Sembla que ve una entrada del senyor Aloysius que ens farà tremolar. Però avui me correspon el torn així que al tall.Voldria fer una menció a un metge valencià que em va sorpendre: Paco Torrent Guasp. Li han dedicat un documental ("L'home que va desplegar mil cors"), on expliquen la seva vida.
No té un nom anglosaxó ni treballava a cap laboratori, era metge des de que va acabar la carrera, metge de poble, a Dénia. Suposo que per una curiositat insaciable, va començar a estudiar l'anatomia del cor, tot i que no era anatomista. A la cuina de casa seva amb la col·laboració de la seva dona i dels fills bullien cors de vedella i els estudiava ...
(Des de molts anys els manuals de medicina parlaven del cor com una bomba, una série de músculs que es contreien i dilataven, fent així circul·lar la sang. Però ningú savia ben bé com estava constituit el cor, més bé es pensava en quatre cambres (aurícules i ventrículs)).
Paco Torrent va començar a gestar una teoria, confirmada amb proves, que el cor estava constituit per una sola banda muscular que es plegava vàries vegades per a formar el cor. I ho va descobrir desmontant amb les mans cors de vedella. A diferència dels estudis anatòmics que usen el bisturí, ell no tallava reseguia simplement les fibres musculars.
I aquí comencen els seus problemes: quan va tenir certesa i proves que lo que havia descobert era interesant i podia revolucionar la cirurgia cardiaca, i ho va voler presentar la comunitat científica el rebutjava una vegada i una altra. Les causes, ara mon riurem i podreu mesurar el tancament de ment dels que haurien d'estar més disposats a examinar (que no acceptar) propostes noves:
- No publicava en revistes famoses de medicina.
- No pertanyia a cap universitat.
- Era un metge de poble, i no podia ser que un simple metge de poble hagués trobat a casa seva una cosa que havien buscat metges i investigadors molt famosos.
- En fi, es presentava com un metge simplement.
El seu descobriment ha revolucionat i encara revoluciona la cirurgia cardiaca. Ara els cirurgians saben com poden operar un cor, saben com poden suprimir una part del cor i que continui funcionant.
No us sembla que la comunitat científica, els factòtums, haurien de ser capaços d'examinar punts de vista fora de l'ortodòxia en la que viuen? No us sembla que els que haurien de tenir la ment més oberta són els que la tenen més tancada, que viuen tancats als despatxos i tracten de bojos als outsiders que aporten coses des de fora del seu món d'acadèmies i publicacions i premis i mencions?
Un dia explicaré la història del teorema de Fermat per a que vegeu fins on arriba la tonteria dels científics.
14 comentaris:
No em veig capacitat per posar-me a parlar del què fa o hauria de fer la comunitat científica.
La història que expliques és interessant.Així "no me acostaré sin saber una cosa mas".A part d'això no tinc res a dir, llevat de ;quin problema tens en los noms anglosaxons?
prejudicis ancestrals.Si som tan cosmopolites tan mos ha de donar que es diga Paco Torrent que John Weekend no?.
Encara portes al cor l'espina de la pèrdua de Cuba!
Cap problema amb els noms. Aniré una mica més enllà. No passa amb els músics, quants de músics genials han hagut d'esperar el reconeixement al final de la vida, ignorats pels mateixos col·legues de professió.
O podem anar més lluny, l'única forma de que et reconeguin és ser un Andrew Lloyd Weber o Stephen Hawkin, és a dir una estrella mediàtica dins d'un sistema determinat i si operes fora, encara que inventis la cura contra el càncer t'ignoraran.
No,no,no...viejo truco.Estàs parlant de genis i si estaven al lloc que estaven és perquè els corresponia.Una cosa és l'anècdota que expliques i l'atra parlar de noms en majúscules.I no pergues de vista una cosa TOTS ESTEM AL LLOC QUE MOS MEREIXEM, en alguna excepció!
Això és com a mínim una mitja veritat, o una opinió, no? Estem al lloc on ens posen els demés o al lloc que triem (en alguns casos), el que mos mereixem o no és tota una altra cosa.
Saps molt bé que els treballs d'alguns que ara anomenem genis, no fa ni cent anys restaven oblidats en algun prestatge ple de pols. Podem dir que estem al lloc que mos mereixem o podem dir que és una qüestió de les manies de cada època.
Al final l'esforç té recompensa, o en vida o per a la posteritat.Però la genialitat en un 80% de casos aflora en algun moment.
Esteu vius? Que us he de provocar més les vostres ment aburgesades?
Que esteu mirant-vos a l'espill?
Perdoneu, però m'esteu inquietant en lo vostre silenci.No ho puc soportar més...me dedicaré a la filosofia, o a la religió, o a la tauromàquia...m'inclino per la tauromàquia!
És una prova
El comentari eliminat era molt poca solta, digne del company de la foto
Estem per aquí, ja faré un comentari més tard
Ja ho veus, lidlab tampoc t'estima,snif
Pos ja podria fer un comentari, encara que només fos un. Esta koventud ...
Enfi, i'm wait for your post, dear friend.
La pròxima vegada cercaré un comentari que colpeixi tal com ha de ser les nostres pobres ments.
Pos ja se sap, com en tot, si no estàs dins del clan no se t’escolta. És així de trist. Fa temps llegia que Isabel-Clara Simó denunciava “una colla de set o vuit crítics literaris que, al voltant d’una editorial determinaven els valors literaris actuals”. Se formen grupets, que clarament, no són lliures i són els qui determinen si el que tu presentes és bo o dolent, en funció de si ets de la colla o no. Si ho ets perfecte i sinó, te passa com a n’este senyor. No estava dins el cos de científics, ni participava en les seues relacions i interaccions. I claro, si a banda no publicava a revistes científiques (ojo, que és un requisit indispensable, e! és que si no escrius a una revista no ets ningú…) pos llavors ja s’entén tot… Fem pena.
Ec, i si que vos estimo, però fa tres dies que estic posada en un treball que m’interessa molt i el tinc que acabar i presentar urgent!! … Robert Capa. Un home que encara que diuen que era capaç de sacrificar l’espontaeïtat per la bellesa, era un artista. Quin valor… i quina vida, xeic!
Publica un comentari a l'entrada