Només una menció.
És que és tan bonic.
PARAD LOS RELOJES
Parad los relojes y desconectad el teléfono,
dadle un hueso jugoso al perro para que no ladre,
haced callar a los pianos, tocad tambores con sordina,
sacad el ataúd y llamad a las plañideras.
Que los aviones den vueltas en señal de luto
y escriban en el cielo el mensaje “Él ha muerto”,
ponedles crespones en el cuello a las palomas callejeras,
que los agentes de tráfico lleven guantes negros de
algodón.
Él era mi norte y mi sur, mi este y mi oeste,
mi semana de trabajo y mi descanso dominical,
mi día y mi noche, mi charla y mi música.
Pensé que el amor era eterno; estaba equivocado.
Ya no hacen falta estrellas: quitadlas todas,
guardad la luna y desmontad el sol,
tirad el mar por el desagüe y podad los bosques,
porque ahora ya nada puede tener utilidad.
És un poema de Wystan Hugh Auden. Per a posar-vos en referència, el reciten a "Cuatro bodas y un funeral". No conec moltes altres maneres d'expresar la pena que sentim en una situació com la que ja coneixeu.
I com diuen els Monthy Python: "And now, something completely diferent".
I que és completament diferent si hi ha una cosa que ocupa la ment. Bé, fixem-nos en lo que tenim prop. Oh, la picadora Moulinex que vaig comprar. Parlem dels electrodomèstics útils. Mos fem un tip de comprar coses i un dia un aparatet que costa 40 € te soluciona la cuina. Déu meu, ho pica tot: per a amanides de col, falafels, picar pastanagues ... en fi és molt útil. I fa mainesa i batuts i de tot ...
Perdoneu ... no m'he tornat boig. És que m'ha deixat fascinat.
I ara la part de comentari seriós. Tampoc tant, eh?
La meva pregunta i el tema que proposo és: quan us passa alguna cosa important a la vida, busqueu explicacions o referències del que us està passant a la literatura o a la música. I si ho feu, us ha ajudat mai a passar o a millorar algun moment de la vostra vida. Jo he tingut, no ara, moments en els que un llibre o una peça musical m'han ajudat o m'han alegrat o simplement el fet de saber que una altra persona havia escrit, en el moment que li passava lo mateix que a mi, et dona la sensació que d'alguna forma estem connectats. Per tant, en certa manera la literatura i la música ens el·leven per damunt del fet de ser animals, ens fa més humans?
Ala, ja tenim tema. Ara faré un comentari a l'entrada de Lídia sobre els transgènics.
Aloysius ... la teva la propera.
7 comentaris:
m'ha agradat moltíssim el poema, Kotassé... "guardad la luna, demontad el sol" que ia no tenen significat... és molt emotiu!
com tu dius la música i qualsevol llibre, el món al qual et traslladen, t'ajuden en molts sentits. Tenen la capacitat d'excitar cadascun dels nostres sentits i causar moltes emocions diferents en les persones. No sóc gaire erudita amb el tema, però la música, per a mi, és el llenguatge de les nostres emocions, ajuda a comunicar, a intercanviar idees i sentiments...
Penseu en l'anomenada musicoterapia (no recordo on ho llegia una vegada), capaç d'ajudar a superar la timidesa, la inseguretat, la depressió...
Tot i això, per mí és molt bàsic tenir al costat a les persones que més estimes.
per cert... Primera!
Bessets.
Una alternativa a Wystan Hugh Auden pot ser ......Sant Agustí:
Lo que éramos el uno para el otro, seguimos siéndolo.
La muerte no es nada.
No he hecho nada más que pasar al otro lado.
Yo sigo siendo yo.
Tú sigues siendo tú.
Lo que éramos el uno para el otro, seguimos siéndolo.
Dame el nombre que siempre me diste.
Háblame como siempre me hablaste.
No emplees un tono distinto.
No adoptes una expresión solemne, ni triste, sigue riendo de lo que nos hacia reír juntos.
Reza, sonríe, piensa en mí, reza conmigo.
Que mi nombre se pronuncie en casa como siempre lo fue, sin énfasis alguno, sin huella alguna de sombra.
La vida es lo que siempre fue: el hilo no se ha cortado, ¿Por qué habría de estar yo fuera de tus pensamientos?¿sólo porque estoy fuera de tu vista? No estoy lejos, tan solo a la vuelta del camino.
Lo ves, todo está bien…
Volverás a encontrar mi corazón, volverás a encontrar su ternura acendrada.
Enjuga tus lágrimas y no llores si me amas.
Substitueix lo verb Resar per qualsevol que et se puga ocurrir i la cosa pot funcionar....o no.
Aquí també has tret un tema, kotassé, per sucar-hi pa.ës evident que la música i l'art en general ens ajuda.Jo trobo que és fonamental,lo que passa és que em sembla que en moments tristos tenim la mania d'escoltar o llegir coses tristes, en lo qual redundem en la nostra pena i a l'inrevés, quan estem alegres coses alegres..i llavors el suposat efecte es torna advers i encara aprofundim en lo nostre estat precedent.
Estic meditant que la propera entrada sigue sobre el tema...ja vorem.
Pel que fa a lo del contacte en los que estimes que diu lidlab, no sé, de vegades,només alguna vegada. la solitud és necessària.
Potser fem servir una convenció del segle XIX, la del romanticisme: aquelles tristors infinites, aquella desesperació malaltissa. La majoria de gent experimenta els sentiments d'una manera més modulada, més suau. La música o el texte que llegiim en moments tristos, tens raó, no ha de ser trista, sinó la que ens evoqui el moment o la persona.
En fi, hauré de llegir a Sant Agustí.
Per cert, és de les confesions el texte?
Home, no et veig llegint les confessions, no ho sé.De totes maneres el tema que proposes va ser motiu ampli de discussió, almenys musicalment parlant al segle XVI quan se van plantejar quina havia de ser la finalitat de la música, ells volien "MOURE ELS AFECTES" com es deia.I una de les mesures va ser aprimar la música polífònica per tal que el text resultés entenedor.
No sé, es veu que les polifonies del XIV, segles d'esplendor de la capella musical d'Ulldecona, deixaven més bé freds.
Per tant les obres "Redéu, que dures que son aquestes pedres" o "L'inquisidor i l'amor" devien ser molt complexes.
Hombreeee ... és que estem parlant dels cims de la música polifònica falduda.
Consultaré les meves fonts ... o més alegoricament: tornaré a beure de les sàvies fonts, el soroll de les quals em van evocar aquestes històries.
Publica un comentari a l'entrada