Des de Barcelona...

Benvolguts Aloysius i Kotassé. Després de dies sense donar senyals de vida, retorno amb el comentari i l’entrada del dia. Com ja us vaig dir, avui parlaré dels rajolars. Dels rajolars com a lloc físic, com a lloc de treball, com a ofici, com a complement important a l’economia agrària de Sant Joan del Pas entre els anys 30-60, més o menys. Encara que ara el definim com a espai intel·lectual on no hi ha de tenir cabuda la mediocritat, al barri va ser un art (l’elevo a aquesta categoría atenent a la definició del mot llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual) al qual s’hi van dedicar moltes persones als estius, quan al camp hi havia poca faena.

Les dades que vaig extreure dels arxius locals mostraven molt poca gent censada com a rajolers, però quan parlava en la gent del barri m’explicaven que era molta la gent que treballava d’això als estius. D’aquí prové la contradicció entre els papers oficials i la realitat.

Entre Sant Joan del Pas i la barriada Rajolars, hi havia un total de 10 rajolars, segons muns iaios. I, encara que no tots estaven distribuïts de la mateixa manera, tots tenien els mateixos elements. Una bassa gran o dipòsit que es destinava a recollir i envasar aigua, bàsicament de la pluja, que després serviria per barrejar amb l’argila i fer el fang per a les rajoles. Un bassot que sempre estava ple d’aigua i servia per a què els rajolers es refresquessen o es rentessen. La bassa de fer el fang, l’era del rajolar on es feien les peces, el racó per moldre l’argila. El porxo (pèrxens) o cobert que refugiava sota la teulada les peces que estaven fetes però que encara havien de passar pel forn per coure’s. I el forn, format per dos compartiments: l’inferior, on es trobava la caldera i el superior, on es posava l’obra per coure. Una bòveda foradada separava els dos compartiments, que permetia que passés el foc i coïa l’obra que estava col·locada a dalt.

Per fer les rajoles o les teules es posava el motle al terra i es s’abocava el fang a dintre. Després es tallava el fang, que consistia en aplanar-lo i treure el que sobrava amb les mans. Tot seguit es treia el motle i s’anaven fent noves peces al costat. En un dia se’n feien unes 1.000 o 1.500. A l’hora de dinar les peces es deixaven assecant-se al sol. Quan es tornava al rajolar, després de dinar, es picaven, per a què quedessen planes. Al final del dia les peces es plantaven en forma d’espiga o de cadena, per a què s’assequessen del costat que durant el dia tocava al terra. A la nit es posaven en rimeres sobre els citials del porxo. Quan es tenia una fornada al porxo –unes 25.000 rajoles- les posaven al forn per coure-les. Dintre el forn es disposaven d’una manera característica, calia que quedessen uns orificis per on passés el foc. Per coure-les es necessitaven unes 36 hores i els rajolers havien de fer torns les 24 hores del dia per a evitar que s’apagués el foc i que sempre hi hagués la mateixa temperatura. Deu dies després es treien les rajoles del foc, no es podia fer abans perquè cremaven molt. El pitjor de tot, asseguren els rajolers, era netejar el forn. S’hi havia d’entrar gitat i s’hi sortia negre de la carbonilla. A més, de vegades quedaven brases i era perillós perquè es podien cremar.

Els rajolars del barri van deixar de funcionar cap al 1960-1962. Als anys 60 començaren a aparèixer fàbriques i la mecanització va provocar que els treballs artesanals no fossen rentables. Les grans fàbriques de construcció van agafar molta força i es va arribar al punt que el treball que feia un rajoler en un mes, una màquina el feia en un dia.

Un altre dels motius que provocà el tancament dels rajolars va ser la qualitat de l’argila. Cada cop més, l’argila que treien dels Terrers (mines que hi ha vora Les Moles) era de menys qualitat i els rajolers havien d’anar a buscar-la a Tortosa.

Avui dia, dels nombrosos rajolars que hi havia per tot el barri només en queden runes. Però el nom de la barriada serà sempre l’empremta i el record de l’activitat econòmica que va donar treball i un sou a molts dels habitants del barri.

I de rajolers en queden dos que segurament guarden molt més que una descripció tècnica del treball. Guarden anècdotes, guarden amistats, guarden records i una gran estima per la professió i pel barri. Són Paco i Enrique, les persones que van fer-me viure allò que no podrem viure mai (tot i que ara no ho veig tant lluny, tenint en compte que tornen a estar de moda els rajolars i els treballs artesanals i que tinc dos companys de blog disposats a retirar-se al rajolar!). En este treball vaig poder fer el que m’agrada. Assentar-me al costat de la gent gran del barri i empapar-me de les històries que expliquen. Recuperar les coses antigues i, juntament amb estos records, les paraules que s’han perdut a mesura que s’han anat perdent aquelles realitats.

Això és un resum ràpid que he fet del meu treball de recerca, la meua especialitat (jem, jem). I la novetat que tinc és que, Ferran Grau, va explicar-me fa poc va anar de vacances a les Forges del Pirineu, a un poblet a la vora de Foix, i que va visitar una espècie de museu on hi havia exposat tot allò que jo havia citat al meu treball: los motles, los picadors, los passamans... La veritat és que és un viatge que tinc pendent.

I ja veieu, això és tot de moment, una història d’un ofici que no malmetia el medi ambient, que aconseguia un producte manufacturat sense la necessitat de contaminar ni embrutar mars i rius. Que no podia ser més sostenible... ja que usava el sol com a font d’energia.

Tornem als rajolars, amics. Tornem als rajolars...
Kotassé, fins dilluns.