No tot són flors i violes...

Hola als dos, estimats companys… Avui me toca retornar… i aquí arriba la meua entrada!

Lo domenge vaig tornar en tren a Barcelona (com és habitual) i quan vaig pujar al metro vaig vore un vídeo dels típics que passen ara per les pantalles interiors dels vagons que me va recordar a l’entrada que va fer Aloysius el dia que va anar a vore la pel·lícula de Woody Allen (veieu com si que me’n recordo de vatros i del blog…!).

Aquells dies vam estar comentant que la pel·lícula havia rebut moltes crítiques perquè es reflectia una ciutat, una societat, una cultura… que no és del tot real. Vam excusar el pobre Allen, dient que els americans no saben ni situar Catalunya al mapa, que ni ganes en tenen de saber-ho… que potser tenen una idea i a partir d’allò en fan un desenvolupament (que en este cas esdevingué pel·lícula) ple de floretes, papallones que volen pel cel blau.... Vaia, almenys és lo que io vaig interpretar.

Com anava dient, l’altre dia al metro vaig vore un vídeo que, en este sentit, sí que s’hauria de criticar, perquè fa un reflex de la ciutat que no és el real, ni de conya! I lo pitjor és que no pretén ser ficció…

Us explico. TMB feia publicitat dels seus grans transports metropolitans (no vull fer ironia perquè millor que RENFE si que ho són, però déu n’hi do…). La cosa està en què al vídeo arriba el tren a l’andana. Hi ha quatre revisors, en lo tratge oficial dels TMB, net, pulit i planxat. Esperen que la gent baixe del tren per demanar el bitllet. El primer que baixa és un senyor, d’uns 45 anys, vestit en un tratge impecable, maletí del portàtil i bossa “d’executiu”. Ell els entrega els bitllets en un somrís als llavis. Seguidament baixen quatre estudiants. Tots ells en la carpeta de la seua universitat, també ben vestidets, repentinats, alegres i feliços ensenyen la seua T-10… Quan acaba de passar la gent, l’andana queda buida completament. Els revisors, després d’haver assessorat els viatgers i d’haver comprovat els bitllets a la societat modèlica que acaba de baixar del metro, es giren de cara a la càmera, somriuen, i, en un moment, comencen a caminar, desapareixen del pla i acaba el vídeo…

I què rebonic! La descripció al peu de la lletra de “la realitat metrònica de Barcelona”…

On estan totes les persones que normalment van per allí en unes pintes que flipes? Els estudiants despentinats i en los texans esgarrats i descolorits? Totes les persones que no són executives, ni vesteixen tratge, ni tenen la pell blanca, ni riuen perquè aquell dia no en tenen ganes…? I aquelles que peguen a la gent pel metro, que empenten, que beuen i fumen als vagons encara que estiga prohibit i amenaçant la gent que els diu alguna cosa, aquells que van mirant qui porta el bolso o bossa més fàcil d’obrir? I els cosos de seguretat que vigilen les andanes a tot hora? Els somriures i bones cares dels revisors que t’ajuden en tot?

Entenc que això [el vídeo] és lo que ven la ciutat, lo que la gent vol vore quan arriba, el que els amos volen mostrar… s’ha de vendre tot positivament i destacant-ne les virtuts, és clar!… Però us vull dir en això, que per fer una ciutat ideal i gens semblant a la realitat, no cal que ens ho face algú dels Estats Units que ni ens coneix… que la gent d’aquí també sabem tergiversar la realitat per atreure turistes o per guanyar vots o per al que calgue!

Companys i amics, mos veiem. Esperaré (el temps que calgue) els vostres comentaris, aleluya, aleluya… (o potser millor, Amén, amén…)!