Avui me toca entrada i com molt bé sap kotassé los temes podien ser múltiples i diversos.
De tots los que este matí hem barallat, processó felliniana, relativisme discursiu de lidlab,festes de Sant lluc.....finalment he decidit canviar de registre i entrar en temes seriosos.
I és que avui a la ràdio ha vingut Mossèn Javier Obón, lo vicari per a la nostra generació, i la veritat és que m'ha deixa't, com diria lidlab, bastant impressionat.
Realment explicant el dia a dia de la seua parròquia al Perú, les mancances materials més elementals de les persones i els xiquets ha sigut com una dutxa gelada que ha colpit el meu cos flàccid amb una virulència salvatge.
Sé que estic caient en els tòpics que sempre he combatut, però com podem estar parlant de crisi econòmica al nostre món?Segons dia lo vicari,en 120 euros anuals d'ajuda pots aconseguir que un xiquet tinga cobertes totes les seues necessitats materials i educatives de tot l'any! 120 euros, que són 10 eurosal mes...i el pobre home encara dia que, si voleu, podrieu estar-vos d'algun caprici i al cap de l'any un xiquet tindria.....
Avui i amb tota la crisi la majoria de la gent del nostre entorn en 120 euros de menys a l'any no es priva de cap cosa. És al·lucinant. Com lo nostre vicari de tota la vida, que mos ensenyava un catecisme infantil i sense sentit avui ve i mos parla de la VIDA.
I és que penso que potser tot té una connexió.Una de les coses que ha dit el nostre home és que allà l'Església té prestigi social. I és que segurament la raó de ser de l'església és la vida en pobresa i entre la pobresa i és quan aquesta se desubica que perd el nord.
Potser m'he passat tres pobles però em sembla que la cosa està clara. Mossèn Javier no és la mateixa persona avui que fa vint anys. O potser si? O és que ben mirat lo que mos ensenyava al catecisme de la comunió no estava tan lluny de les persones del Perú com semblava.Potser de qui estava lluny el catecisme és dels xiquets de la societat opulenta occidental.
Supera això lidlab, ja saps, lo dijous..........si pots!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Hola Aloysius, avui m’has posat un tema fàcil… lo dijous no sé si t’ho superaré… però avui tinc una experiència bonica que contar en relació a tot això que contes de mossèn Javier i els xiquets del menjador de Santa Rosa de Lima.
Fa un temps que a casa tenim apadrinats dos xiquets dels que té ell al poble que viu. Muns pares una, i ma germana i io un altre… Posem 60 euros cada una i, vos prometo, que és una quantitat insignificant, una misèria... si ho compares en lo que valen sentimentalment (no en diners) les cartes que mos envia d’agraïment.
A cada carta mos explica que gràcies als diners que li enviem pot tenir llapis, llibretes, colors, roba i un plat d’arròs i alguna cosa més cada dia. Saps que és que un xiquet aprecie tenir un llapis o un plat d’arròs?
Aquí els xiquets tenen 50.000 bolis (de punta fina, roig, lila, verd, groc, de gel, en purpurina...) i encara mos queixem! Aquí tenim 50.000 plats de menjar que tirem cada dia perquè lo xiquet no vol menjar i no li agrada lo que hem preparat...!
Mos parla de què està estudiant molt cada dia per arribar a ser “un buen profesional”, com ell diu i que combina l’escola en un treball, que quan ens ho va dir em vaig quedar parada. Per ajudar la seua mare i sobreviure una mica millor, s’encarrega de portar flors al cementiri del poble. Ves a dir-li a algun xiquet d’aquí, que ha d’anar a fer alguna cosa, no com esta... encara que siga més simple... avore que diu!
Natros donem estos diners i encara tenim suficient (dins del tacanya que sóc io), de tenir tots los capritxets que vull. La veritat és que quan quan rebo les cartes, dibuixades i fetes a mà, en aquella lletreta menuda i redona i en un final que te diu “Muchíssimas gracias madrina. Te quiere tu ahijado... Cristian Celedonio Barragan Quispe” te cau lo món anterra... Com podem ser tan egoístes i tenir una vena tan gran als ulls?
