Aquest és el títol de la pel·lícula que he vist esta tarde. És un film alemany dirigit per un talChris Kraus que m'ha semblat senzillament genial. Tracta d'una professora de piano d'avançada edat que dóna classes de piano a les recluses d'una presó femenina. Allà troba una alumna amb molt de talent però amb una personalitat violenta.
Bàsicament lo que m'ha fet reflexionar és com n'és de difícil d'establir un diàleg intergeneracional, tant en les coses del día a día com en les manifestacions artístiques. La vella professora vol redimir la reclusa mitjançant Schubert, Beethoven i Schumann però a ella només l'omple la música amb ritmes africans "música de negros" que dia la professora a la pel·lícula. Finalment s'arriba a una síntesi de tots dos estils, o totes dues maneres d'entendre l'art i la vida, que és el mateix. Fixeu-vos en lo que us he dit, l'art i la vida no poden anar separats.
L'art i la vida, sinònims o antònims, vida o mort, realitat o ficció, veritat o mentida, amor o odi.........o potser tot i res a la vegada.
Vinga i los dos comenceu a meditar sobre el tema. I no vull ni comentaris de compromís (lidlab) ni respostes precipitdes (kotassé)
17 comentaris:
Comentari de compromís:
Si establir el diàleg entre persones d’una mateixa generació és difícil, imagina haver d’establir-lo amb gent de totes les edats, que han viscut ambients polítics, socials, econòmics, religiosos, etc. tant diferents. Tot i això no és impossible arribar a l’entesa intergeneracional i a la vegada és un dels actes més enriquidors que pots viure a la vida. Compartir opinions, visions, experiències és un dels béns que ens fan créixer com a persones, te permet dur a terme un exercici d’empatia que t’ajuda a reviure en menor intensitat, clarament, unes realitats que mai viuràs... però per a això fa falta igualtat, evitar les jerarquies i imposicions. Lligat en tot això, em ve a la memòria un exemple que encara avui es dóna en l’àmbit educatiu. A l’escola, per exemple, els mestres imposen fer un dibuix o pintar alguna cosa. Llavors et diuen “el dibuix és lliure, però pintarem el que vam fer este cap de setmana i sapigueu que a mi m’agrada el color verd, el blau, el groc i el marró”. Estem donant via lliure a l’art i la creativitat dels menuts? No estem condicionant i marcant unes pautes que caldrà seguir per a què qui ho ha manat estiga content i ho aporve? Sempre ens han dit que el cel és blau... per què ha de ser blau? Perquè una cara rosa o una flor roja? No pot ser blava o negra? Per què hem de seguir els criteris de la vella escola que els van ensenyar a ells? No estic dient que no seguissen uns continguts suficientment didàctics, estic dient que s’imposa allò que tradicionalment s’ha dit que és bo, allò que se pren com a referent i que no ha deixat lloc al sorgiment de nous referents que poden ser millors que aquells altres.
Per això s’han de donar unes pautes, posar el coneixement de tot a l’abast de tothom, però també deixar que cadascú s’expressi com vulgue o desenvolupe la seua habilitat o destresa particular per aportar el seu granet d’artista a la vida. D’alguna manera esta és una definició de l’art. Tendim a ensenyar a ser massa homogenis i la homogenitat en un món com l’actual no s’agunta per cap lloc. És necessari compartir criteris però deixar via lliure a allò que t’omple com a persona i et transforma en artista, allò que treu l’artista que portem dins.
Vaig a buscar el meu…
De moment això, potser demà m’aixeco i m’arrepenteixo del que acabo de dir. Però de moment no…
Bona nit als dos,
L
De tota manera, després correm el risc de dir art a tot allò que l'artista diu que ho és.I potser el terme art, com el terme cultura, s'ha de redefinir o mantenir el significat de sempre.
A mi em sembla que no és art tot allò que així s'anomena o autoanomena ni deixa de ser-ho tot allà que perd la seua etiqueta.
Art ha de ser tot allò que té una voluntat de comunicar, a la vegada emocionar i en cap cas ser merament funcional o decoratiu. Una obra arquitectònica a més de servir per a les funcions que ha estat pensada a de dialogar en les persones que l'observen com en les persones que l'utilitzen.
