat quan vaig agafar els apunts aquell matí de dilluns! Les reflexions que se poden fer a partir d’aquí són interessants, se pot dir que l’assignatura “me caló hondo”.

Salut i que acaben d’anar bé les festes.