Quan tingue algo estalviat, lo meu desig és anar a vore’l. Segur que seria una gran experiència.
Bona nit, als dos.
Molt fàcil no és lo tema.I és que la cosa té teeeelaaaa.
Si dona, anem un pas més enllà i pensem. Perquè fem caritat? Per rebre l'agraïment de Cristian?Per rentar-nois la consciència?
No ho sé. És que és la història de mai acabar. Jo col·laboro en ACNUR i sempre m'estan dient que encara es necessita més ajudes per als refugiats.....i realment és així.
Segur que quan Cristian us escriu us deveu emocionar, i no és per a menys....però, Cristian ha de saber que hi ha dos xiques molt responsables a Sant Joan del Pas que li fan caritat i pensen en ell?
A qui beneficia està comunicació donant-receptor? A qui dóna o al qui rep?
No sé, i estic segur que si em decidixo a apadrinar algun xiquet d'Ayacucho m'emocionaran les seues mostres d'agraïment.
En tot este rotllo no et critico en absolut, tot lo contrari,m'agrada descobrir facetes solidàries dels meus amics, però ja saps que si no mos mingem lo cap no estem contents...en lo fàcil que seria.....
Fácil, lo tema, en lo sentit que no me toca buscar autors, ni teories de filòsofs ni coses així per poder contestar… és un tema més proper, més humà, si me permeteu.
Està clar que lo tema este és molt complicat, estem parlant de milions de persones que malviuen com poden mentre tenen “bastant aprop” gent que els sobra de tot.
Trobo que si fem caritat no és per a rebre agraïments ni per fer públic davant de tots de que som molt solidaris. Si ho fem, penso jo, és per aportar algo, una mínima molla de pà a n’esta gent que pateix degut a les regles del món que vivim. Lo problema mai s’acabarà ni que n’apadrinem 2 ni 15 ni 40.000… la cosa va més enllà. Són los governs i estos peixots los que han d’intentar posar solucions, però no ho faran mai, perquè no els interessa en absolut.
La comunicació suposo jo que beneficia a tots, no? Tu ajudes i a la vegada hi ha gent que té una mínima vida digna.
Per cert… què és això de la processó felliniana?
LA ENTRADA QUE SE TORNA COMENTARI
PROCESSÓ FELLINIANA
Lídia me fas fer hores extres però som-hi:
Lo dissabte, festivitat del nostre excels patró Sant lluc Evangelista, Ulldecona va ser escenari del que ben bé hagués pogut ser una pel·lícula de Federico Fellini. Qui diu Fellin , diu Berlanga, directors que tenen en comú una sàtira, amable i entranyable si vols, de totes les tradicions així una mica kitch. Si mires "La escopeta Nacional" de Berlanga pos l'argument va d'un marqués decadent, un burgés català trapa, d'un capellà integrista i ensotanat fins i tot per sortir de cacera i una llarga col·lecció de personatges típics de l'Espanya castissa i profunda, amb aires de ves a saber què,i que els posen en les situacions més grotesques.
Però és que si mires "La Vaquilla" allí la broma i les situacions ridícules estan ambientades a la guerra civil.O per no parlar d'una pel·lícula de culte "Bienvenido Mister Marshall" on l'espanya ignorant i beata de posguerra es troba en les situacions més còmiques, amb un genial Pepe Isbert fent d'Alcalde de Villar del Rio i ..........ja m'enrotllo una altra vegada.
Pos Fellini igual però amb una ironia encara més refinada. A les seues pel·lícules et pots trobar fins i tot una desfilada de moda religiosa amb monges i cardenals desfilant per la passarel·la.