I lo del cel que no té per què ser blau. És que la naturalesa, en certes èpoques de l'any i en determinaedes hores del dia ja ens mostra que el cel és roig, d'unes tonalitats no sé si dir agressives, però en cap cas de color blau.
De tota manera, a la pel·lícula a la que faig referència a l'entrada, a l'actuació final de la noia, s'estableix un diàleg entre tradició i modernitat. Ella comença tocant al piano l'introducció del concert de Schumann, tot seguit i després d'uns instants en que vacil·la, inicia uns ritmes i uns acords que volen apartar-se de l'original però que en deriven directament.
Al fons, per tocar la nova música, la protagonista ha d'haver dominat i apreciat la música de Schumann.I és que pot ser que per tal de pintar un cel de color marrò, primer has d'haver pintat molts cels blaus.
Us heu plantejat que és l'educació. El senyor Tuson en un llibre seu ("Mal de llengües. A l'entorn dels prejudicis lingüístics.") ho va expresar així:
"No ens enganyéssim pas: llevat d'excepcions heroiques (o molt imaginatives), l'educació no és res més que la transmissió dels estereotips que fan funcionar les col·lectivitats humanes. Torno a insistir-hi: llevat d'excepcions heroiques. O molt imaginatives."
Us demaneu (lidlab) si no estem tallant l'expressió lliure de les criatures. Jo dic que sí. No seria millor ensenyar-los un llenguatge, o diversos. Música, matemàtiques, i vàries llengües farien més bon paper. Però no els ensenyem a veure el sol groc, a pintar la típica caseta amb la teulada a dos aigües i el fumeral treient fum com si fos la tèrmica d'Andorra (província de Terol).
No hi ha cap pedagog que hagi desarrollat un sistema lliure dels prejudicis. Aniré més lluny i m'ompliré de fang fins als genolls: Qui vol ballar el xim-xim, els crios de dos anys o els pares?
Si vols comunicar-te bé, si vols expressar una idea, parlant o escrivint has d'aprendre a parlar, llegir o escriure. Igualment, un músic ha de dominar unes quantes tècniques per a arribar a fer treballs verdaderament novedosos. No és fàcil.
No hem de caure en el parany que un capsigrany qualsevol amb una brotxa o que ha aprés a tocar la tximbomba de forma autodidacta serà el pròxim Bach. Les grans obres solen ser la fi d'un camí llarg i ple d'obstacles, no un camí de roses.
Tens prou implicació, Aloysius.
estic d’acord en tu aloysius. No podem anomenar a tot cultura i art i posar-ho tot dins un mateix sac. Per arribar a fer un cel marró calen molts cels blaus… clarament, per aconseguir destacar i ser valorat i reconegut falta molt treball i esforç i equivocar-se moltes vegades. Però io no em refereixo a l’artista professional, aquell que és un geni, un creador nat. Me refereixo a que hem de deixar expressar-se a tothom de la manera que sap o pot, que no s’ha de tallar les ales a ningú ni criticar els resultats, perquè el que s’aconsegueix és acabar en la il•lusió de les persones que han posat el màxim interès per fer alguna cosa, fer-los considerar “fracassats” d’alguna manera i acabar en la motivació que podrien tenir en qualsevol tema.
i kotassé, no tragues lo tema del xim xim que me fot ràbiaa! Per favor! ja està bé que se vulguen inculcar les tradicions des de menut, però odio lo paperet que els obliguen a fer els pares als fills este dia. Faran tota la gràcia que vulguen, però no puc en este afany de protagonisme que tenen los pares… i lo típic "Va, balla... va balla, dona!!" Ec i si no vol ballar, què? i si no sap ballar???
D'acord, fora mencions de balls regionals.
Sí que hem de deixar expresar a tothom però ...
... potser fora bo, i ara entraré en un terreny complicat, que l'artista o el creador intentés aprendre algunes tècniques: el músic solfeig, contrapunt, harmonia. El pintor tècniques diverses de pintura. El programador d'ordinadors hauria, ha de fer-ho, d'apendre diverses tècniques i llenguatges de programació. En fi, llenguatges que li permetin treballar millor. Això no exclou que alguns creadors hagin fet obres magnífiques mentre jugaven amb tècniques noves, mentre feien provatures.
Aloysius ens pot explicar alguna cosa de Bach, i com algunes obres seves, van començar sent apunts de classe per als alumnes.
