Nabaix

Sense novetats

Avui escric plena de l’esperit nadalenc que m’ha envoltat este cap de setmana!

Milers de llums gastant inútilment i invadint tots els carrers de la ciutat. Fileres de cotxes intentant creuar el mini-pont claustrofòbic del centre comercial Costa Azahar, pares pegant surres als fills perquè no paren de plorar perquè volen totes les joguines que hi ha a la tenda, files llarguíssimes a les caixes i gent corrent d’aquí allà abans de pagar perquè s’han deixat aquell detall que havien dit que agafarien a última hora si no trobaven res, carros de la compra que no veus qui condueix fins que no ha acabat de passar, gent comprant figures, que si els reis, que si la mula, la neu i la molsa artifical…

Quin ambient nadalenc… quin agobiament! Arriba la pitjor època de l’any, amics. I ara no criticaré el consumisme, etc. suposo, que més tard o més pronte arribarà el dia que m’hi tocarà immergir a mi. La pregunta que em faig és… Cal este abús tant bèstia? Què ens passa quan arriba el Nadal? És temps d’alegria (com diu la cançó popular) però ho convertim en uns dies d’estrés total, abusem en tot. En menjar, en diners gastats en regals… Ens tornem bojos. D’aquí a allà, amunt i avall, sempre ens queda alguna cosa per comprar… S’ha de quedar bé… una de les coses més importants… quedar bé! No ho entenc. Seguiré tota la vida sense entendre-ho.

Canvio radicalment de tema, perquè este cap de setmana m’ha passat una cosa que no acabo d’entendre tampoc. Suposo que sabeu que hi ha un munt de facultats ocupades, encara pel tema de Bolonia. La meua és una d’estes. Fa dos setmanes que no tenim classe. La gent està reivindicant uns punts i me sembla perfecte tot lo que estan duient a terme per continuar en la ocuapació. La meua facultat està demostrant, com els joves són capaços d’organitzar-se i arribar a acords. En una setmana han creat una ràdio lliure per internet, fan falques, editen premsa gratuïta, omplen totes les hores del dia en activitats (relaxació, euskera, xerrades de professors, etc.). Una única pega. Se pretén ser tan democràtic que trobo que se converteixen en petits dictadors. Potser no se n’adonen però la impressió que tinc jo és que volen fer les coses tant bé que se tornen massa radicals i violen molts drets de les altres persones. La qüestió, però, és que he anat a visitar a muns iaios i els he explicat el tema una mica, i la resposta de ma iaia ha sigut: “Si haguésseu viscut la misèria que vam viure natros a la guerra, nos vos queixaríeu tant!”.

Per què me va sortir en esta frase? Vale, potser té raó. Ho van passar fatal, van viure la pobresa en primera persona, natros en molts temes no mos podem queixar. Però les èpoques avancen i a cadascú li toca viure la seua i la nostra, per sort o per desgràcia és la que tenim ara. Com pot ser que una persona que ha viscut tantes injústicies a la seua vida, sigue la primera que no recolze el fet que la gent proteste?

Tampoc ho entenc.