En blanc i negre

Hola de nou als dos…

He trencat la cadena 1000 vegades, però me toca a mi... així que, tiro.

Fa tres setmanes he començat un curs, un curs de formació sobre persones amb disminució. Me suposa haver-me de quedar a Barcelona i no poder tornar als meus Rajolars preferits, però durarà poc… encara que si s’allargués, tampoc passaria res. Espero que no estesseu llegint en cara de bixo raro o que us estesseu fent les preguntes que me fa tothom… “Tu, persones amb disminució, i què té a veure amb periodisme...?” o “I quan faras lo pròxim… per què t’apuntes a tots?” o la típica risseta de “Uale, en discapacitats!”

Bueno, pos possiblement no té res a veure en la meua carrera i en realitat, millor. Perquè ultimament m’estic plantejant de què ha servit el que he estat fent estos 4 anys… però reflexions d’estudis a part, el curs no té a veure en la carrera però si en la vida de cada dia, que en definitiva és lo que compta.

Al curs, el professor és un home céc. Se va quedar sense visió als 32 anys i, a banda del temari que seguim, ens ha explicat la seua experiència. I per cert, és impressionant la valentia i força de voluntat d’este home que, després de passar per una depressió enorme, ara està al capdavant de mil i una associacions i ajudant a persones que estan molt pitjor que ell, això diu. Imagineus no haver vist mai la teua dona i no poder veure el fill, ni la roba que tries, ni ells llocs per on passes... I arribar a un curs on hi ha més de 130 persones i no saber com són, ni que fan mentre parles… ni RES!

Ahir precisament vam fer una pràctica. En parelles, vam sortir al carrer –pels carrers de la vora del CaixaForum, i en los ulls tancats i amb un bastó –dels que porten els cécs- caminàvem per la vorera. Mai havia fet un exercici i com estos i, de veritat, és molt complicat. A banda que tothom ens mirava com si estessem locos –imagineus 75 persones voltant per allí en bastons mentre els companys mos guien…- se’t fa un tros interminable. El bastó s’encalla amb qualsevol clotet de la vorera, de cartells de menús de bars i de paperes crec que no ens en vam deixar cap per xocar! Les bastides de les obres, les rampetes… un desastres. Qualsevol trajecte de 100 metres se’t fa una eternitat. I nosaltres encara sort,que qualsevol soroll o incertesa obres els ulls… però, qui no ho pot fer…s’ha de ser molt valent. Quan vam posar en comú les experiències, clarament tothom vam dir inseguretat. Però el profe ens explicava que a mesura que t’acostumes amb el soroll del bastó contra la paret pots detectar els materials amb què estan fets i saber a quina altura del carrer estàs, etc. Són tantes coses, que no podria parlar de totes en tant poc espai i en lo poc temps que disposo últimament.

Algunes de les persones que els he explcat la meua nova experiència ha fet una risseta burleta. I potser per a molts pot ser cutre… perquè és una cosa que veiem molt lluny. Però és molt a prop de qualsevol persona. Quan veig la risseta cabrona d’alguns penso que no sé qui és més céc, si els que no veuen o els qui no volen vore que les persones amb disminució són una realitat que tenim al costat cada dia i que no els sabem tractar.

I acabo en una frase que me va sorprendre, però que a la vegada és molt llògica: “Els cécs –de naixement- no somien en imatges visuals, perquè no n’han vist mai cap. Somien en llums i negres i imatges sonores”.

Hasta pronte amics… encara que costa de fer-vos vore, eh!