A vore, s'ha d'anar a pams. Si no, kotassé se'n deu recordar d'un director de l'institut que hi havia a la nostra època i que avui és titular de la sala d'actes que mos dia "no rompan las puertas de los armarios, si no quieren puertas pues las quitamos" però llavors li dies que trencant la porta de l'armari volies expressar l'opressió en que viviem i quasi que el convenciem. Jo, que voleu que us digue, los xiquets s'han d'acostumar a respectar les portes dels armaris.......i per trencar tradicions primer t'has d'empapar. I què carai, jo de menut també vaig ballar lo xim xim i no m'ha crescut un atre peu ni cap cosa d'esta.
Abans de trencar has de conèixer bé el que trenques i innovar a partir d'aquella base.
Estic d'acord. En el cas del xim, el xiquet que balla ni entén, ni sap que està fent. Li diuen: "Au, balla", i com un joc més ell balla. El torpede va dirigit als grans que l'han portat. Una cosa semblant passa amb la qüestió dels batejos. Si demanes a la gent jove que ara té fills: "Per que el bateixes?", te diran, en la majoria de casos: "Tothom ho fa", és a dir el "Donde va Vicente: donde va la gente". I jo que voleu que us digue, me pensava que ja se podien fer les coses en funció de les creences. Molta gent directament atea, ha de claudicar en aquest moment degut a la reacció de les famílies, que no contemplem altra possibilitat que no sigui el sacrament. I tots coneixem casos.
I és veritat que s'ha d'educar. Però ensenyar a respectar els objectes, a no destruir-los, se pot fer sense haver de inculcar idees en cap sentit. S'ha de respectar un espai comú per que el compartim tots, i si el tractes bé, la persona que ve detràs la pot fer servir. Ens estalviarïem molts vàters embussats, i portes trencades. A banda, les hormones i la pubertad ens fan fer coses que contemplades en la distància dels anys semblen, no ja ridícules, molt ridícules.
Au, va que ja he parlat prou.
Ho sento però no hi estic d'acord. De vegades o més ben dit, SEMPRE, o Mai és pot generalitzar. Sóm mamífers, és cert, però una mica evolucinats, si m'ho permets. I lo del xim xim me sembla que no és per a ensanyar-s'hi tant.
Hi ha la teoria que me va explicar lo meu maestro suprem lluc que era lo de ser planta de cossiet o ser arbre.
La planta de cossiet sol ser petita, té poques arrels però té l'aventatge que és fàcil de traslladar i sol viure en qualsevol ambient.Però l'arbre sí que arrela, és fa gran però té el problema que és molt difícil de trasplantar i de vegades en l'intent es mort.
Lo xim xim, com lo bateig i com moltes atres coses són rituals que conformen la nostra personalitat. Tú, potser sí que ets planta de cossiet i ets molt lliure, i fins i tot pots arribar a ser feliç, perque al cossiet criem geranis i aquest fan flors i són bonics, però mai creixeràs com un arbre. L'arbre és més seriòs, més avorrit, però a mi m'agradaria més ser arbre, o no. potser sí, millor ser cossiet.
me despisto un dia i aquí ja heu tocat 50 mil temes!!
suposo que són estos rituals que cita aloysius los que fan la cultura, la història, la societat i encara que solem criticar-los són els que ens han proporcionat una identitat i unes pautes de comportament per a que el món vaigue avançant de la millor manera possible... i ja tornaríem a estar a la primera entrada.
m'agrada la "paràbola" de la planta de cosiet o l'arbre...Si és que en realitat la il·lusió de la majoria és ser la planteta lliure, que pot anar aquí i allà... queda més bé descriure't així. Però al cap i a la fi acabem sent arbres, gent arrelada a un lloc que sempre defensem i estimem. Perquè encara que critiquessem les coses que mos reodegen a la que les tens llunys i les veus o recordes les transformes en lo més important.
Sinó mireu-me a mi en lo ball de mantons... No surtiria ni loca a ballar allà al mig, però a la que estic fora d'Ulldecon i veig un mantón me moro per explicar que a la plaça cada any surten més de cent...
bueno, demà ja me torna a tocar
in bocca al lupo, amics!
L
Ni jo ho hagués explicat millor.
Lo que realment passa sabeu què és?
Que al fons los que més critiquem som los que més mos estimem les coses.
