Estimats amics. Una de les facetes que més maldecaps em porta però que a la vegada més me gratifica és la de professor. No m'hi dedico gaire però ja són uns quants anys i no pocs els alumnes que han passat per la meua aula.És molt refrescant el tracte amb adolescents d'entre 12 i 15 anys bàsicament que és la franja d'edat que jo porto.
Realment los xicuelos d'esta edat te situen a tu en la teua justa mesura. A ells no els pots enganyar, t'estudien i et coneixen infinitament més d'el que tu pots arribar a conèixer-los a ells.
Les classes t'humanitzen, fan que estigues preparat per a qualsevol tipus de pregunta, has de saber connectar de la manera més natural possible en ells i al final, aconseguir que aprenguen alguna cosa.
Realment si ho pogués mesurar amb una balança, sempre he rebut més dels meus alumnes del que jo sóc capaç de donar-los.És molt enriquidor, però no mos enganyem, també t'esgota les energies.
Dimecres passat tenia classe de piano en I. I és una noia d'uns catorze anys, morena, seriosa, bona estudiant....tot són qualitats positives. També és molt tímida.Jo sé que té unes grans qualitats per al piano i per tant, quan sóc amb ella, em poso la careta de professor exigent i mai en tinc prou...sempre li estic demanant més...perquè sé que ho pot fer.
I porta uns dies que estudia poc, entenent que ella sempre estudia molt més que la resta d'alumnes.Jo l'he esbroncada un parell de cops, esperant una reacció airada d'ella contra mi i que això la fassa reaccionar (més o menys com pretenc de vegades fer reaccionar lidlab). Jo veig que ella es trasbalsa i no diu res.
Dimecres passat abans de començar la classe, I, puntual com sempre, ja m'esperava asseguda al piano quan vaig arribar. Després de saludar-mos I em comenta que abans de començar vol parlar en mi. Per començar m'avança que esta setmana tampoc ha estudiat gaire, que té molts exàmens a l'Institut i tal. Dit això m'espetega que n'està tipa de mi (com lidlab),que només li aporto energia negativa i que la faig sentir molt malament quan li recrimino que no fa bé les coses. I ho acaba d'arreglar dient-me que sóc la persona més extranya que s'ha trobat mai.
Déu meu, mai havia sentit una descripció més intel·ligent i sincera de la meua persona.
Després de parlar, jo la convido a canviar de professor i ella em diu que el seu professor sóc jo, que ella no en vol cap més, però que necessita que jo li ensenye les meues cartes, que n'esta tipa d'anar venuda, de no saber com reaccionaré, de preguntar-se cada dia a l'entrar a la classe de quin humor hem trobarà, que tot això ha de canviar, i qui ha de canviar sóc jo.
Té tota la raó. M'ha deixat inquiet.A part m'ha trasbalsat veure la seua maduresa i fermesa a l'hora de dir les coses.Us repetixo que ella és tímida, molt tímida, però ha donat el cop de puny damunt la taula! Me n'ha perdonat moltes però ara m'ha dit PROU!
Us asseguro que a partir d'ara I per a mi ja no serà el mateix que fins ara. Ni I ni la resta d'alumnes. I m'ha ensenyat Humilitat i Humanitat, sentit comú i un munt de coses més.M'ha fet recuperar l'esperança en la juventut i en totes les coses bones que poden aportar-mos.
Gràcies I.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
És veritat, donar classes a algú et fa estar més alerta. Ara poden passar dos coses:
-Que I t'hagi apamat i sàpigue on tens el punt feble.
-Que realment t'hagis trobat una perla negra i sigui sincera.
En el segon cas, hauràs pogut disfrutar d'un dels rars moments en que trobes el respecte sincer d'una altra persons. Com dic rar i preciós.
És semblant a quan tu soltes un esgarip dels teus i ens quedem pensant: "Ho fa sincerament o per tocar la gaita."
De totes formes, gràcies per explicar-ho. Sembla que no puguin quedar moments com aquests.
Savia que ho entendries...
Quan he llegit la teua entrada m’he sentit identificada i tot, Aloysius!
