"El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo."
Sí amics, m'agrada fer cose
s sol, disfruto, no hi puc fer més. Soc un individualista, no estic encantat de coneixer-me, sé que tinc molts defectes i alguna que altra virtud. Però de tant en tant algun company intenta, de bona fe suposo, fer-me tornar al mon de les persones i que faci alguna cosa en comú, que experimenti el "plaer?" de la societat. Fins aquí tot correcte. Però llavors ...... per que ha d'aparéixer sempre el "desagradable" que aconsegueix destruir tota la feina de bona fe que l'amic en qüestió ha intentat fer. Llavors servidora de vostés pensa: "Quina merda, lo de sempre". Llavors allò de "il mondo e una merda" i d'aquí cap amunt". També he pensat que soc un tio raro que no té remei, però en vista de lo que tinc pel costat, salvant alguna excepció entre les quals us conto, estimats cobloggers, i algunes persones més, acabo pensant que si soc un tio raro potser que hi hagin més tios raros.
No és estar sol a un lloc, aquesta solitud és de vegades desitjable.
Si no heu entés res és que no escoltaveu a la classe de filosofia, o bé haurieu de llegir algun que altre llibre. A bon entenedor ...
Nota final: Certa persona (la llum que ens il·lumina) potser diria que "estàs carregat de manies". La veritat seria un consol que em confirmés el que ja suposo: que pots viure molts anys i no enterar-te de lo que passa al mon.
Bé, prou que si no ...
13 comentaris:
ja tardes!
Com que ningú fa cap comentari, m'autocomentaré, despreciables coblogistes, companys, amics.
Trobo estimat kotasé que el que has fet és una autof... vull dir un exercici d'autocomplaença, fruit sense cap dubte de les teves cabòries i àdhucs més íntims.
Nogensmenys, torna-ho a provar que sense cap dubte pots fer-ho millor.
Gràcies, mitat meua no autocomplaent. És cert ho podem fer millor. Però on estaves ahir a la nit quan vaig redactar l'entrada. No estàs mai quan et necessito.
Que hi hagi pau home, soc el més assenyat dels tres. Ja us vaig dir als dos que per a no tenir problemes de personalitat ens haviem de casar i fer-nos funcionaris. Ara mireu com estem.
Tu ets feliç?....pos tira endavant, si home si, amic kotassé
Estàs menystenint, amic kotassé los ensenyaments del nostre diví maestro.
La saviesa suprema radica en estar al món i no assabantar-se de res.Llavors pots ser feliç. Tu ho vols tot; felicitat, soletat, companys de blog per al teu esport diari que és com tu dius l'esgrima dialèctica i passar per sobre de la llum que mos il·lumina i quedar-te tan ample.I la tribu com tu i Nietzsche anomeneu a les persones que mos relacionem entre semblants, mos necessitem.L'individualisme no porta a res,a una autocomplença malaltissa que com dien los jesuites dels anys 40 te pot fer perdre la vista.
Estem culturalment i antropol·lògicament creats o evolucionats per a viure en tribu.I per molts anys!
La tribu cansa, i quan te canses tú ets lo primer que dius coses molt semblants a les que he dit jo.
Company!!!!!
O no recordes la teva entrada de fa uns dies. Teva eh, autocomplaent company de blog.
També podria ser que haguesis caigut del cavall i haguessis vist la llum.
grrrrrrrr a mi me cansa, però me molesta que me canse.Jo vull ser feliç dintre de la tribu, no cerco l'autofelicitat per sistema.I crec que si no me sento "de vegades" a gust en la tribu és per culpa meua.I me dol, i no em felicito per això, me mortifica no trobar-me a gust amb la gent segons en quines circumstàncies!En canvi tu dius que què bé! aquí està la diferència entre kotassé i aloysius!
No em felicito, però no puc deixar de ser com soc. No crec que a tots ens hagi d'agradar la tribu.