Ho has d'admetre kotassé, cada vegada que desde casa teua a les festes sents la barbacoa de georgi dan que sona als bous te mors de ganes per estar a la plaça.
Començaré pel final: ni de conya sento ganes d'estar a la plaça. Saps molt bé que no m'agrada. Hi ha millors llocs per estar.
Respecte al comentari vegetal, una apreciació:
Si en primer lloc me parles de generalització, que no es pot fer, completament d'acord. No volia fer una generalització, volia mostrar un exemple que he vist ja vàries vegades. Però llavors ho has espatllat fent servir al teu primer mestre. Has usat el seu "saber" que no és res més que una burda generalització.
AH, SE SIENTE!!!!!!!!!!
Ningú és ni planta de cossiet ni arbre completament. Tots tenim les dues coses, de vegades una, de vegades l'altra. Sempre hi ha coses que ens lliguen al lloc on vivim. Però que me disculpen si ofenc: totes estes coses a mi no em fan sentir lligat a la terra on visc. Són coses més simples i més importants.
Ho diré més clar: no crec que visque al millor poble de món, a diferència del maestro. I si quan arribo de viatge i veig lo castell o l'ermita i em sento a casa, és perque aquí tinc molta gent que m'aprecia (crec) i que aprecio. Els que s'en han anat, els que estan. Tot lo demés: tradicions i altres són accidents.
Avore si toquem la gaita ara, home!!!
Algú me pot explicar per que sempre "estem" pegant voltes al mateix tema, que acaba sortint cada cert temps.
perdona, i en tots los respectes, jo volia parlar d'art i vida i la veritat és que esperava comentaris de més nivell, com ara la frase d'Aristòtil "L'art imita la natura" o la rèplica d'Oscar Wilde "la natura imita l'art" i coses semblants.Però lidlab va començar a parlar d'educació i del xim xim i de seguida, vam tornar al tema. I és que encara que no ho vulguessem som arbres, gegants i arrelats com lo Pi de Formentor.
Què hi farem?
"L'art i la vida, sinònims o antònims, vida o mort, realitat o ficció, veritat o mentida, amor o odi.........o potser tot i res a la vegada."
Així ho deies a l'entrada.
Depén d'on estiguis al món. Depén de si vols art i vida, o només vida sense art.
Depén si, depén de la definició d'art. Per que no existeix art sense una vida viscuda, bé o malament, sobre la que bastir una creació.
L'art no sorgeix del no res. El creador necessita coneixements, tècniques, experiències. El que admira la creació necessita abans que res voluntad d'entendre, de rebre el mensatge que li envia el creador. I a la vegada l'espectador podrà fer servir lo que ha vist com a inspiració. Això deixa a les pobres musses fora de lloc.
L'art és una xarxa, el nus de cada xarxa és un creador-espectador que queda connectat als demés. Així l'art entra a formar part de la vida dels que accepten aquest joc. Ho reitero dels que accepte(m) el joc ...
I vatros que sou creadors i/o espectadors?
La pregunta "xorra" del dia és:
Si l'art estava present a la vida del senyor Johann Sebastian Bach, que ho estava, com collons s'aclaria per a escriure tot lo que escrivia i tenir tants de fills?
Un gran exemple d'art i de vida, la pròpia i la que va crear (això sí, en la inestimable ajuda d'un parell de senyores, que l'art el notaven quan ell tocava alguna música).
Bueno, veig que comencem a estar d'acord en alguna cosa...
Per començar, Bach tenia temps entre d'altres coses perquè les 3 o 4 hores de tele/intrnet que natros dediquem ell el feia servir per escriure "La passió segons Sant Mateu" i per a "dialogar artísticament" amb l'Anna Magdalena". Això era autèntica connexió art-vida.
De tota manera avui és una mica difícil cercar experiències fora dels mitjans que abans he esmentat. I potser per això la natuta avui ja no és font d'inspiració ni res, ja no hi té cabuda en res i potser per això la podem destruir. ja no compta per a res més que per a na a fer running, o mantain bike o qualsevol barbaritat que a un se li puga ocòrrer.
Una bona forma de tenir idees és apartar-se una mica de tot el flux de informació, la gran majoria de la qual és soroll, entés com el soroll d'una gravació d'àudio, que es pot suprimir i millora el so.
Publica un comentari a l'entrada