Durant la realització del texte no s'han utilitzat drogues ni substàncies psicotròpiques de cap tipus. Bé, no sé jo si una tassa de cafè val com a droga.
Com me recorda Aloysius he de perpetrar un nou atentat al bon gust i contra la gent benpensant. Tot seguit passo a contribuïr a il·luminar la trista vida d'aquesta humanitat que pateix damunt de la petita vall del riu sec (Little Valley from Dry River, oh yeah!!!)Arriví jo (el català ben usat no té futur!!!) de les meves correries per la vall, i en entrar a la meva morada, em trobo el comandament de la televisió, eixe monstre que detesten els progres, i accidentalment premo una tecla, i com a conseqüència s'esdevé l'aparició d'imatges a la pantalla de l'anteriorment esmentat aparell.
Avore ... a partir d'ara, continuo en un català no tan ... diguem-ne sideral.
I quin programa donaven al canal K3 de la TDT de TV3, la nostra, de fet la del que governa en aquell moment: un programa molt bo "CANON", que parla de pintors, i en general de manifestacion
s artístiques: pintura, escultura, video. Dos aspectes interesants del programa són: d'una banda expliquen la vida de l'autor i com arriba a produïr l'obra i el segon aspecte és la motivació de l'obra, el Com? i les idees que el porten a produïr la seva obra, que a mi me sembla inclús més interesant que l'obra.No us explicaré qui era Rothko, ho podeu troba aquí: http://es.wikipedia.org/wiki/Mark_Rothko i us he apegat una de les seues pintures. Sí, pintava degradats, colors, variacions i abans quadres molt particulars, des del seu punt de vista, molt influit pel misticisme i la religió i vol transmetre emocions.
Una notícia curiosa sobre una exposició de Rothko.
I ara la reflexió: no us pregunteu de vegades "Com ha sorgit la idea que ha fet possible l'obra o una màquina o una idea?. Quin procés mental, més encara quines vivències porten a aquest final?". Suposo que és molt interesant explorar una selva, un planeta llunyà (el dia que puguem), però ens queda una aventura més complexa encara i està dins del nostre cap: conéixer els processos mentals, el funcionament del cervell, com els grups de neurones produeixen intel·ligència i a la fi obres, eines físiques i intel·lectuals, idees ...
Que ens impulsa a pintar, a fer música? M'explico: hem aprés a construïr eines per a caçar o tallar i més encara, hem fet eines per a fer eines, que és una de les branques de la tècnica més fascinant, però ... la música, els quadres de Rothko, o de qualsevol pintor, el fet de bastir tota una construcció conceptual per a produïr obres musicals que no són directament per a diversió, escultures, pintures ...
Perdoneu si em poso pesat ... és que per molt gran que sigui l'univers, cada vegada que penso sobre el fet de pensar, tinc la sensació de submergir-me en un espai més gran que l'univers. Em sembla que estic en un espai que no té límits: el pensament.
Aloysius, puja el nivell.
7 comentaris:
A l'espera de que em pegues un clatellot pel que diré, trobo que és aquí on podem trobar la presència de Déu. Hi ha definició més gran de divinitat que tot allò que fem i que no és necessari físicament per viure. És allò que ens facilita la vida;la literatura, la pintura,la música....realment és aquella part que fa que viure no siga impossible.És allò que ens fa somiar, realitzar-nos, separarnos per un moment espiritualment de la nostra naturalesa terrena.
Hi ha millor definició de cel que aquell espai on se mos trasllada cada cop que escoltem A Clorhis de Reynaldo Hahn. no me digues que no vas al cel, amic kotassé, i quan dixa de sonar és com si aterresses altre cop al món,però sent una mica millor persona.Ja tens Religió!
Suposo que podem suprimir la part associada a la divinitat, perque si no tenim notícies fiables del cel haurem de pensar que l'aspiració a ser millors i el buit que sentim quan para la música és la buidor de conéixer on podem aspirar a estar confrontada al món que hem construit.
Suposo ...
És que a tu te dóna al·lèrgia la parauleta religió i totes les connotacions associades. Però realment qua n me referixo RELIGIÓ és tot allò que trascendix del nostre enteniment, com l'efecte de l'art en les persones o la creativitat literària per posar dos exemples. I Déu ho engloba tot, idees, persones, animals i coses.És tot allò creat i que anomenem Vida i que, seguint la entrada anterior, hem de preservar. La vida humana, el medi ambient i totes aquelles coses que conformen el nostre Univers.
Cert, hem de preservar la vida, però per damunt de la voluntad dels que no volen continuar existint? És una qüestió que no acabo de veure clara i que està en una zona difosa de l'existènica humana. He de respectar la voluntad del malalt o la veueta que m'impedeix deixar-lo marxar.
Respecte al fet religiós: és veritat, la paraula religió em provoca un cert refús. Potser encara pesa massa l'educació, millor dir l'intent frustrat d'educació cristiana. Entenc el fet, però li podem dir d'altres maneres. La religió és una manifestació concreta i passatgera, en les diverses formes que adopta. Crec que la capacitat de meravella davant les arts sense atribuir-ho a cap creador és un estadi superior de l'enteniment humà.
Si Deu és una idea, d'alguna cosa superior, de la capacitat de superació humana, estic d'acord. Però aquest no és el Deu que ens ensenyaven. Aquell Deu venjatiu que ajudava als jueus i als catòlics semblava i el Cel i l'infern semblaven trets de les llegendes egípcies i suméries, tot plegats montatges per a impresionar la gent ignorant. Repeteixo: si el Déu que vols dir és tot el que podem arribar a ser algun dia, l'accepto sense recança. Qualsevol altre succedani, el refusaré.
Ostres!!!, que insoportables mos posem quan parlem d'estes coses.
Aloysius, després d’atacar-me mitja hora dient-me que vaig ser catequista per haver-te contestat que la religió, deixant de banda déus i històries no t’ensenya cap cosa roïna… parlant de moralitat, valors ètics, etc. me trobo en 50 entrades teues parlant de Déu, en contra de la eutanasia… què passa aquí? me despisto dos dies i això ja no té solució!
Avore… he estat pensant (mira, que raro que digue això…) entre treball i treball. Això del procés mental que seguim per crear, arribarem mai a saber-ho, a poder-ho saber?
Diuen alguns, els surrealistes, per exemple, que l’inconscient és la font d’inspiració per l’art (entiéndase crear), és a dir no passar el que crees pel filtre de la raó.
Suposo que les experiències que anem acumulant, el context que vivim, els pensaments ocults que tenim, els desitjos reprimits (són tants…), etc. contribueixen a crear i a aportar tècniques tant genials com les d’este pintor que avui me descobreixes. Però no podem simplificar una mica i pensar que allò que mos porta a crear són les inquietud de les persones, l’interès en qüestions i problemes que mos depara el món? Les ganes d’aportar alguna solució a través d’un pinzell o unes notes, per exemple?
El cel i l'infern existeixen.Són tan reals com natros mateixos.fins i tot jo crec que és més real l'infern que el cel.L'infern el palpem cada dia, el cel és una promesa, un estat, un impossible....
cel i infern existeixen, en este sentit, com a idea. És una forma de classificar el bé i el mal.
encara que, pensant-ho bé el cel el podem vore cada dia i l'infern a qualsevol "representació dels pastorets"...
Però és tant abstracte això del bé i del mal... fins a quin punt allò que per a tu és l'infern per a mi pot ser el cel?
Publica un comentari a l'entrada