Nietzsche se referia a la tensió continua entre el desig de ser individu i el de integrar-nos a la tribu. I no me negaràs que a molta gent ens passa. Te'n podria nombrar deu casos, tres a la meva família.
A més, l'entrada és una preparació per als dies que vindran ara ... "Estes festes que mos uneixen tant a les famílies. Ah, que bonic: m'imagino al maestro amb los nets amb un gorret roig al cap. M'imagino a mi mateix assegut a la taula el dia de Nadal desitjant tornar-me molt, molt petit, o directament esmunyint-me sota la taula habilment."
Que bonic. Que més se pot demanar!!!!!
Amics, los vostes comentaris se fan extensibles al meu pis… la gent se queda a quadros, per cert!
Viure al món i no assabentar-te de res, te permet ser feliç. Viure al món i saber molt, te permet ser feliç.
Els moments de solitud, de sentir que ningú entra a la teua bombolla íntima i personal, de poder aïllar-te de tots, te permeten ser feliç. Estar rodejat de gent, te permet ser feliç.
Tot ajuda a formar la felicitat i la infelicitat de cadascú. Naixem en una societat (deixeu-parlar en termes actuals pq cada vegada que dieu tribu m’imagino fent pintures rupestres) que mos socialitza (valga la redundància), que mos forma i que mos permet passar els grans i els pitjors moments de la vida, però dins de tot, mos permet ser natros mateixos (cadascú lo que tria ser). I és aquí on jo hi veig part de la felicitat que mos omple. Veure que ets tu mateix, però que estas integrat dins una societat que també ho és o ho intenta. La majoria de vegades no hi ha res com la companyia dels altres, com sentir-te rodejat, comprès, estimat… per la gent.
I encara que un altre filòsof digue que “l’home és un llop per a l’home”, esta lluita constant, moltes vegades, mos permet augmentar la dosi de felicitat.
anava més o menys per aquí la cosa?
bueno, és igual… la qüestió és que cadascú digue lo que interpreta.
No ho sé, tot és qüestió de l'hipòcrita que un pot arribar a ser.
De vegades o quasi sempre l'home és el seu propi botxí, llevat de comptades excepcions.
Perquè sóm capaços de matar-nos, de robar-mos, de desitjar lo més preuat que té l'amic.Jo de vegades tinc dubtes de la honestedat dels meus amics.I això me molesta.Perquè sempre m'he de posar en guàrdia?
La tribu és una realitat, l'individu és un concepte, concepte definit per la mateixa tribu...i si no estàs d'acord en lo concepte t'exclouen...som simplement una definició i aquesta definició l'han fet els homes de la tribu.No puc tindre un concepte de mi si no és en funció a la resta de la tribu.Qui sóc jo? o millor dit Què sóc jo? lo que la tribu vol o em permet ser, i aquí radica el joc de tensions.I aquí entra la hipocresia.La nostra relació en la tribu és sempre interessada, siga per guanyar alguna cosa o siga per a poder jo fer una bona acció a un altre que em permeta estar bé amb mi...que a la llarga vol dir està d'acord en la tribu
Hi ha excepcions, ha hagut gent que ha decidit viure al marge de la tribu. La pregunta és: la vida al marge la tribu és possible?, és desitjable? Em temo que la resposta és que actualment no perquè la tribu ho ocupa tot. Faré una regressió: abans la gent podia escapar del seu païs. M'explicaré: els que no estaven d'acord o tenien causes pendents amb l'Estat podien anar-se'n a Amèrica, o els enviaven a Austràlia o a Àfrica i podien aspirar a una vida dura però quasi al marge de les societats més avançades. perquè avui és quasi impossible: si et volen trobar, et troben.
Però si que poden formar-se tribus dins la tribu, suposo que ha passar sempre i un fenomen més actual: la pertanyença de les persones a vàrios clans dins la tribu.
Respecte al concepte de individu i de grup o tribu, apareix
Publica un comentari a l'entrada