Penosos companys. Com que suposo que esteu massa ocupats en les vostres interessants vides i deveu trobar que no val la pena escriure en aquest trist i mediocre racó, m'he decidit a dona-li unilateralment al blog una darrera oportunitat.La veritat és que kotassé està desaparegut i des de la gloriosa entrada anomenada "merda de migranya" no n'hem sabut gaire més.Suposo que deu estar augmentant les seues reserves de vil metall, fent de formigueta per tal d'afrontar la crisi econòmica en millors condicions. Doncs que t'aprofite. Pel que fa a lidlab, atrafegada en los estudis i aprofitant lo seu temps lliure adquirint útils coneixements sobre com s'ho fan els invidents i coses per l'estil.
Jo, modest desvagat, tinc ganes de blog i m'estic pensant obrir-ne un de propi a l'estil lidlab però actualitzant-lo periòdicament.
A l'espera d'això us saludo amb pinzellades primaverals de Botticelli esperant que igual que els personatges del quadre gaudiu de l'estació dels sentiments. Sortiu al camp, passegeu pels carrers i gaudiu d'aquestos dies. Properament l'estiu s'ens instal·larà i la canícula pràcticament no ens deixarà fer res. La tardor ens regalarà una darrera oportunitat d'anar sense calcetins, cosa higiènica i saludable i indefectiblement si la natura i els elements així ho volen tornarem a l'hivern. I l'hivern ens portarà un altre estiu, i aquest una nova tardor que segurament ens portarà altre. Amics, no sé feu el que vulgueu...
3 comentaris:
No Aloysius…!! me nego a acceptar la fi del blog i me nego a acceptar esta descripció tan fugaç del temps que acabes de descriure…! Tinc ganes de sortir de la línia del temps real, de detindre’m en aquesta primavera mitològica que descriu el quadre!
Sortir de la rutina i, com Mercuri, anar més enllà de la realitat terrenal (sense relacionar-me massa en los déus, claro). Convertir-me en una de les tres Gràcies i (amb els cabells recollits i més tapadeta) tronar al cercle estret dels meus amics i al món que m’agrada (que us semblaria per uns moments adoptar el paper de noia i llençar-nos a la dansa?). Sortir de l’aigua, com Venus, i fugar-me entre els arbres. Observar els Cupidos com es desfan de les fletxes de plom… proveïnt-se només de les d’or… Mirar directament a la cara dels espectadors i riure sempre, com Flora. Créixer a la casa de les ninfes i tenir un Céfiro que mai pare de bufar (que se quede sense aire si cal) però que ens detingue a la bella primavera i pare el temps…
i rodejar-se de violetes, maduixes, roses, clavells…
colors i olors i tactes i somnis…
Per cert, entre cusros d’invidents i estudis me queden minuts per trencar en la meua rutina musical. A, t’ho volia dir i no vaig pensar en escriure’t… Fa pocs dies vaig anar al Palau de la Música… vaig sentir el Réquiem de Mozart i la Missa de Glòria de Puccini per l’orquestra simfònica de Aviv i el cor clàssic de Barcelona. Encara tinc els pèls de punta!
Llàstima no entendre’n molt…
L
... de Lviv, perdó. Ha sigut error mecanogràfic!
Gràcies per il·lustrar-mos.No estaria mal això de convertir-te en ninfa.
Publica un comentari a l'entrada