Pos la provessó de Sant Lluc va ser això. Ja per elles mateixes les sortides aquestes ja són una mica, en fi m'estalvio l'adjectiu, amb un munt de gent mudada passejant un santet pels carrers, en uns capellans en capes, unes pubilles amb vestit de nit, unes senyores en uns escapularis inmensos,una banda de música tocant marxes de processó, unes autoritats presidint la marxa....i de sobte comença a ploure i ja t'ho pots imaginar; un santet portat per quatre persones anant a tot drap pels carrers, lo senyor rector tapant-se amb la capa, un atre capellà corrent, los músics en desbandada.....creute-ho que si Berlanga hagués estat aquí ho hagués filmat tot i haguessem sigut protagonistes de la pel·lícula més esperpèntica mai gravada sobre l'Espanya més profunda, més catòlica, apostòlica i Romana.........Una delícia.
Kotasséeeeeeeeeeee!
Upssss!!! ... Ara soc jo el que falta ... estava al Parnàs dels artistes.
Lo tema que tracteu té moltes implicacions ... massa ... perque no parlem de coses abstractes. És lo més primari: la subsistència diària, que per a natros està solucionada. En el meu cas no em caldria rebre cartes, noméssaber de bona tinta que los diners han anat a la persona que ho necessitava.
M'he plantejat col·laborar amb esta iniciativa, perque me sembla que les organitzacions mastodòntiques com ACNUR i altres consumeixen molts recursos en funcionaris. Potser m'equivoco, però se senten moltes coses sobre les Nacions Unides.
El problema són los "peixots", com diu lidlab, de dos potes. O és que no sentiu com ara hi han tots estos diners per a rescatar la banca (pobrets), i resulta que per a ajuda internacional han reduït el pressupost. I als mateixos països pateixen un expoli continu, no dels occidentals, que també, sino dels mateixos compatriotes que estan al govern. L'exercici és fàcil: agafeu un mapa de Sudamèrica o d'Àfrica i mireu d'averiguar quants governs hi ha que no tinguin un pam de net. Us caurà el cervell als peus.
La primera solució, la que els portaria a alguna solució del problema és que els que manen a estos països deixessin de fer pillatge i d'omplir-se les butxaques. No és que aquí no passi, és que aquí han entés que per a omplir-se les butxaques han de deixar que la gent pugui subsistir.
Ja m'he quedat a gust. Espero haver provocat a algú.
De la processó felliniana, hi estic pensant.
bones de nou!
avui torno "pura d'esperit"... hem tingut festa de la facultat i he anat a Montserrat d'excursió en dos amigues!!
Llàstima que no hi ha hagut cap processó...!
Per cert, m'hagués encantat vore la de SAnt Lluc. Ahir anava llegint i me "pixava de riure" d'imaginar-me al capellà corrent, lo sant per allí desperdigolat, la banda buscant refugi,,,!!! jajajajja!
Gràcies per la descripció i ho sento per la doble faena...
L
Suposo que Berlanga se va basar en imatges que havia vist a la seua infantesa i joventut.
És un fenomen curiós. tant si se tracta d'una festa religiosa com d'una parada militar, contemplar l'efecte de la pluja en la gent. La primera reacció és escapar com si estigués caient pluja àcida. Ho entenc en els músics, que estan més preocupats per l'instrument, però la resta de la gent, i sobre tot els capellans: que passa que la pluja no és de Deu?, no és, per ventura germans, la pluja un fenomen que ve de Deu (calla, que ja he trobat el to). No és un bé que ens envia per a beneïr la terra (estic llançat!!!). Per que escapen per tant, d'una pluja que els envia nostre senyor? Ai, a "Dios rogando ..."
A vegades me transfiguro en capellà. "Cosas vederes, Sancho"
Dos en un dia, no us queixeu.
Atenció, pregunta: com te xopes més quan plou, si camines normal i la dixes caure a sobre teu o si corres, tenint en compte que al córrer n'arreplegues més quantitat, però arribes abans al lloc?
suposo que te deus xopar lo mateix...
però crec que si corres tens possibilitats de xopar-te més pel fet que no pots coordinar tant: pots caure dins de tolls, no vore que hi ha balcons, etc...
Això q planteja kotassé també m'ho he preguntat alguna vegada... perquè correm tots quan plou???
L
Publica un comentari a l'entrada