Durant molts anys vaig fer classes de piano en Andreu, suposo que sabreu lo caràcter que tenia. Era la persona més estranya que havia conegut. Sempre que arribava a classe estava seriós i de mal humor. Al principi creia que era perquè no estudiava prou i perquè la meua era la última classe que tenia al dia i estava cansat de treballar. Abans d’anarse’n a Montserrat, però, me va regalar l’anell que portava, lo que feia servir per picar els ritmes a la taula i que més temor me feia quan entrava a la classe de música i el veia en l’anell a la mà, perquè sempre era sinònim de “Surt al pati i assaja fins que te surtigue bé”. En este regal me va dir que si era així en mi era perquè me considerava molt bona alumna, però que no ho donava tot pel piano, que tot era més important que les classes. Va sortir l’Andreu dolç que era en realitat, encara que ho amagava darrera d’una closca més dura que la d’una tortuga. Però la veritat és que tenia raó. Passava més temps en lo básquet, en cross… que en la música i adoptava este carácter per fer-me reaccionar (però com en la majoria de coses a la vida, se reacciona massa tard i ia no se pot tornar atràs).
Encara que fos lo profe més estrany i que l’odiés cada vegada que arribava a casa per les bronques que me fotia durant aquella hora de dimarts, l’apreciava moltíssim i mai l’hagués canviat per cap altre (fins i tot quan se’n va anar i vaig començar en una altra profe, m’ho vaig deixar perquè no la soportava). Cada vegada que Andreu me deia algo li hagués dit que no volia tornar a la seua classe, que no podia soportar les seues bronques i lo seu mal humor, que me feia plorar més d’un dia. Jo anava a classe per aprendre i me cansava associar esta actitud tant seriosa i malhumorada en la música. Però quan s’assentava a tocar ell me transportava al cel, tocava com los àngels i molts cops li feia repetir les obres. Quan se posava detrás meu i me feia anar poc a poc i me sortien les melodies li donava mil gràcies internament per l’atenció que me prestava i per transmetre’m que podia fer-ho.
A diferència d’I, io mai vaig arribar a dir-li res a la cara. Me feia respecte, me feia temor que s’enfadés en mi, que encara fos més dur. Potser hagués hagut de treure’m lo meu anell i picar més fort que ell a la taula. Però no ho vaig fer mai. I encara avui me costa molt fer-ho.
En lo temps he vist que si se portava així era perquè, igual que tots los professors, sempre esperen més dels alumnes, que el sorprenguen algun dia. Volia transmetre tot lo que podia i ensenyar que podia arribar més enllà d’on io me pensava.
Encara que esta tècnica me fes sentir mal, crec que és un recurs bo a l’hora d’ensenyar. Saber que arribaras a classe i potser te trobes en una persona seria que te dirà de tot és molt bo per picar-te en ell i millorar, portar les coses al dia i superar-te. I m’agrada que encara contiuen estes classes personalitzades, estes classes on te pots dir les coses a la cara i parlar de tu a tu i coneixe’t. I rectificar, i equivocar-te i fer-ho bé i recompensar-te, recompensar-te en una rissa d’aprovació.
Avui dia, hi ha molt poc tracte entre professors i alumnes. Jo, des de fa 4 anys, sóc el NIU 1158820, i poc més saben els professors de mi. De mi, i de la majoria, vaia. Tan de bo continuessen estes classes, io les trobo a faltar. Encara que no m’atrevís mai a contestar-li.
Bonica història també la de lidlab. Com sempre lidlab ha centrat el debat en lo tema de la despersonalització de l'ensenyament.És una pena i la sort és que l'ensenyament d'un instrument requereix moltes dosis d'individualitat i tens esta gratificació. Lo problema de vegades és que has de fer classe d'una hora a una persona que no ha estudiat gens, que no té ganes de fer classe i que està esperant tan com tu que passe l'hora.Els minuts es fan eterns!
Com sempre vol dir que com sempre mos centres en algun punt, no que sempre parles de lo mateix.Ho dic abans de que t'enfades.Tu mos centres, mos situes i no dic que mos il·lumines perquè suplantaries al maestro!
La llàstima és que ens adonem de lo bo que és algú que ens ensenya coses de veritat quan ja ha passat el moment, i especialment a l'adolescència quan tens els cap a trenta mil llocs, excepte a la classe.
Però lo que semblaria una qüestió pròpia d'adolescents se repeteix en los grans. També he donat classes, de informàtica i us puc assegurar que la gent de trenta en amunt venen a classe sense ganes, falten a classe o venen senzillament a mirar pàgines a Internet. Això te va trencant la moral i si un dia s'ajunten les poques ganes dels alumnes i que el professor també té el dia baix ja l'hem fotuda.
Respecte a l'ensenyament despersonalitzat, suposo que és inevitable que a la societat de masses l'ensenyament sigui de masses. No sé si hauria manera de fer-lo d'una altra forma. Molts nois i noies no deixarien l'escola si tinguessin algú que els recolzés una mica quan estan en aquell moment a punt de deixar-ho i no estan decidits.
Maybe ...
Publica un comentari a l'entrada