És dissbte a la tarde. Són les 7 menys 10 minuts...finalment hem decideixo...baixo les escales de casa...ja sóc al carrer.... quinze passes seran suficients....quina vergonya...Déu meu...ja hi sóc...obro la porta de fusta, em senyo amb aigua beneïda i m'assec al primer banc que trobo a la vora de l'entrada. Hi ha alguna mirada que m'esguarda amb curiositat....sona una campana i tot torna a començar. Després de vint anys per primera vegada participo per voluntat pròpia en una missa. En tot aquest temps han passat moltes coses,potser massa, o potser massa poques, qui ho sap. El món ha canviat, les persones han canviat, jo també sóc un altre amb unes altres circumstàncies però el ritual continua sent el mateix.L'evangeli que es llegeix és aquell que diu que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que no pas un ric puga entrar al cel. L'homilia m'interessa. La resta de la missa és com sempre però no se'm fa gens rutinària. S'acaba amb una Salve i em faig el propòsit de tornar-hi la setmana que ve.
2 comentaris:
Ara no puc comentar res, però sincerament em desconcerta esta "fixació" teua pel ritual. Un dia o altre quan siguem vellets ja m'ho explicaràs.
Realment, els homes som desconcertants i imprevisibles.
Suposo que per a tu haurà sigut una mena d'experiència de retrobament, però no puc compartir el teu entusiasme. He anat a l'església unes quantes vegades i no hi trobo cap pau que no trobi enmig del camp al matí o a última hora del migdia. I creu-me, tant si hi ha Deu com no, n'hi ha més fora que dins de l'església.
Però, per a gustos ...
Publica un comentari a l'entrada